Aquells que havien demanat crèdits per comprar accions no els van poder retornar i els bancs es van trobar sense diners. Bastants en van fer fallida.

No tot va ser culpa de la Borsa. A tot plegat, cal afegir-hi el fenomen de la sobreproducció. Els anys anteriors al 1929 els productes de les fàbriques i dels camps sobrepassaven la capacitat de compra dels mercats i els preus es van començar a estancar o a baixar provocant, doncs, pel seu cantó, una tendència a la crisi. És aquest un dels punts encara no resolts del capitalisme: que en un món amb necessitats bàsiques i amb gran capacitat de produir no es trobi el sistema de fer accedir a la majoria els béns que es poden elaborar.

es conseqüències: la Gran Depressió

La prosperitat americana i, de retruc, també l’europea, es basava en bona part en el crèdit atorgat pels bancs. A partir del crac de 1929 els bancs que van resistir no van poder continuar prestant diners. En conseqüència la indústria, el comerç i l’agri­cultura se’n van veure afectats. A falta de crèdits les compres van disminuir, la pro­ducció va baixar, com també els preus i, na­turalment, els sous.

La banca nord-americana va demanar els crèdits que tenia prestats a les banques eu­ropees, cosa que, juntament amb altres fac­tors, va provocar un efecte de rebot a Europa tot estenent la crisi al seu àmbit. També es va trencar la solidaritat econòmica internacional i cada país va engegar me­sures proteccionistes, és a dir, de posar tra­ves a la importació de productes estrangers.

La conseqüència més greu, però, de la crisi va consistir en l’augment espectacular de l’atur, en una època en què la Seguretat Social era pràcticament inexistent. La pobresa, la fam i l’ansietat van començar a planar sobre molts milions de persones. La crisi, a més de la classe obrera i de la page­sia, va tocar molt a fons les classes mitjanes (petits comerciants, artesans, industrials, com també petits rendistes i estalviadors), que es van veure arruïnades. Per això es diu que una conseqüència important de la crisi va ser la proletarització de les clas­ses mitjanes.

No té res d’estrany, doncs, que a partir del 1929 es produís un profund malestar so­cial amb nombroses vagues, violències i manifestacions.

Malgrat que als Estats Units el president Roosevelt va impulsar reformes per lluitar contra la crisi (New Deal) i que a Anglaterra l’economista John Maynard Keynes proposés sistemes de modificació del capitalisme per evitar aquests desas­tres, no ha d’estranyar que la crisi econòmica i social de la dècada de 1930 facilités l’establiment de dictadures i afeblís les democràcies tot constituint, així, una de les causes de fons de la IIª guerra mundial.