>>>Twilight:2000

Les forces armades russes aconsegueixen una victòria tècnica en la “Segona Crisi Txetxena” i al mes de febrer controlen completament Grozny, per implicar-se després en llargues operacions de contra-insurgència. Tot i això, els txetxens de tota la regió del nord del Caucas encara desafien el control polític de Rússia sobre Txetxènia. Els informes de la brutalitat exercida per les forces soviètiques, en paral·lel amb la violenta repressió que els xinesos practiquen dins les seves pròpies fronteres, causen un evident refredament de les reaccions amb l’Occident. El 2 de setembre, Lukyanov declara que l’UESS deixa de reconèixer el Tractat sobre Forces Armades Convencionals de 1990, que limitava la presència de contingents militars dins d'Europa, i ordena que vàries unitats soviètiques es desplacin a territori europeu.

La reacció de França i Alemanya no es fa esperar i es tradueix en l'immediat increment de la força operativa de la Brigada Francoalemanya. Quan el parlament francès torna a votar per un nou augment en el pressupost de les seves despeses militars (que arribaran al 4,5% del seu PIB), Alemanya anuncia que es considera desvinculada de les obligacions contretes en virtut del Tractat sobre Forces Armades Convencionals i que té previst expandir els seus efectius militars per damunt del límit màxim, que el tractat fixava en 370.000 efectius. El Regne Unit, com ja havia fet Suècia tres anys abans, comença el seu propi procés per posar al dia els equipaments militars que havien estat emmagatzemats com a reserva durant la primera part dels anys noranta, alhora que comença a equipar i modernitzar alguns elements de la seva flota. Com a resposta a la violació soviètica del Tractat sobre Armes Convencionals, els Estats Units es retiren del Tractat de Míssils Antibalístic (que limitava el nombre de dispositius per interceptar míssils nuclears de trajectòria alta), suspèn la reducció de la seva reserva de la seva flota i dona un nou impuls el programa ASAT (armes antisatèl·lit), esperant posar en servei els primers 112 ASM-135 (míssil antisatèl·lit) a principis de l’any següent. Els programes militars soviètics continuaran endavant, seguint el procés que s’havia emprès en la dècada anterior.

El 12 d’agost la marina soviètica perd el submarí K141 Kursk, que s’enfonsa al Mar de Barents amb la totalitat dels seus 118 tripulants. En els mitjans de comunicació occidentals es fan un ampli ressò del malaurat accident i alguns analistes no dubten a apuntar que, malgrat tots els esforços realitzats, els soviètics són incapaços de superar els baixos nivells d’eficiència del seu personal, sigui de tropa o oficialitat. Aquesta precipitada apreciació, que més tard es demostrarà errònia, contribuirà perillosament a menystenir les capacitats militars del Pacte de Shangai en comparació amb les de l’OTAN.

A l’Anatolia, els enfrontaments continuen entre el PKK i l’Exèrcit Turc, que es troba desesperadament necessitat de trobar una nova font de recursos i subministraments. Ankara, tot i mantenir la seva neutralitat, opta per signar diversos acords comercials amb el Pacte de Shangai i l’Iran. No només compra equipaments sinó que negocia l'obtenció de petroli a canvi de tecnologia occidental. Com a resultat, la tensió amb els seus antics aliats de l’OTAN s’incrementa, amb una reacció especialment agressiva per part de la premsa occidental. Durant el mes de juny, el Regne Unit i els Estats Units fan una crida a les Nacions Unides per aturar la brutalitat turca contra el poble kurd i els turcs reaccionen enèrgicament, anunciant que tancaran el pas del Bòsfor als vaixells militars de l’OTAN.

El govern algerià fa el primer pas sòlid cap a la victòria final contra els moviments terroristes que han representat una autèntica plaga pel país durant els darreres anys. L’11 de gener, el braç armat del Front Islàmic de Salvació es veu forçat a arribar a un acord a la taula de negociacions, i accedeix a dissoldre's a canvi de l'amnistia. Al Pròxim Orient, Israel cancel·la la retirada de les seves tropes del sud del Líban. El 28 de setembre, el líder opositor Ariel Sharon visita l’Esplanada de les Mesquites, protegit per una escorta de centenars de membres de les forces de seguretat. Els primers disturbis amb els palestins no es fan esperar i conduiran a una revolta de grans dimensions que serà coneguda com la Intifada d’Al-Aqsa.

Vicente Fox, candidat del partit dretà Partido de Acción Nacional, és elegit com a president de Mèxic, posant punt final als 71 anys de govern dels Instituto Nacional Revolucionario. Poc després, l’aspirant socialista Ricardo Lagos aconsegueix accedir a la presidència de Xile, començant el que s’anomenarà “Ona Rosada”, en contraposició a la “Marea Roja”, qualificatiu amb el qual es coneix la preponderància de governs d’esquerra en altres països de la zona.

Als Estats Units les eleccions presidencials són sorprenentment guanyades per un candidat independent, John Tanner. La seva vicepresidenta, Deanna Pemberton, és la primera dona en la història dels Estats Units que assoleix aquest càrrec. El resultat final de les eleccions nord-americanes queda en suspens durant gairebé un mes, en espera del polèmic recompte dels vots de Florida.