Embedded Files
Mira aquest vídeo de un dels millors escaladors del món.
Pots veure a un dels germans Pou, els quals són espanyols (del País Basc):
Què és l’escalada?
Es considera escalada tot ascens que sent difícil o impossible de realitzar només amb les extremitats inferiors (peus i cames), requereix utilitzar les extremitats superiors (braços i mans).
Normalment, per pujar a una muntanya el que solem fer és buscar el camí més fàcil per on podem ascendir caminant. Això és el que anomenem MUNTANYISME (tractar d'arribar al cim d'una muntanya).
Si la muntanya que intentam ascendir ja té una alçada considerable (per dalt dels 2000-3000 metres), es diu que estem fent ALPINISME.
Però en aquestos esports, el component més important és pujar per camins, per senders o per mig de la pròpia muntanya, sense haver d'usar massa les mans.
Si per pujar un tram d'una muntanya, hem de superar trams amb gran inclinació (o inclús parets), serà necessari l'ús de les mans per poder trepar. És en aquell moment quan estem fent escalada.
Per tant, podem fer escalada en parets de 10 metres o també en parets que estan en una muntanya a 3000 metres. Però si volem fer alpinisme, sempre pujarem a cims molts alts (per dalt dels 2000 metres).
Com ja hem dit, a l'alpinisme es puja per la pròpia muntanya (lliurement) o per senders. Així mateix, a l'escalada pugem per uns "camins" anomenats vies. Una VIA és un recorregut marcat prèviament per una altra persona, que ens ofereix un itinerari possible per pujar fins adalt de la paret.
En una paret natural, una via sol seguir un camí per on hi ha diferents possibilitats d'agarre i de progressió. Evidentment, en una paret, hi hauria infinites possibilitats de llocs per on pujar, però normalment, la gent sol seguir camins ja marcats amb anterioritat. La manera de marcar una via, pot ser simplement, deixant a la paret les xapes de seguretat per on poder agafar els mosquetons.
En una paret artificial (en un rocòdrom) les vies es dissenyen prèviament a la col·locació de les presses. La persona que col·loca les presses, d'alguna forma ja està definint els camins possibles per on poder pujar.
La dificultat d'una via d'ascensió d'escalada ve marcada per uns nombres ("números") i unes lletres, que determinen el GRAU de DIFICULTAT. Al nostre país, i en general a tota Europa, solem seguir el sistema de graduació francés, el qual va des del Grau 5 (de les parets més assequibles) fins el Grau 9a (de les parets més difícils). Les parets més difícils solen tenir "desplomes", que són llocs on et quedes penjant amb l'ajuda dels teus braços (com en la següent imatge):
Mira la següent taula, on podràs veure diferents maneres de fer aquesta graduació (sistema francés, sistema britànic, sistema americà i sistema australià). També pots veure dues taules, en la de l'esquerra, estan les graduacions per a les vies en BOULDER (escalada horitzontal), i en la taula de la dreta tenim les graduacions de l'escalada vertical:
Tipus d’escalada
- En funció del MEDI on s’escala tenim diversos tipus:
1.Escalada en interior.
Es fa en parets artificials denominades rocòdroms, els quals poden arribar a tenir 15-20 metres d'alt. Es tracta d'atornillar en la paret unes presses (fetes amb resines), les quals tindran diferents nivells i dificultats d'agarre.
Quan montam un rocòdrom sense massa alçada, és el que anomenam escalada en boulder, el qual ens serveix per millorar la nostra tècnica sense haver de pujar grans altures (sense perill de caure). D'aquesta manera tampoc ens farà falta tenir cordes i altres materials de seguretat.
2.Escalada en exterior
. Escalada en roca
. Escalada en gel
. Psicobloc. Escalada sense corda en penya-segats sobre aigua (mar o llacs)
- Com que l'escalada és una disciplina sense normes escrites, podem diferenciar els tipus d'escalada segons la seva FILOSOFIA o ètica:
1.Escalada lliure.
Està "prohibit" fer descansos penjant de les assegurances entre reunió i reunió i si l'escalador cau ha de repetir el llarg des del principi. És com l'estil més purista de l'escalada (on hi ha que pujar tot d'una).
2.Escalada clàssica.
Pujar una via per la qual el primer de la cordada va instal·lant les assegurances, ja siga en ancoratges naturals (arbres, ponts de roca, puntes de roca, etc.) o en ancoratges artificials recuperables (claus, nusos encastats, etc.)
3.Escalada esportiva.
Estil que utilitza ancoratges fixos a la paret, prèviament col·locats de forma estratègica a la via.
