>>>Twilight:2000
>>>El camí cap a Kalisz: El pla
L'any 2000 les tropes aliades situades a Alemanya comencen a suposar una càrrega per la població. Aquesta càrrega queda esmorteïda per l'efecte de les unitats acantonades, que destinen bona del seu personal a la millora i protecció de les comunitats de la seva àrea d'influència. L’efecte negatiu és (des del punt de vista del que queda de l'estat major de l'OTAN a Europa) que amb unitats acantonades, lligades a un territori i a la seva gent, és impossible passar a l’ofensiva. La resposta al dilema ha estat de circumstàncies. S'ha permès que les divisions alemanyes adoptin el sistema d'acantonaments (acceptant una situació que ja es donava de facto) i s'ha mantingut les unitats foranies com a força de maniobra. El resultat, però, segueix sent deficitari.
>>>Els motiu darrera l'ofensiva
La trista veritat és que l'única manera de mantenir les tropes nord-americanes, canadenques i britàniques en territori alemany i polonès com a unitats combatives és garantir-los la subsistència donat que, ara per ara, les possibilitats d’evacuar-les són ínfimes. Ja no hi ha grans centres logístics; el transport aeri és gairebé inexistent; no hi ha enllaç amb el continent americà; els grans ports de mercaderies van ser els segons objectius en ser atesos pels caps nuclears... Les unitats es nodreixen sovint del saqueig o del que són capaces de capturar a l’enemic. Cada cop és més difícil garantir el subministrament d’aliments, combustible i munició i algunes tropes comencen a percebre, perillosament, que les seves esperances de sobreviure poden créixer si es busquen la vida pel seu compte. S’incrementa de forma alarmant el nombre de desercions, que contribueixen a nodrir les files dels saquejadors i d’altres grups armats fora de control. La producció d’aliments torna a recaure directament en ramaders i agricultors que, sense disposar dels recursos de la moderna Europa de cinc anys enrere, necessiten molt més territori per aconseguir una fracció de l’aliment que eren capaços de produir abans.
Si a això hi sumem la gran concentració de tropes a l’Europa central, la davallada de la població civil i la contaminació de grans porcions de territori que ara no es poden aprofitar pel conreu, el resultat és obligadament nefast. Hi ha massa pocs productors d’aliment i massa soldats estrangers a l’Europa central.
L'única manera de sobreviure sense que les unitats es dessagnin pel continu i creixent degoteig de desercions consisteix a guanyar territori, establir-s’hi, defendre’l i aconseguir que la gent que hi viu produeixi prou aliments per ells i pels guerrers que els “protegeixen”. Una nova era feudal està a punt de sorgir a Europa. La nova ofensiva al nord de Polònia neix de la comprensió “in extremis” d’aquest fet.
Malgrat la tranquil·litat aparent del front polonès (ni l'OTAN ni el Pacte de Varsovia han protagonitzat cap activitat important en els darrers mesos) cap autoritat de cap bàndol ha donat la guerra per acabada. I és precisament en aquesta pau aparent on alguns comandaments hi comencen a veure una oportunitat: No seria ara el moment adequat per fer un últim moviment avantatjós abans de deixar estar el joc? Si les unitats poloneses del Pacte es troben en la mateixa situació que les alemanyes de l'OTAN, buscant únicament la millor manera de sobreviure, una darrera ofensiva coordinada i planificada amb tots els mitjans possibles seria un moviment inesperat i irresistible que podria fer caure la Polònia septentrional en mans occidentals i proporcionar el territori necessari per garantir la subsistència de canadencs, anglesos i nord-americans. Després només caldria defensar aquests nous "feus" fins que s'acceptés que continuar la lluita no té cap mena de sentit.
Independentment de la necessitat o no de la nova ofensiva, el soldat mig de l'OTAN pensa que la guerra es pot donar per acabada. L'opinió generalitzada es decanta per mantenir la tranquil·litat i fomentar que les coses es refredin. Un moviment en fals pot contribuir a que els brases del conflicte europeu tornin a encendre’s. La idea de que l’incendi resultant els acabi consumint després d’haver aconseguit d’obrir-se camí i sobreviure al quart any de guerra posa a prova al moral i els nervis de fins els més veterans. Aquesta opinió es veu encara més reforçada entre les divisions alemanyes acantonades.
Vehicles M2 Bradley pertanyents al 1er Batalló, 13è Regiment de la 8a Divisió d'Infanteria (Mecanitzada) dels Estats Units, estacionats a les zones de concentració designades per iniciar la nova ofensiva. (Clicar per engrandir)
Malgrat la moral, a la primavera del 2000, l’estat major de l’OTAN a Europa ha aconseguit de reunir uns recursos força impressionants si tenim en compte el lamentable estat de la majoria dels exèrcits desplegats al continent.
