3. Desenvolupament de la guerra

uerra de moviments, 1914

La invasió de Bèlgica per part d’Alemanya intentava sorprendre l’exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l’exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d’agost, i Lorena, 20-22 d’agost), com també fracassà l’ofensiva alemanya, aturada pels francesos (batalla del Marne, 6-9 de setembre).

La denominada cursa cap a la mar d’ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d’aquest moment el front occidental s’estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions.

Al front oriental, per l’agost del 1914 l’exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l’evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l’obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides (batalla dels llacs Masurians).

Els russos prengueren la revenja sobre l’exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914), i les tropes alemanyes, amb un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia.

uerra de posicions (1915-1917)

A l’estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d’agost) i Vilnius (18 de setembre), però l’ofensiva fou aturada a Ternopol’ per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast (batalla de Verdun, febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats, i els anglofrancesos intentaren de trencar, sense èxit, el front alemany (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916).

ntervenció dels EUA

A la primeria del 1917 l’estat major alemany, decidí trencar les línies d’aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, decisió que originà l’entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats.

D’altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17).

Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d’octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes els portà a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada i per reorganitzar les seves forces amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).

L’armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l’emperador Guillem II i la camarilla militar en l’intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l’11 de novembre de 1918 fou signat l’armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.