4.Escalada artificial.
S'utilitzen tot tipus de material per ajudar a pujar i no sols com a protecció, és a dir, el material pot usar-se també per a progressar.
5.Escalada integral.
Escalada sense corda ni assegurances ni cap tipus de protecció que puga salvar a l'escalador si comet un error i es cau. Es tracta d'escalar a pèl (sense cap protecció), amb el risc que això comporta:
6.Escalada en solitari.
Escalar sense que un company t’asseguri. Aquesta activitat no és gens recomanable (encara que siguis un expert), ja que un company sempre pot salvar-te la vida.
Materials
**En aquest curs ens centrarem només en el material mínim (imprescindible) per a la realització de l'escalada esportiva. Dins del material bàsic trobem: tots els materials estàtics i el material dinàmic.
MATERIAL ESTÀTIC (que no és extensible)
- El casc.
L'ús del casc és imprescindible en qualsevol tipus d'escalada, però en la majoria de les zones d'escalada no s'utilitza per ser incòmode i calorós per als escaladors. El motiu del seu ús és clar, serveix per evitar des colps contra la roca fins a la possible caiguda d'objectes o pedres provocades per altres escaladors o per algun animal (si estem a la muntanya).
- Arnés.
És l'element d'unió amb la corda, amb el nostre assegurador i amb les assegurances intermedies.
- Assegurador automàtic.
Avui en dia és impensable qualsevol altre mètode d'assegurar en escalada esportiva que no sigui un bloquejador automàtic homologat. És un element que, en cas de caiguda, es bloqueja gràcies al seu sistema automàtic (similar al del cinturó de seguretat d’un cotxe). Un dels que més es sol utilitzar és el GRI-GRI.
Encara que també hi ha un altre descensor comú que s'anomena "vuit" (per la seva forma de 8).
- Cap d'ancoratge.
Serà necessari per a quan escalem de primer i no hi hagi un mosquetó a la reunió. Hem d'estar sempre ancorats a 2 punts de seguretat.
- Cintes exprés.
Serveixen per assegurar-nos a les assegurances intermèdies.
- Mosquetons de seguretat i HMS.
Són dos tipus de mosquetons amb assegurança però de diferent manera. Els utilitzarem per el cap d'ancoratge, per ancorar l'assegurador a l'arnès i sempre que estiguem en la reunió.
- Peus de gat.
Cal utilitzar un calçat amb sola de goma antilliscant i que sigui flexible.
- Bossa de magnesi.
Normalment, quan escalem, solem dur a la nostra esquena una bossa amb magnesi, per tal d'anar mullant els nostres dits (de tant en tant) per no suar i tenir una millor adherència a les roques.
MATERIAL DINÀMIC (que és extensible)
- Corda:
És l'únic element dinàmic de l'escalada. Permet absorbir la caiguda perquè no sigui tan brusca, ja que té una certa elasticitat (s'estira i torna al seu tamany normal). Es compon de dues parts, l'ànima i la camisa.
Tècnica d’escalada
Escalar és, fonamentalment, un joc amb les posicions d'equilibri. En moltes ocasions es pot superar un determinat pas gràcies a la força o bé emprant una bona tècnica.
Normalment, després d'un intent fallit, sols tenir la sensació de què no ho has pogut fer per falta de força. Però, objectivament, podem dir que (en la majoria de casos) es deu a una causa tècnica.
Hem de tenir una cosa clara (que passa en quasi tots els esports): com millor sigui la nostra tècnica, menys força cal emprar i més temps aguantarem escalant (ja que tindrem menys cansanci).
És necessari que coneguis aquests fonaments de la tècnica:
· Regla dels tres punts: En progressar amb els peus o amb les mans, tres dels quatre punts de suport han de romandre a la roca.
· El centre de gravetat del cos s'ha de mantenir (en la mesura del que sigui possible) per damunt de la superfície de suport.
· Tots els moviments han de ser reversibles, és a dir, hem de poder destrepar el que hem trepat prèviament.
Algunes de les tècniques a utilitzar en la progressió per la roca, en vies equipades són:
- Regla del tres punts (abans explicada)
- Desplaçar el pes del cos sobre la cama flexionada, bascular buscant la progressió.
- Busca sempre posicions de repòs: braços estirats, bon suport de peus i estabilitat.
- Pas de la granota: cames molt flexionades + braços estirats = excel·lent progressió.
- Progressar per la via amb passos curts: sempre cal pujar els peus a poc a poc, evitar donar “zancadas”.
- Pas de la bicicleta: El maluc mira en una direcció i els muscles van paral·lels a la roca.
