>>>Twilight:2000

>>>Mark Jones

Quan va aparèixer en Jones ningú sabia ben bé de quin peu calçava. D'això ja en fa un any. Ara el coneixem prou bé, però els primers dies crec que tots vam pensar que no hi tocava del tot. Suposo que és per la seva manera de mirar-te. Sempre amb els ulls ben oberts i la cara inexpressiva, com si estigués totalment concentrat en el que li estàs dient. I també pel seu particular sentit de l'humor... Humor gal·lès, diu ell. Costa enganxar-li els acudits, però a ell no sembla importar-li i és molt difícil saber quan t'està parlant seriosament i quan t'està prenent el pèl amb qualsevol ocurrència. Fins i tot en els pitjors moments, o potser sobretot en els pitjors moments, en Jones sembla contemplar-ho tot a a través d'un vel d'ironia permanent.

Vam conèixer el sergent Mark Jones en un bosc prop de Chojna, a tocar de l'Oder. L'any 99 semblava que la guerra hagués d'acabar de totes totes. No crèiem que els soviètics tinguessin esma per intentar res més. Nosaltres per descomptat, no en teníem. Ja ens ho havíem dit tot, si m'enteneu. I pel camí havíem engegat el món a fer punyetes. De manera que ens limitàvem a esperar que algú prengués la sabia decisió de treure'ns de Polònia. Mentrestant ens llepàvem les ferides, miràvem de tenir la panxa més o menys servida i enviàvem patrulles ocasionals per assegurar-nos que els russkies fessin tanta bondat com nosaltres. Va ser en una d'aquestes patrulles, després d'haver aturat els Humvees per fer nit, quan en Jones va aparèixer. Va ser ell qui ens va trobar a nosaltres, no pas a l'inrevés. És difícil trobar un franctirador del SAS si no es vol deixar veure, sabeu? Però aquell dia el devíem ensopegar particularment sociable. O potser va ser l'olor del cafè que preparava la Jenkins. En tot cas va sortejar els sentinelles, va sortir d'entre els arbres com un fantasma amb la indumentària de camuflatge de franctirador i la cara pintada i es va presentar amb la cassoleta de la cantimplora a la mà, preparat per rebre el seu corresponent cafè. Així de senzill.

Amb el temps hem sabut la història de com va arribar fins allà. Era membre de la Primera Brigada de Serveis Especials britànica. L'estiu del 98 l'havien llançat amb paracaigudes, juntament amb tres companys més, en algun lloc de l'estuari del Vístula, amb la missió de pelar el comandant rus del Front Bàltic, que en aquell moment tenia el seu quarter general a Malbork. Tota l'operació semblava condemnada de bon començament, quan van tenir el primer mort durant l'aterratge. Van aconseguir eliminar l'objectiu a costa d'un mort i un ferit més, l'observador d'en Jones. En Jones es va negar a deixar-lo abandonat i va arrossegar-lo fins a una granja polonesa on va aconseguir que el seu company rebés un mínim d'atenció mèdica. Però l'observador va morir passades unes setmanes. I en Jones va decidir que ja era el moment de tornar. Us estalvio els detalls del periple, però va ser una autèntica odissea. Vam ser la primera unitat aliada que va trobar.

En Jones va completar la patrulla amb nosaltres i vam retornar a la base. Un cop allà vam esbrinar que, entremig de tot això, la Primera Brigada SAS, la unitat d'en Jones, s'havia retirat a Anglaterra feia mesos, mentre ell era fora. Diuen que hi ha força sarau a Anglaterra. Així que el sergent s'havia quedat orfe. Cap dels seus antics amics i companys, aquells en qui confiava i amb els que havia aguantat aquells anys de guerra, era al continent. El coronel Karl té bon ulls pels veterans. I en Jones porta en el "negoci" des del l'operació Tempesta del Desert (sol dur un mocador àrab al coll, record del seu baptisme de foc). Així que el coronel va deduir que aquell franctirador gal·lès difícilment s'incorporaria voluntàriament a cap altre unitat britànica que no fos la seva. Però podia mirar de retenir-lo si el convencia de que aquí hi havia un bon nucli de veterans del que refiar-se. Jo no sóc un d'ells, però d'altres, com la Charlie Jenkins o en Watts ja les han vistes de tots colors. Crec que ells també ho deixarien córrer i fotrien el camp si els fessin abandonar l'esquadra. I ells entenien que en Jones no hagués deixat el seu observador penjat, contravenint les ordres. Ens cuidem els uns els altres. És tot els que ens queda.

Sigui com sigui, el sergent Mark Jones és encara amb nosaltres. Com a tirador, no cal dir-ho, és extraordinari. És tranquil de mena, en tots els aspectes. I prudent. Mai es precipita si no ho troba plenament justificat. Té la paciència d'una roca quan es troba instal·lat amb el seu fusell en una posició de tir. Suposo que aquesta tranquil·litat li permet concentrar-se en molts detalls que a mi em passarien desapercebuts. Té bon ull pel terreny, i no només per camuflar-s'hi. Sovint el coronel i ell planifiquen plegats les missions. Línies de tir, elevacions, rutes d'entrada i sortida, possible curs de l'enemic, cobertura, posicions de foc...aquest tipus de coses. Sovint en Jones reconeix el terreny amb algú altre i torna amb un mapa mental on hi té en compte tots aquests detalls.

No és un tipus violent, malgrat la seva corpulència i la seva mirada... pertorbadora. Les provocacions, els insults i els intents de pressionar-lo per part de desconeguts li entren per una orella i li surten per l'altre. Les ordres dels oficials als que no coneix, també. No els diu ni que sí ni que no. Se'ls mira amb la seva cara de concentració, com si allò que li estiguessin dient fos la cosa més important del món. En diu "teràpia d'oficial". Després fa la seva. Mentre els resultats siguin bons, tothom interpreta ha seguit les instruccions fil per randa.

Crec que ningú l'ha sentit parlar mai de casa seva. A hores d'ara no sabem encara si té família a Gal·les. I a falta de qualsevol comentari per part seva, ningú ha gosat preguntar-li res sobre aquest tema. Parla força bé el polonès i al grup tenim diverses opinions sobre com l'ha après. Ell es limita a somriure i encara seguim amb la incògnita.

Del diari personal del caporal Roy Strada, 5a Divisió d'Infanteria (Mecanitzada) dels Estats Units