>>>Twilight:2000

Al mes de gener, la Coalició Internacional comença una aclaparadora ofensiva aèria contra l’Iraq, seguida, durant el mes de febrer, per una ofensiva terrestre llampec que acaba amb l'alliberament de Kuwait i la destrucció de la flor i nata de l’exèrcit iraquià. Malgrat que Saddam encara romandrà al poder, la seva autoritat quedarà reduïda al terç central del país i les seves forces militars deixaran de tenir cap mena de capacitat d’agressió sobre les nacions veïnes.

Retornant lentament a la prosperitat, però encara necessitat d’enfortir-se, Lukyanov refusa ordenar cap intervenció militar per impedir els moviments independentistes que sorgeixen a diverses repúbliques. Al Bàltic, les forces soviètiques se segueixen mantenint a les fronteres fins i tot quan, durant el mes d'agost, Estònia, Letònia i Lituània voten per la seva independència, fet que ha estat precedit per Geòrgia, durant l’abril. Mentrestant, la violència ètnica i religiosa segueix incrementant-se al Caucas, on la tensió continua particularment elevada entre armenis i àzeris, per l’enclavament de Nagorno-Karabakh. Mentrestant, l’1 de juliol, es dissol formalment el Pacte de Varsòvia. Aquest fet constitueix “la gota que fa vessar el got” per molts dels partidaris de la “línia dura” a Moscou, que comencen a planejar prendre el poder en un moviment que tindrà lloc el 19 d’agost.

Lukyanov ha estat informat prèviament de la conspiració. Seguint les seves ordres, el general del KGB Viktor Karpukhin procedeix a arrestar un bon nombre de conspiradors i el cop fracassa estrepitosament. Tres dies després, el 20 d’agost, se signa el Nou Tractat de la Unió entre la Federació Russa de Repúbliques Soviètiques i set repúbliques socialistes més (Bielorússia, Kazakhstan, Azerbaidjan, Uzbekistan, Kirguizistan, Turkmenistan i Tadjikistan). El tractat garanteix més sobirania a les repúbliques i el nom del país canvia a Unió de Repúbliques Sobiranes Soviètiques (URSS). Lukyanov segueix buscant la seva consolidació al poder i el 22 d’agost és elegit com a president del Soviet Suprem en el lloc de Ligachev. La seva primera decisió serà constituir un nou govern amb Gennady Zyuganov com a cap de la Federació Russa de Repúbliques Soviètiques. Els altres càrrecs d’importància seran: Ivan Silayev (primer ministre), Viktor Karpukhin (KGB), Alexander Rustkoy (Afers Interns), Ruslan Khasbulatov (Afers Exteriors), General Alexander Lebed (Defensa), Konstantin Kobets (Comunicacions), Alexander Tizyakov (Finances), Vladimir Ivashko (Justícia) i Vasily Starodubstev (Agricultura i Alimentació). Malgrat els èxits aconseguits per Lukyanov, Armènia, Geòrgia, Moldàvia, Ucraïna i els estats bàltics (Letònia, Lituània i Estònia), refusen incorporar-se a la Unió. Aquest fet és un seriós contratemps per Lukyanov, que es convenç de la necessitat urgent d’assolir una profunda reorganització de les estructures vigents.

L'URSS també incrementa el nombre de llançaments espacials durant aquest any i el sistema GLONASS (sistema de posicionament global per satèl·lit, equivalent al nord-americà GPS) esdevé plenament operacional. Es continua amb la desactivació de més unitats militars i la transformació de les seves bases en dipòsits d’armament. Gran quantitat de personal militar s’incorpora de nou a la vida civil. Tot i això, els nous equipaments comencen a entrar en servei mentre es van confirmant nous programes militars. El KGB també se sotmet a una seriosa reforma amb l'objectiu convertir-la en una eina més versàtil. L’1 de juliol se signa el tractat START I, que proporciona una major estabilitat en les relacions amb Occident. L'endemà, G.W. Bush i Anatoly Lukyanov fan un discurs en comú en el que deixen clar el compromís d’ambdós països de continuar amb les converses sobre desarmament, tot anunciant el final de la guerra freda. Gairebé al mateix temps, unitats militars són mobilitzades arreu de la Unió Soviètica per fer-se càrrec del transport de subministraments essencials a les ciutats, posant fi a la mancança d’aliments a finals de desembre.

L'URSS i la Xina segueixen donant passes fermes en el seu procés conjunt de reconciliació. A mes de maig es signa a Pequín el Tractat Fronterer Russo-Xinès, que posa punt final a les disputes frontereres entre ambdós països. Al mateix temps s'estableix una comunicació limitada, però real, en la que l'URSS assegura a la Xina el seu suport en el desenvolupament de certs camps tecnològics, mentre els xinesos es comprometen a augmentar les seves exportacions de béns de consum cap a l'URSS.

Mentre tenen lloc tots aquests canvis a l’URSS, la dissolució de Iugoslàvia s’accelera quan Croàcia i Eslovènia opten per la secessió durant el mes de juny, seguides immediatament per Macedònia. Macedònia quedarà al marge dels esclats de violència entre el govern federal, dominat per Sèrbia i les milícies de les regions secessionistes. La pau es restaura a Eslovènia després de l’anomenada Guerra dels Deu Dies, però la lluita continua amb duresa a Croàcia. Al final de 1991, la majoria de Croàcia es troba greument afectada per la guerra i s’enfronta a dificultats creixents quan es fa palès que l'URSS no respecta el decret d’embargament de Nacions Unides i envia grans quantitats de material militar i subministraments a Belgrad.

A Occident, la dissolució del Pacte de Varsòvia és rebuda amb alleujament, però s’expressa una creixent la preocupació a mesura que es van confirmant les evidències de la implicació soviètica a Iugoslàvia. Així i tot, molts països segueixen apostant, alguns des de 1988, per la reducció de les seves despeses militars i aquesta tendència va agafant força. Més unitats militars són dissoltes i els equipaments antiquats són posats fora de servei. El desenvolupament armamentístic segueix la seva desacceleració i nous projectes militars són cancel·lats o ajornats.