>>>Traveller: The New Era

>>>El vestit de buit convencional

A efectes pràctics, un vestit de buit convencional equipat amb una motxilla de propulsió (o altres variants per proporcionar-li mobilitat) és la nau espacial tripulada més petita existent. És una bombolla estanca que proporciona al seu ocupant una pressió atmosfèrica estable, li subministra oxigen i elimina el diòxid de carboni fruit de la seva respiració, li regula de temperatura dins d'uns marges tolerables i s'ocupa de recollir i emmagatzemar els residus líquids o sòlids que genera. A més proveeix l'usuari d'un enllaç de comunicacions i li garanteix certa mobilitat. Aquesta mobilitat es troba limitada per la necessitat de mantenir la pressió atmosfèrica interna en totes les parts del cos. Un vestit de buit es troba format per una combinació de parts rígides de fibra o metall i parts toves de diferents tipus de teixit.Les articulacions es tradueixen en juntes rígides que uneixen diferents parts del vestit i que permeten moviments de flexió i de rotació, per bé que limitats.

El pes total del vestit, concebut generalment per treballar en condicions d'ingravidesa, suposa un problema addicional en superfícies planetàries. Fins i tot en gravetat zero (per tant, sense pes), la massa total del vestit li proporciona una inèrcia considerable i alguns moviments poden suposar un esforç gens menyspreable. Pels vestits de buit menys sofisticats, cal afegir el factor que les extremitats només poden executar certs tipus de moviments, limitant gestos de flexió o torsió que serien del tot normals sense el vestit.

Cenyint-nos al manual de Traveller:The New Era, l'embalum i la dificultat de mobilitat per un personatge equipat amb vestit de buit es va reduint a mesura que s'incrementa el nivell tecnològic de fabricació. Però fins i tot a nivells tecnològics alts, segueixen existint penalitzacions, que s'apliquen com un modificador en negatiu a l'atribut d'Agilitat i a les habilitats que en depenen. Un vestit de buit es troba "inflat" a la seva pressió interna. Fins i tot teclejar una comanda en una consola pot tenir certa dificultat.

La contrapartida és el vestit de compressió corporal, conegut també com a vestit de contrapressió mecànica o vestit d'activitat exterior. Com comprovarem, els seus principis de funcionament són radicalment diferents al d'un vestit de buit. La diferència bàsica radica en la manera d'enfrontar-se al problema de la pressió.

>>>Contrapressió mecànica. La solució del biosuit

L'objectiu final és proporcionar l'usuari comoditat i mobilitat, un maldecap menys per centrar-se realment en la feina que s'estigui desenvolupant.

Els vestits de contrapressió mecànica no s'inflen per proporcionar al usuari una pressió d'atmosfera tolerable en el seu interior. En lloc d'això comprimeixen el cos de l'usuari mecànicament per proporcionar-li aquesta mateixa pressió, de la mateixa manera que ho faria una segona pell. Substitueixen la pressió de l'aire dins d'un vestit de buit per la pressió mecànica d'uns teixits avançats que canvien la força amb que comprimeixen l'usuari d'acord amb la pressió externa.

Aquests tipus de vestit són el fruit del desenvolupament de múltiples disciplines que inclouen la biomedicina i l'estudi en teixits avançats. Són més cars i comencen a estar disponibles a un nivell tecnològic més elevat que els vestits de buit més primitius.

La NASA va experimentar amb aquest concepte a finals dels seixanta i principis del setanta. Les capacitats dels nous teixits elàstics li van permetre desenvolupar alguns prototipus de vestits de compressió corporal. I tot i que es va comprovar la validesa de la idea, la seva aplicació no va ser prou pràctica. El vestit de material elàstic resultant tenia que cenyir el cos amb una pressió mínima de 0,28 atmosferes i això causava que fos tan ajustat que l'astronauta necessitava l'ajuda d'assistents per encabir-s'hi. Treure i posar-se el vestit era una tasca extenuant. I era necessari recórrer a peces d'espuma de poliuretà a diferents parts del cos per que totes elles estiguessin sotmeses a la mateixa pressió mecànica del vestit.

En el cas dels nous vestits que el MIT (Massachussets Institute of Technology) està desenvolupant pels futurs exploradors de Mart i que ells anomenen biosuit, la capa exterior és la responsable comprimir el cos de l'usuari amb la força necessària mentre que la capa interior és l'encarregada de repartir aquesta força amb una pressió homogènia sobre tot el cos de l'usuari. Seria un bon exemple per un vestit de compressió corporal de nivell tecnològic 8 o 9, seguint les normes de Traveller.

