Twilight:2000
>>>El cami cap a Kalisz: El context
A la primavera de l’any 2000 són molts els que pensen que la guerra es pot donar pràcticament per acabada. Tàcitament, sembla que tots dos bàndols reconeguin com a frontera les actuals línies de front. El mateix significat de la paraula frontera és més aviat ambigu en un context en què els límits de les nacions han perdut el seu sentit. Això és especialment cert a l’Europa Central, on els estralls de la guerra s’han fet notar amb especial contundència i on gairebé l’únic govern efectiu és aquell que s’exerceix dins l’àmbit local. Abunden les notícies sobre unitats que senzillament deserten sense donar explicacions i s’imposen com a força dominant en algun poble polonès o alemany. Divisions que es disgreguen i desapareixen, amb soldats que es passen a l’altre bàndol o que es dediquen al bandolerisme i al saqueig o a buscar una manera de sobreviure fora de l’estructura militar.
>>>El camí cap a la situació actual
Els fets que han portat a aquesta situació són complexes i plens de casos particulars, però és possible resumir d’una manera general la cadena de fets que han portat a Europa Central a la situació actual, un cop es van haver iniciat les hostilitats entre polonesos i alemanys.
El juliol de 1997 la sort acompanyava les armes de l’OTAN mentre les tropes del 3r Exèrcit Alemany trepitjaven per primer cop territori de la Unió Soviètica, que es trobava implicada en una guerra amb dos fronts terrestres principals. El conflicte amb la Xina, malgrat les espaordidores baixes xineses, consumia recursos humans i materials a un ritme mai conegut fins aleshores. Arran d'això i dels avenços de l’OTAN a l’oest, el 9 de juliol les primeres armes nuclears tàctiques són emprades contra les divisions d’avantguarda de l’OTAN al front europeu, aturant el seu avanç. La guerra entrava d’aquesta manera en una fase totalment nova, horrible i de conseqüències imprevisibles. Al front xinès la tàctica nuclear russa té un èxit rotund i la rèplica xinesa és anul·lada, en bona part gràcies a l’aviació soviètica. L’acurada planificació que durant dècades havia condicionat les tàctiques i l’ensinistrament de les divisions soviètiques en una hipotètica guerra en un context nuclear els ajuda a minimitzar les inevitables baixes. En poques setmanes els soviètics són capaços d’alliberar les preuades divisions de veterans del front oriental per enviar-les a correcuita cap a l’oest. L’OTAN contraatacarà també utilitzant caps nuclears contra les tropes del Nou Pacte de Varsòvia al front occidental. Tots dos bàndols, però, estan prou espantats per a no travessar la tènue línia vermella que desencadenaria un atac massiu contra l’altre. D’una manera lenta i planificada, l’intercanvi de caps nuclears pren la forma d’un degotall irregular que s’estendrà fins al novembre de 1997, amb cada bàndol igualant els caps nuclears que l’altre li ha llençat, però sense gosar caure a l’abisme d’una guerra nuclear total. Els primers objectius seran les unitats d’avantguarda. Després vindran els centres de subministraments, els nusos de comunicació, els ports, els nuclis industrials, les refineries de petroli... Els objectius a països neutrals també són atesos per evitar que qualsevol dels dos bàndols en pugui treure profit. Al novembre la civilització, tal com la coneixem, ha deixat d’existir.
Lodz, Polònia, novembre de 1998
L’any 1998 la radiació, la fam i les malalties assolen Europa. Un hivern especialment intens empitjora encara més la situació. La majoria de governs han desaparegut o són incapaços de controlar el territori que delimiten les seves antigues fronteres.
