2. Un nou ordre internacional
La desfeta del bloc socialista va comportar un nou ordre internacional en el qual els EUA han quedat com a superpotència única. Això vol dir que el seu protagonisme en qualsevol conflicte d’ordre mundial és indiscutible; tot i que això no significa que pugui prendre decisions al seu antull i sense comptar amb la resta de països, sobretot els més rellevants a nivell polític i econòmic, però també a l’inrevés: la resta de països tampoc poden prendre decisions sense comptar amb els EUA. L’exemple més patent d’aquest protagonisme dels EUA va ser la seva intervenció contra Iraq en la guerra del Golf, com a resposta a la invasió de Kuwait per part del dictador iraquià Saddam Hussein. Va ser la contestació immediata que els EUA van donar a la violació del dret internacional per part d’Iraq. La seva contundent victòria va suposar l’augment de la seva influència a nivell mundial, manifestant el desig de convertir-se en els garants de la pau mundial amb el suport de l’ONU i de l’OTAN.
Un altre aspecte d’aquest nou ordre internacional és el paper únic de l’OTAN com a organisme de defensa, ja que el Pacte de Varsòvia (estructura similar a l’OTAN per al bloc socialista) va desaparèixer amb la caiguda del comunisme a l’URSS i als països de l’est. Els antics països pertanyents al Pacte de Varsòvia aspiren a ingressar a l’OTAN perquè la consideren un organisme important per a la seguretat. De fet, ja hi pertanyen Polònia, Hongria i la República Txeca.
La UE fa igualment un paper destacat a nivell mundial. Però també hi ha altres països, com a tals, que aspiren a tenir un protagonisme més destacat; tal és el cas de Xina, Japó, Alemanya i Gran Bretanya.
No es pot parlar d’actualitat i de nou ordre internacional sense fer esment dels conflictes que s’estenen arreu del planeta. Però no tots poden ser englobats dins d’una mateixa categoria perquè la seva tipologia i causalitat són diverses, tot i que en molts casos la injustícia i la desigualtat estan en el seu origen; per això podem parlar de conflictes racials, religiosos, ètnics, polítics, de caire nacionalista, etc.
La negociació i el diàleg, a través d‘organismes internacionals en molts casos, són els instruments utilitzats per resoldre’ls, encara que la major part de vegades resulten infructuosos donant lloc als enfrontaments armats i les guerres. Un cas de gran actualitat és el terrorisme, consistent a utilitzar mètodes violents, que tenen efectes indiscriminats, per reivindicar sortides a situacions conflictives.