La capa externa està composada per una barreja de teixits elàstics d'alta tecnologia i per feixos de filaments de materials "intel·ligents" que tenen la particularitat d'estirar-se o comprimir-se en funció d'algun estímul controlat i que "recorden" i poder recuperar la seva forma i dimensions originals. En el cas dels nous vestits que el MIT, l'estímul és l'escalfor generat per un corrent elèctric que circula a través dels filaments d'una aliatge metàl·lic "intel·ligent". El vestit disposa de bateries i d'una unitat de control que permet regular la intensitat a la que queden sotmesos el filaments de l'aliatge, controlant l'escalfor que generen i, per tant, la seva extensió. Aquests filaments, imbricats amb els teixits elàstics, fan que el vestit comprimeixi el cos de l'usuari. El traçat dels filaments i la disposició i forma dels teixits estan acuradament dissenyats per que aquesta pressió sigui homogènia per tot el cos i acompanyi els moviments més usuals de qui el porta. D'aquesta manera l'astronauta es vestiria amb els filaments en fred i, un cop totalment vestit, connectaria les bateries i el vestit quedaria cenyit al seu cos, comprimint-lo a la pressió adequada. El futur del biosuit encara està per veure. De moment ha de ser fet a mida per cada usuari i l'elevada escalfor dels filaments d'aliatge metàl·lic suposa una desavantatge.

>>>I a Traveller?

Si fem el salt a l'univers de qualsevol de les variants de Traveller, a nivells tecnològics superiors cal suposar solucions més avançades. Algunes alternatives de futur, que ja s'han considerat a l'actualitat, poden ser força diferents del biosuit del MIT, tot i que els principis són similars. Una variant interessant per nivells tecnològics alts és el gel auto-adaptable, que podria reaccionar tant a l'escalfor com a nivells baixos de tensió elèctrica.

En aquest cas, la capa interior està formada per una substància gelatinosa que augmenta o disminueix el seu volum en funció d'una unitat de control (de temperatura o de voltatge, depenent de la variant), mentre que la capa externa actua com a contenidor. Quan el gel s'expandeix, contingut per la capa externa, augmenta la pressió sobre el cos de l'usuari. Segueix sent contrapressió mecànica, però les capes treballen a l'inrevés que en el disseny del MIT. La raó de ser de la substància gelatinosa de la capa interna és la necessitat de repartir la pressió de manera homogènia per totes les parts del cos. El problema és més difícil del que sembla. El cos humà presenta formes difícils de cenyir i, per tant, d'aplicar-hi pressió homogènia (dits, axil·les, genitals, articulacions). I el problema es complica amb el moviment, que implica necessàriament un canvi de forma. El problema quedaria solucionat amb una capa interna composada per aquest gel, que no només s'adaptaria a cada petit detall de la forma humana en qualsevol situació si no que transmetria la pressió de manera homogènia. Aquesta capa interior podria formar part del propi vestit (com l'escuma d'uns auriculars de silicona) o ser realment una capa de gel que s'aplica al cos l'astronauta abans de posar-se el vestit.

En qualsevol cas, les capes internes són importants. I no només des del punt de vista de la pressió mecànica. Té que poder absorbir la transpiració i possiblement l'orina, transportar-les a una capa interna des d'on pugui ser reconduïdes, a través de microconductes, a algun contenidor extern. El bombeig d'aquests fluids per l'interior del vestit podria ser causat per la mateixa moviment del cos. En els nivells tecnològics més alts és possible que es disposi de capes semipermeables que permetin extreure la transpiració directament a l'exterior, sense necessitat de microconductes i receptacles.

Un cop solucionat el problema de la pressió, tindrem un vestit cenyit, còmode i capaç d'acompanyar tots els gestos de l'astronauta. Útil tant a l'espai com en missions planetàries. I això permet pensar que altres complements per la capa externa poden ajudar-nos a afegir-hi algun detall més. A Traveller: The New Era els vestits de compressió corporal (pàgina 337 del manual) tenen un valor d'armadura (Armor Value) d'1, equivalent al d'una armilla kevlar. De manera que han de tenir algun component anti-balístic. És de suposar que, com alguns vestits de buit actuals, disposen d'algun tipus de protecció contra impactes de micro-meteorits, fet que justifica aquest nivell de protecció. Una cuirassa pel tors pot allotjar els sistemes de suport vital, com el control sobre la pressió del vestit o la regulació de temperatura i proporcionar la junta de fixació del casc. Es poden concebre múltiples variants sense abandonar el concepte bàsic. En el llistat d'equip apareix esmentada una càrrega d'aire de 20 minuts. Sembla raonable que es poguessin utilitzar altre tipus de subministrament i recomanem referir-se al llistat de la mateixa plana on apareixen les unitats de suport vital. En aquest cas, el Director de Joc faria bé en insistir que un vestit de compressió corporal perd bona part de la seva raó d'ús si no s'acompanya d'una unitat de suport vital compacte i avançada. A nivell teconològic 14 les unitats de suport vital són prou lleugeres i disposen de prou autonomia com per ser un bon acompanyant per un vestit de compressió corporal.