>>>Traveller: The New Era

Quan era petit, l'avi ens explicava històries a la nit, a la vora del foc. Contes de ducs i almiralls, d'immensos imperis que dominaven la galàxia i de poderoses flotes que lluitaven batalles titàniques en la negror de l'espai. Ens ensenyava aquelles cicatrius horribles i afirmava, amb un deix d'orgull, que les havia guanyat en aquelles batalles. La llum dansant de les flames jugava amb les nostres ments infantils, fent que els estigmes de l'avi es moguessin com animats per la seva pròpia voluntat.

Ara penso que ningú més es creia aquelles històries. Alguns deien que tot allò havia passat moltes vides abans que la de l'avi. D'altres deien que no havia passat mai. Jo sí, que me les creia. I a la nit mirava el sostre de la tenda, somiant despert amb estrelles llunyanes i amb els móns que hi giraven al voltant. I pensava que potser, algú altre, en un d'aquells mons, feia el mateix que jo. I que algun dia ens trobaríem.

El Col·lapse no té per que haver estat universal. En algun lloc poden existir nuclis de civilització que retinguin encara la tecnologia necessària per la navegació estel·lar, cultures que trobessin la manera de derrotar el Virus abans de que els fes retrocedir altre cop a les coves. Els hivers van aconseguir-ho i bé es podria donar el cas que algun planetes humans també ho haguessin aconseguit.

Aquí on som, als límits del territori colonitzat per la raça humana, el Col·lapse va ser gairebé total. I si no vam tocar fons amb la mateixa brutalitat amb que ho van fer els planetes dels Erms és per que no vam caure de tant amunt. El nostre sempre ha ser un món sense importància en un sistema marginal. Però, a partir d'ara, això està a punt de canviar.