>>>El pla
El 3er Exèrcit està format pel 3er Cos alemany i l’11è Cos nord-americà. La seva missió és escombrar la costa bàltica de qualsevol unitat del Pacte. Els seus efectius sumen aproximadament 30.000 soldats, amb uns 185 tancs operacionals, de manera que a primer cop d’ull sembla una força més que capaç d’aconseguir l’objectiu fixat, especialment si es té en compte que pràcticament no s’ha desenvolupat cap operació d’importància durant l’últim any, temps durant el qual s'han anat acumulant les reserves d’aliments, combustible i munició que després seran emprades durant l’ofensiva, tot envoltat del màxim secretisme.
A l’inici de l’ofensiva, les forces del Pacte a la zona d’operacions consisteixen poca cosa més que les restes del que havien estat les forces armades poloneses. Els efectius polonesos sumen uns 20,000 homes i 28 tancs operatius, alguns d’ells considerats obsolets ja al principi de la guerra. Bona part de l'exèrcit polonès confia en la utilització de cavalls pels seus desplaçaments. Tot i així, entre aquestes forces i Txecoslovàquia es concentra bona part del poder de l’Exèrcit Soviètic a Europa, un objectiu virtualment inassequible per les forces de l’OTAN al 2000. Una perillosa amenaça al flanc sud de la planificada ofensiva.
En aquest flanc dret de la posició d’inici de l’ofensiva hi ha el que queda de la força expedicionària britànica (a la zona de Frankfurt - Berlín). Enfrontada als britànics i ocupant posicions ben preparades, hi trobem l’extrem nord de la línia defensiva soviètica. La responsabilitat britànica consisteix en “fixar” aquestes posicions soviètiques amb les unitat que ja hi estan en contacte, creant atacs de distracció que facin témer als soviètics una operació en el seu sector i els dissuadeixin d'actuar contra el flanc dret del 3er Exèrcit Alemany, sobre el que recaurà el pes de l'ofensiva. Un cop aconseguida la penetració inicial, part de les reserves britàniques es desplaçaran cap al nord, girant després per darrera del 3er Exèrcit per cobrir-ne la reraguarda.
Amb els britànics falcant els soviètics al sud, alemanys i nord-americans haurien d'avançar contra els polonesos. Enquadrat dins del 3er Exèrcit Alemany, l’11è Cos dels Estats Units s'encarregaria del sector nord, entre la costa bàltica i el 3er Cos Alemany i hauria d'actuar com a punta de llança, encarregat d’aconseguir penetrar en profunditat a la Polònia septentrional.
Dins de l'11è Cos, la 5a Divisió hauria d'avançar cap a l'est per després desviar-se en direcció sud en un intent de flanquejar i tallar les línies de subministrament de les forces soviètiques properes a la frontera alemanya (i enfrontades directament a les unitats britàniques).
Mentrestant, s’haurien de produir desembarcaments amfibis a càrrec de la 2a Divisió de Marines nord-americana, a través dels estuaris del nord de Polònia, amb la 8a Divisió d’Infanteria dirigint-se més cap a l’est, per tal de tallar qualsevol intent de reforçar la zona des de Rússia. La 50 Divisió Blindada cobriria el forat entre la 8a i la 5a, mentre que el 116è Regiment de Cavalleria Blindada (116è ACR) i la 4a Brigada Mecanitzada canadenca seguirien l'avanç com a reserva.
El 3er Cos Alemany operaria entre els nord-americans i els britànics, avançant primer cap a l'est per girar després en direcció sud i prendre posicions en els punts clau al llarg del riu Oder, per impedir qualsevol intervenció soviètica contra el flanc dret de l'ofensiva.
En resum, el joc consisteix en falcar els soviètics a la zona sud mentre es llança l'escomesa contra els polonesos al nord. Les esperances són apoderar-se de la costa polonesa i del nord de Polònia mentre s'amenaça el flanc nord soviètic, impedint que participi en la defensa. Els més optimistes creuen, fins i tot, que si l'escomesa de l'OTAN té èxit, la posició compromesa del flanc soviètic els obligaria a corregir les seves línies, retirant-se més cap a l'est.
La preparació de les unitats implicades, que van començar-se entrant el 2000, va ser un èxit tant des del punt de vista logístic com des del secret amb que es van dur a terme tots els procediments previs. Sobre el paper, tot estava a punt per un cop definitiu que assegurés els nous feus de l’OTAN al nord de Polònia.