1. Les revolucions de 1917
a Rússia tsarista
A principis del s. XX, Rússia estava molt endarrerida respecte l’Europa Occidental. Continuava sent un país agrari on la majoria de la població eren pagesos pobres, analfabets i amb sistemes de treball arcaics, organitzats sovint en sistemes comunals.. La major part de la terra pertanyia a la a la Corona, la noblesa i l’Església ortodoxa. La burgesia era minsa i amb escassa influència, el control de l’Imperi era a mans de la peculiar feudalitat russa. No obstant, des del s. XIX s’havia donat un notable creixement industrial, sobretot a urbs com Moscou i Petrograd, on es trobava la majoria de la classe obrera.
olítica
Rússia era una autocràcia en el tsar concentrava tots els poders. Des de mitjan s. XIX hi havia diferents forces d ‘oposició:
a) el liberalisme, aglutinat sobretot en el partit “Kadett”, propulsor d’una democràcia parlamentària, integrat per membres de la burgesia industrial i financera.
b) el populisme, format pels esserites, socialistes revolucionaris, defensors d’un socialisme agrari partidari d’estendre i modernitzar les comunes existents i molt influent sobre la pagesia.
c) l’anarquisme, extrema esquerra, nombrós i prestigiós.
d) el socialisme del POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) pertanyent a la IIIª Internacional i integrat per obrers i intel·lectuals. El 1903 s’havia dividit en 2 tendències:
1ª la menxevic, reformista i genuïnament socialdemòcrata, era majoritària dins del partit.
2ª la bolxevic, propugnava assolir el socialisme prescindint de la revolució burgesa, era la fracció de V.I. Lenin.
recedents del les revolucions del 1917: la insurrecció del 1905 i la Iª Guerra Mundial
L’inici del s. XX representà una crisi generalitzada: agrícola (baixa producció), industrial (superproducció, manca de consum) i política (derrota russa en la guerra contra el Japó el 1904). El 1905 es dóna la revolta generalitzada, definida per Trotskij com “assaig revolucionari”, reprimit brutalment des del poder. Empès però per les exigències populars i el conjunt de la crisi, el tsar Nicolau II va instaurar la Duma, assemblea parlamentària amb representació dels diferents partits, malgrat que sense poder; fins l’extrem que, superada la crisi, fou dissolta per l’autòcrata, negant—se a qualsevol canvi polític i mantenint una intolerable repressió vers l’oposició. D’una forma espontània a l’ensems havien sorgit els soviets (“consells de treballadors” de tota mena), clandestins i presents al camp, a la ciutat i a l’exèrcit, d’oposició a la dictadura tsarista.
L
P
P
L
a revolució burgesa de febrer del 1917
La participació de Rússia en la Iª Guerra Mundial (1914) del cantó de les democràcies liberals (Gran Bretanya, França, Itàlia i més tard EUA) contra els Imperis centrals (Àustria - Hongria, Alemanya i Turquia) va fer evident la feblesa del tsarisme. L’exèrcit rus fou derrotat pels alemanys, mentre la població patí un desabastament generalitzat i creixia l’oposició antimonàrquica.
El febrer del 1917 es dóna la revolució burgesa amb la insurrecció de la ciutat de Petrograd contra Nicolau II. Es va formar un govern provisional dirigit pel príncep Lvov, amb el suport de la Duma i dels soviets.
Aquest va haver d’enfrontar-se a nombrosos problemes com la continuació de la guerra, la fam del poble menut, les reivindicacions nacionalistes i les conspiracions polítiques. Fet no solucionat que va crear un vuit de poder i d’enfrontament progressiu entre el mateix, recolzat per la burgesia urbana, per un cantó, i per l’altre, per part dels soviets i dels bolxevics, aquests darrers oposats a la continuació de la guerra. Lenin, davant la debilitat del règim liberal, com a bolxevic, va contribuir a la planificació de l’enderrocament insurreccional del govern provisional.
La burgesia en el poder es va haver d’enfrontar alhora a la dreta tsarista (feudal i reaccionària). Lvov, primer ministre, va dimitir i el substituí Kerenskij, socialista moderat que va sufocar l’intent insurreccional bolxevic de juliol, però ja al setembre va haver de recórrer a l’ajut d’aquesta fracció esquerrana del POSDR per esclafar l’intent de cop d’Estat del general tsarista Kornilov.
ta Rus) pertanyent a la IIª Internacional i integrat per obrers i intel·lectuals. El 1903 s’havia dividit en 2 tendències:
1ª la menxevic, reformista i genuïnament socialdemòcrata, era majoritària dins del partit.
2ª la bolxevic, propugnava assolir el socialisme prescindint de la revolució burgesa, era la fracció de V.I. Lenin.
recedents del les revolucions del 1917: la insurrecció del 1905 i la Iª Guerra Mundial
L’inici del s. XX representà una crisi generalitzada: agrícola (baixa producció), industrial (superproducció, manca de consum) i política (derrota russa en la guerra contra el Japó el 1904). El 1905 es dóna la revolta generalitzada, definida per Trotskij com “assaig revolucionari”, reprimit brutalment des del poder. Empès però per les exigències populars i el conjunt de la crisi, el tsar Nicolau II va instaurar la Duma, assemblea parlamentària amb representació dels diferents partits, malgrat que sense poder; fins l’extrem que, superada la crisi, fou dissolta per l’autòcrata, negant—se a qualsevol canvi polític i mantenint una intolerable repressió vers l’oposició. D’una forma espontània a l’ensems havien sorgit els soviets (“consells de treballadors” de tota mena), clandestins i presents al camp, a la ciutat i a l’exèrcit, d’oposició a la dictadura tsarista.
P
Resumeix les idees principals del text, situa l’autor i el context històric en què va ser escrit.
El text parla del govern de Kerenski, de la convocatòria d’una assemblea i de la rendició de Petrograd. Situa aquests fets en el seu context històric tot explicant de quin govern es tracta, com van aconseguir el poder i quin va ser el seu programa.
Explica quina va ser l’estratègia revolucionària de Lenin a la primavera-estiu de 1917, raona si la situació política de Rússia va evolucionar en el sentit que proposava Lenin i relaciona-ho amb la Revolució d’Octubre i amb la promulgació dels primers decrets revolucionaris.
a revolució proletària d’octubre del 1917
Els bolxevics insurgents amb el recolzament dels soviets que controlaven rnajoritáriament, van establir el Consell de Comissaris del Poble, govern revolucionari que controlava de fet la situació, amb l’aportació decisiva de Lenin. Aquest Consell va ser elegit pels membres del Congrés dels Soviets, assemblea de sobirania popular. El nou règim va promulgar un seguit de decrets, el més important i genial del quals fou l’armistici amb Alemanya o final de la guerra mundial sobre les ruïnes del tsanisme.
Tanmateix es van reconèixer els drets de les nacionalitats i es van estatalitzar la indústria i el capital (diner en dipòsit i/o crèdit, banca i borsa).
Es van fer eleccions generals que no van poder guanyar els bolxevics. A principis del 1918 les sessions de l’Assemblea Constituent, sorgida d’aquells comicis, van ser suspeses per aquella fracció del POSDR, constituïda ja en Partit Comunista (denominació adoptada aquell mateix any del 1918), el qual establí la dictadura del proletariat sobre la resta d’estaments i classes de l’eximpeni rus.
L
