>>>Twilight:2000

Mentrestant l’exèrcit turc obté una important victòria contra els armenis i es veu capaç pressionar en direcció oest, enfilant cap a la Macedònia grega. Durant el mes següent, Turquia aconseguirà enfonsar la major part del que queda de la flota hel·lènica. Com a resultat, abans que Padània comenci a acusar la manca de subministraments, tot el front dels Balcans amenaça d'esfondrar-se, mentre, més a l’oest, els francesos romanen encallats a la serralada alpina. Ankara, tot i que no forma part encara del Pacte de Shangai, comença a enviar subministraments a l'Iran, a Síria i a l’UESS, obrint el Bòsfor als vaixells del Pacte, siguin militars o civils. Fins i tot, algunes informacions semblen apuntar a una presència creixent de soldats turcs a l’Orient Mitjà.

El govern egipci es veu obligat a enfrontar-se a les massives mostres de malestar de la població mitjançant la utilització de l’exèrcit, però la situació pren un gir inesperat quan els soldats fan costat a la població descontenta i, l’1 de maig, Hosni Mubarak cau després d’un cop d’estat impulsat pels militars. Després, el comitè de generals ordena a les unitats egípcies a l’Iraq que s’uneixin a l’Iran i Síria, declara la guerra a Israel, tanca el canal del Suez i ataca a través del desert del Sinaí, alterant totalment l’equilibri militar de la regió. Superades àmpliament en nombre, les forces de la coalició es veuen obligades a retrocedir i a establir posicions fortificades per mantenir el terreny. Israel no té més remei que enviar part de les seves forces per fer front a la nova amenaça. Afortunadament pels israelians, la sobtada revolució també ha ocasionat nombroses desercions entre l’oficialitat de les forces armades egípcies i la seva eficiència militar ja no és la que havia estat en el passat.

A Àsia, la formació del TCSA durant l'any passat, és vista com la darrera provocació contra els membres asiàtics del Pacte de Shanghai, que decideixen entrar en guerra el 25 de febrer. La capacitat militar xinesa per mobilitzar les seves forces supera àmpliament les expectatives de molts analistes i les primeres tropes xineses ja són localitzades lluitant a Corea el dia 1 de març. La pressió sobre les forces britàniques que defenen Hong Kong creix ràpidament i després d’una setmana de cruent combat urbà, aquestes tropes són evacuades. Durant la primera fase de la guerra a Àsia, les flotes de Corea del Sud i de Taiwan pateixen terribles baixes. L'abandonament de Hong Kong a mans xineses fa créixer el temor d’una possible invasió de Taiwan. Però la marina nord-americana i la Força Marítima d’Autodefensa del Japó aconsegueixen reunir un impressionant dispositiu naval que, en una sèrie de durs enfrontaments, destrueixen les forces navals rivals. Els vaixells xinesos que sobreviuen a la batalla es mantindran a port i la Flota Soviètica del Pacífic perd gairebé el 80% dels seus vaixells de superfície.

A partir d’aquest moment comença la implicació de l’ANZUS, l’aliança de seguretat que des de feia dècades incloïa Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units. Es transporten reforços a Corea de Sud, que comença la seva pròpia escomesa. En qüestió de setmanes les forces de Corea del Sud travessen el paral·lel 38 i porten la lluita fins a Pyongyang. Les forces navals aliades són prou poderoses per organitzar una important operació de desembarcament a Hong Kong. Les tropes implicades en aquesta operació, de nacionalitat filipina, taiwanesa, britànica i nord-americana, comencen a pressionar cap a la Xina central. Vietnam aprofita l'oportunitat i també envia el seu propi exèrcit cap a Yunnan i Guangxi, disputant duríssims enfrontaments al sud de la Xina. Totes aquestes forces gaudeixen d’un ràpid èxit inicial i les columnes mecanitzades penetren en profunditat a la Xina central i meridional. Tot i que les forces aliades continuaran fent espectaculars avanços fins a finals de maig, les baixes es van incrementant progressivament i el ritme de les columnes s’alenteix. A finals de juny, grans formacions de milicians xinesos estan operant darrere de les unitats aliades, atacant instal·lacions i destruint combois de subministraments. I el que és més rellevant, després de repetides temptatives, les forces aliades es mostren incapaces d’arribar a interrompre la producció de les grans indústries militars del nord del país. Més material, i subministraments arriben al front cada dia. Finalment, les forces xineses i soviètiques contraataquen i es formen grans bosses de tropes aliades. Els vietnamites seran els que experimentaran les baixes més importants. Les unitats aliades, tot i ser capaces d’obrir-se camí i de retirar-se sense deixar de lluitar, també pateixen pèrdues considerables. El front s’esmicola i soldats que es trobaven en plena ofensiva uns dies abans, comencen a retirar-se en tota l’extensió del front, perseguits per elements mòbils de l’exèrcit xinès.