- El maluc pegat a la roca, mentre que els muscles es separen d'aquesta, això ens permet tenir un camp de visió de la via molt més ampli.
- Posició de X: ens ofereix molt bona estabilitat, alhora que és una posició de repòs.
- Mirar-nos constantment els peus.
- Quan trobem una bona presa no cal apretar amb força, sempre que tinguem una bona posició de peus.
- Recorda que has d’escalar la majoria de les vegades amb el primer terç del teu peu de gat.
Com assegurar al teu company
- Hem de mirar molt bé el dibuix gravat en el grigri, perquè és molt clar i explicatiu en quina direcció ha d'anar la corda.
- L'assegurador ha d'estar a prop de la paret.
- Si hi ha molta diferència de pes entre l'assegurador i l'escalador, s'ha d'assegurar en algun ancoratge el primer d'ells.
- L'atenció al company ha de ser constant, tot i que es bloquegi automàticament.
- Quan assegurem al company li deixarem una mica de corda ja que és millor, en cas de caiguda, volar una mica que no donar-nos de cara contra la paret (cosa que pot passar si ho portem molt tens). A més, tensar massa suposaria que l'escalador hauria de patir cada vegada que fa un pas la incòmoda sensació que la corda li tira cap avall.
- Si en donar-li corda per xapar l'assegurança aquesta se'ns enganxa una mica o dóna estirades, no subjectar mai la palanca, ja que la corda surt molt de pressa i, en cas de caiguda, si no som molt ràpids en deixar-la anar, el company podria caure més del desitjable.
- Verificar la correcta col·locació de la corda, abans que el company comenci a escalar.
- El nostre mosquetó de seguretat i el grigri han d'anar units a l'anell de ràpel de l'arnès. La palanca ha de quedar al costat esquerre.
- Quan un company vol despenjar-se, hem d'estar preparats per descendir-lo. Ho farem amb cura i atenció, fixant-nos en no fer nosaltres la força deixant anar corda, sinó deixar que sigui el propi mecanisme el que alliberi la corda, mitjançant l'obertura major o menor de la palanca.
- Mai amollar la corda de l'altra mà amb la palanca oberta.
- Quan tenim tot a punt per assegurar al company, cal donar, com a mínim, dues estirades de la corda que surt cap a ell i verificar que el grigri la bloqueja correctament.
Una vegada col·locat correctament el grigri la mà dreta ha d'agafar la corda sobrant.
A mesura que l’escalador va pujant (de segon) a l'assegurador li sobrarà corda, per això ha d'anar recollint corda estirant cap a ell amb la mà esquerra i estirant cap a la dreta amb la seva mà dreta.
Escalar de primer
Escalar de primer significa que no hi ha una corda per assegurar-nos des de dalt. L'escalador és assegurat des de baix, per la qual cosa ha d'anar passant la corda per les assegurances intermitjes (cintes exprés).
Escalar de primer és més perillós que de segon ja que, en cas de caiguda, la distància de vol és igual a:
“El doble de la distància a l'últim punt assegurat + la comba de la corda + la distància de frenat (elasticitat de la corda)”
A l'escalar de primer hem de fer dos passos:
1. Xapar a la xapa la cinta exprés amb el mosquetó del gallet recte
2. Passar la corda pel mosquetó del gallet corb (COSIR o CINTAR)
Hem d'intentar pujar per la vertical que marquen les xapes i no anar fent zig-zag amb les xapes d'altres vies ja que una corda en zig-zag frena molt pitjor la caiguda i no amorteix bé el cop.
Quan patim una caiguda no hem d'empènyer la paret perquè provocaria un vol gran. Simplement, hem de deixar-nos caure lliurement i deixar que actui el mecanisme de seguretat.
EL TEMPS A LA MUNTANYA
Les males condicions meteorològiques poden implicar l’exposició a diferents perills. És, per tant, recomanable portar sempre un bon equip de protecció.
El seny davant del dilema de continuar amunt o donar mitja volta és i serà la millor virtut que podem tenir.
Podrem escalar demà...?
Aguantarà el temps aquesta tarda...?
Òbviament, la millor informació meteorològica que podem tenir és la predicció que faciliten determinats organismes (sol ser bastant encertada per un període curt de 24-48 hores).
Podreu aconseguir aquesta informació sobre el temps a la muntanya a les següents adreces d’internet:
www.aresta.com
www.barrabés.com
www.tvcatalunya.com/tempsdaventura.
Però, pot ser que no tinguem accés a aquesta informació o que les condicions variïn bruscament.