Les unitats de l’OTAN, amb la balança del front europeu sobtadament decantada a favor del Nou Pacte de Varsòvia, es retiren practicant una intensiva política de terra cremada en territori polonès i arribant de nou fins al seu punt de partida a la frontera Alemanya. En qualsevol cas, les unitats supervivents de tots dos bàndols estan lluny d’assolir el nombre d’efectius que tenien a principis del 97. Malgrat que els combats continuen, sobretot a escala d'escaramussa, les activitats militars importants van disminuint gradualment a mesura que es va acabant l’any. La manca de combustible i de subministraments de tota mena i la sobtada falta d’objectius, més enllà de la immediata supervivència, en són els motius principals. Tothom es prepara per a un nou i dur hivern.
Durant l’any 1999 els fronts romanen estàtics, tot i que el concepte de línia de front és difícilment aplicable. Les unitats ocupen el territori en profunditat, intentant controlar una superfície prou extensa per autoabastir-se i no hi ha prou tropes per formar una línia ininterrompuda de front, a l’estil de les anteriors dues guerres mundials. A Alemanya, Polònia, Àustria o Txecoslovàquia els exèrcits es troben gairebé paralitzats. Ja no existeix una política centralitzada per gestionar els recursos d’aquelles unitats que es troben a l’antiga línia de front. Les divisions, brigades i regiments ja només ho són sobre el paper. Les baixes en són un motiu, però també ho són les desercions. El personal que integra aquestes unitats és heterogeni i sovint s’hi poden trobar homes i dones de diferents nacionalitats. Es comença a reclutar directament sobre el terreny. A poc a poc i en tots dos bàndols, les unitats militars comencen a establir-se de manera més o menys estàtica col·laborant o explotant a la població civil. Neixen els acantonaments.
>>>El sorgiment dels acantonaments
No hi ha una fórmula fixa que permeti definir un acantonament. Bàsicament, un acantonament sorgeix quan una unitat de qualsevol bàndol decideix establir-se en una determinada zona i controlar-la. En la majoria dels acantonaments existeix un cert acord entre els militars i els civils establerts a la zona. Els soldats protegeixen els conreus, i els nuclis de població dins la seva zona d’influència, garantint les comunicacions i aportant personal tècnic i equip especialitzat que pot ajudar a tornar a posar en funcionament maquinària crítica per la supervivència de la comunitat, com grups electrògens, maquinària agrícola, etc. A canvi obtenen queviures. Naturalment això és una versió simplificada. Amb el temps els lligams entres civils i militars poden fer-se més estrets. Es pot desmobilitzar part de la tropa per participar en les tasques de conreu i quedar com a “reserva” o continuar servint per torns assumint les tasques de defensa. De la mateixa manera part de la població civil pot ser instruïda i equipada per formar una milícia que també pugui contribuir a patrullar i controlar el territori. La relació, al contrari, pot espatllar-se i donar lloc a abusos per part dels militars i a revoltes per part dels civils.
La fórmula de govern també pot ser molt variable i condicionada a multitud de factors. Una unitat militar acantonada en territori propi, com les unitats alemanyes i poloneses acantonades en comunitats de la seva mateixa nacionalitat, sempre presenta importants avantatges.
El tipus de territori controlat i la seva extensió també són condicionadors importants. Existeixen acantonaments temporals, quan la unitat que l’estableix ho fa, per exemple, per passar l’hivern i traslladar-se cap a una altra zona amb l’arribada de la primavera. En qualsevol cas, cal entendre que acantonar-se significa que la totalitat dels efectius militars deixa d'estar plenament disponible perquè assumeix tasques vinculades al sosteniment de la comunitat on s’han establert. Es tracta, doncs, d’un recurs de supervivència i eminentment defensiu. El territori és la clau, doncs, els conreus, la caça, la pesca i la ramaderia que s’hi practiqui han de produir els aliments necessaris. És difícil que una unitat vulgui passar a l’ofensiva un cop acantonada i el procés no serà ràpid. El sistema generalitzat d’acantonaments de l’any 2000 significa l’estancament de la guerra a Europa, tot i que són possibles incursions i conflictes entre acantonaments que decideixin disputar-se els recursos per la força de les armes.