Al juliol, els vietnamites han retrocedit fins darrere de la seva frontera i les unitats del Pacte de Shanghai han tornat a repassar el paral·lel 38. Amb les unitats de Padània i del Pacte òbviament preparant-se per una ofensiva combinada des d’Àustria mentre el front polonès s’aproxima cada cop més a Berlín, l’estat major aliat decideix recórrer, tot i que de manera limitada, a l’ús d’armes nuclears. El 15 d’agost, tots els membres que romanen a l’OTAN, amb l’excepció de França i Bèlgica, aproven la utilització d’armament atòmic. Francesos i belgues decideixen retirar-se de l’OTAN i signar una pau per separat amb el Pacte de Shanghai, Padània, Turquia i l'Iran. Dos dies després comencen a retirar els seus efectius de tots els fronts on es trobaven implicats, procés que es dona per finalitzat el dia 15 de setembre. Aquell mateix dia, els primers ginys nuclears tàctics són utilitzats a l’Extrem Orient.

Aquests atacs nuclears seran d’una escala sense precedents. Les columnes mecanitzades del Pacte, que s’obrien pas per carreteres i per camps sense protecció, són vaporitzades. Les poblacions i centres industrials xinesos no pateixen cap mena d’atac, però aquest fet no impedeix que el pànic s’estengui ràpidament. Amb les carreteres plenes de refugiats que abandonen a correcuita les ciutats, el sistema de transports i comunicacions, que ja havia estat forçat fins al límit durant el període precedent, es desintegra. La rèplica nuclear xinesa obté ben poc èxit i troba a les unitats aliades disperses i ben preparades. El grapat de bombarders xinesos equipats amb armes nuclears que intenten travessar el front a baixa altura són interceptats i destruïts. Les bases xineses de míssils balístics intercontinentals (ICBM) queden destruïdes per l’acció dels bombarders nord-americans B-2. En una setmana, la resposta xinesa s’exhaureix, sense causar l'efecte esperat.

Tot i això, Taiwan quedarà devastat per l’efecte diversos caps nuclears llançats en SRBM (míssils balístics de curt abast), i algunes poblacions japoneses i filipines també són atacades amb IRBM (míssils balístics d’abast intermedi). Mentre la Xina comença a lliscar ràpidament cap a l’anarquia i el desordre civil, diversos càrrecs militars de caràcter local o regional, autoproclamats com a nous “senyors de la guerra”, estableixen estats independents i refusen obeir cap més ordre provinent del govern central de Pequín. El mateix govern xinès és derrocat el 8 d’octubre i, un darrere l’altre, els nous estats independents es retiren de la guerra i comencen a restablir l’ordre dins de les seves pròpies fronteres. Només Manxúria manté la seva fidelitat al Pacte de Shanghai i continua participant en l’esforç bèl·lic. Aquesta postura li costarà una segona onada d’atacs nuclears que destruiran la majoria de la seva capacitat industrial. La intervenció de les tropes soviètiques, que es desplacen a Manxúria per mantenir l’ordre i assegurar el que queda dels complexos industrials i urbans, evita el caos general. Però aquestes forces han de fer front a gran hostilitat popular.