6. Els jueus als camps d’extermini

Tot règim totalitari sense excepció —i el nazi alemany n’ha estat un dels pitjors fins ara— ofega les llibertats a base de control policíac i de camps de concentració. Els camps de concentració alemanys no van ser pas una conseqüència de la guerra. Els dirigents nazis ja havien començat a dis­senyar-los en el mateix moment en què van obtenir el poder. Quan va esclatar la guer­ra, al territori alemany ja existien 20.000 persones alemanyes i austríaques (homes, dones, avis, nens i nenes) presoneres en aquests camps pel sol fet de pertànyer a la cultura jueva.

Durant la guerra el nombre de camps va augmentar: n’hi va arribar a haver més de 900, entre els quals destacaven els maca­bres camps d’extermini. Allí es van tancar i eliminar més de cinc milions de jueus, a més d’altres enemics del règim nazi: mar­xistes, resistents, soldats enemics evadits d’altres camps, i aquells que es consideraven inadaptats, com ara gitanos, disminuïts psíquics, homosexuals, etc. En van sobre­viure molt pocs.

Els presoners eren agafats per la policia política —les SS—, ficats en trens de càrrega i deportats als camps, on molts eren elimi­nats en cambres de gas. Passada la guerra es va saber que aquesta solució final es devia al decret titulat «Nit i boira» (7 de desembre de 1941), en el qual els nazis deien que «totes aquelles persones l’existència de les quals podia ser perillosa per al Reich havien de desaparèixer sense deixar rastre en la nit i la boira del desconegut»