Un aparell força útil és el BARÒMETRE o també l’ALTÍMETRE* que s’utilitzen per mesurar la PRESSIÓ ATMOSFÈRICA (PAt).
En general, l’arribada del mal temps equival a una baixada de la Pressió Atmosfèrica i l’arribada del bon temps equival a una pujada de la Pressió Atmosfèrica.
* L’ALTÍMETRE és, en essència, un BARÒMETRE amb una escala d’altituds. Calcula l’alçada en què ens trobem en funció de la Pressió Atmosfèrica.
Per tant, una baixada de Pressió Atmosfèrica indica una pujada d’altitud. Un descens del BARÒMETRE equival a un increment de l’ALTÍMETRE.
Si Baixa la Pressió Atmosfèrica = MAL TEMPS
Si Puja la Pressió Atmosfèrica = BON TEMPS
Un descens RÀPID i DÈBIL del baròmetre (o pujada de l’altímetre) anuncia canvi a mal temps CURT o TEMPESTA i si el descens és LENT i FORT anuncia mal temps llarg o TEMPORAL.
Si la direcció del vent canvia en el sentit de les agulles del rellotge i el baròmetre puja ens indica BON TEMPS.
Si el canvi és contrari a les agulles i acompanyat de baixada del baròmetre és signe de MAL TEMPS.
Alguns signes de canvi a mal temps són:
· Si pel cel es creuen núvols a diferents alçades.
· Els traços blancs dels avions, com més oberts, pitjor.
· Posta de sol groguenca.
· Visibilitat, anormalment, bona (indica increment de la humitat).
· Superfície mate en llacs (sense brillo).
ELS NÚVOLS
Quan l’aire se satura d’humitat, aquesta es condensa en forma de gotes d’aigua (o de gel) sobre minúscules partícules flotants i forma els núvols.
Són núvols que indiquen possibilitat de MAL TEMPS:
Els CIRRUS. Núvols molt alts, blancs i filamentosos. No donen ombra. Si estan aïllats, cap problema, però si es presenten davant d’un sistema de núvols indiquen MAL TEMPS IMMINENT.
Els CIRROSTRATUS. Núvols alts de gel en forma d’un vel fi que cobreixen gran part del cel i indiquen possibilitat de BORRASCA.
Els ALTOSTRATUS. Núvols de mitja alçada, grisos, densos i extensos en forma de vels fibrosos o estriats. El sol o la lluna es dibuixen vagament a través d’ells.
Els NIMBOESTRATUS. Núvols baixos d’aspecte ombrívol que cobreixen tot el cel i que són característics de la pluja tipus “cortina”.
Els ESTRATUS. Capa de núvols baixos de color gris semblant a la boira. Típics de temps plujós.
Els CUMULUNIMBUS. Masses de núvols de grans dimensions que s’eleven en forma de muntanya o de torre amb la part superior d’estructura fibrosa. Anuncien GRANS TEMPESTES amb APARELL ELÈCTRIC.
ELS LLAMPS
Existeixen dos perills: l’impacte directe d’un llamp i les corrents del terra.
Per evitar l’impacte directe d’un llamp cal evitar les arestes i cims de les muntanyes. Els sostres i els extraploms no ofereixen seguretat.
Millor situar-se en una paret alta i separats entre 2 i 8 metres. Evitar les línies de corrent de terra és més difícil, però en general:
· Evitarem les zones mullades, esquerdes i canals.
· Procurarem ocupar poc espai, posarem els peus junts i les mans allunyades del terra, asseguts o ajupits i a ser possible sobre un objecte aïllant (una corda enrotllada, un sac de
dormir...) i secs.
· Una petita roca en una pendent és un lloc excel.lent.
· No amagar-se sota petits sostres, desploms o petites coves.
· Dins una cova gran cal seure sobre la motxilla o similar, allunyats de les parets i de l’entrada.
· Si estem sobre una plataforma, ens seurem sobre el boral exterior, allunyats de la paret i si cal assegurats amb la corda perpendicular a la paret i lligada al turmell (mai a prop del cor).
· Cal evitar (si no és del tot necessari) el descens amb rapel.
· En “vies ferrates” evitar assegurar-se al cable o a les escales. En cas de no ser possible, cal allargar el cordino d’autoassegurament perquè toqui el terra.
Per calcular a quina distància (en kilómetres) es troba una tempesta de nosaltres mesurarem els segons des que veiem el llamp fins que sentim el tro i dividint-los per 3.
Exemple:
Si passen 5 segons des que veiem el llamp fins que sóna el tro.
Farem la següent divisió 5 : 3 = 1.6 km
Page updated
Google Sites
Report abuse