>>>Twilight:2000

El Regne Unit ha patit nombrosos atacs nuclears i s’enfronta al perill d’una autèntica guerra civil. Els supervivents del govern de preguerra s’apleguen al voltant de la figura del Príncep Guillem, que ha estat coronat com a Guillem V (conegut popularment com a “King Bill”). El Govern de Sa Majestat (HMG) s’estableix a Portsmouth i s’embarca immediatament en operacions militars orientades a restaurar la plena sobirania sobre el reialme. Fins al moment els èxits han sigut ben escassos i només exerceix el govern sobre la zona sud-est de la Gran Bretanya. Escòcia i Gal·les han esdevingut estats independents, juntament amb Cornualla, mentre que a la majoria d’Anglaterra, les ciutats supervivents han declarat la seva independència davant l’evidència que no poden esperar ajuda immediata per part del Govern de Sa Majestat.

La Península Escandinava escapa gairebé indemne, amb l’excepció dels territoris del nord de Noruega septentrional i de Finlàndia oriental. Des de principis d’any els governs de la zona mostren la seva preocupació per l'amenaça que suposa el procés de descomposició que sembla haver-se apoderat de l’UESS. Per tractar sobre aquest problema, diversos caps d’estat es troben a Kalmar l’1 de setembre. Tres dies abans, l’alt comandament soviètic del districte militar de Leningrad havia llançat una ofensiva a gran escala contra Suècia per apoderar-se dels centres de producció i de matèries primeres. El 5 de setembre, Dinamarca es retira de la nova iniciativa, però Finlàndia, Noruega i Suècia signen el tractat per la Nova Unió de Kalmar, disposats a fer front a l'amenaça conjuntament. És una sorpresa ben desagradable pels soviètics, sense prou tropes a la zona per a enfrontar-se a les forces combinades dels tres països escandinaus. Tot i que mantenir encara l’illa de Gotland, les unitats soviètiques es veuen obligades a retirar-se quan són incapaces de fer front a les forces sueques i veuen amenaçada la seva rereguarda pels finesos. Quan arriba l’hivern, la majoria de les unitats soviètiques en territori escandinau es dissolen, donant lloc a nombroses partides de combatents independents que suposaran una futura amenaça en les extenses terres salvatges fineses.

Dins l'UESS Les ciutats més remotes reneguen de Moscou i alguns territoris s’erigeixen en repúbliques independents, prenent el control sobre el que queda de les unitats militars en les seves zones. Els comandants regionals i els que dirigeixen unitats als fronts refusen de continuar obeint ordres del comandament central i comencen a actuar per compte propi, sovint intentant d’establir-se com a reietons en els seus petits reialmes. En mig d’aquest desgavell, el 20 de desembre el mariscal Aleksei M. Ivanovsky protagonitza un cop d’estat militar a Moscou que expulsa l’antic govern i estableix el Comitè per la Salvació de la Mare Pàtria (KCR en el seu acrònim en rus). Comparat amb les capacitats del govern d’abans de la guerra, el KCR és feble, però aconsegueix alguns èxits realment destacats: Restaura, de manera limitada, el subministrament d’energia a Moscou i reactiva algunes línies de producció, fent possible que es puguin enviar subministraments a algunes unitats militars. El KCR també començarà a treballar en la recuperació parcial de la xarxa ferroviària, mirant de posar els fonaments d’una estabilitat versemblant. S’enfronta a una tasca gegantina que durarà dècades.

A l’Àmerica del Nord, mentre es reforça l’atmosfera de guerra civil, una onada de refugiats provinent dels Estats Units comença a creuar Rio Grande en direcció a Mèxic. Això és massa pel govern socialista de coalició, que escull incorporar-se immediatament a l’ALBA, establint nombrosos camps de refugiats. Amb l’arribada de les altes temperatures estivals, aquests camps són territori propici per aixecaments i disturbis i el govern mexicà ordena que aquests esclats de violència siguin reprimits per la força de les armes. Els estats nord-americans fronteres protesten i acaben formant una aliança de circumstàncies que comença a concentrar qualsevol soldat disponible prop de la frontera mexicana. Esperant tallar aquesta amenaça de soca-rel, unitats de l’exèrcit mexicà creuen el Rio Grande. Però aquest moviment serveix com a pretext a l’estat major nord-americà per fer una crida a les armes, apel·lant al patriotisme. Inesperadament i en qüestió d'unes poques setmanes, les revoltes dins dels Estats Units s’apaivaguen i el poble nord-americà va responent a la crida mentre els voluntaris comencen a concentrar-se en les antigues instal·lacions militars federals supervivents. Aquestes primeres unitats de voluntaris, encara escasses en personal i armades amb una variada col·lecció d’armament reunit a correcuita, es desplacen ràpidament cap al sud. Les escaramusses aïllades guanyen intensitat fins a desembocar en una guerra oberta, quan l’ALBA declara la guerra als Estats Units en nom del govern mexicà. Columnes blindades lleugeres mexicanes, recolzades aviat per forces cubanes i per la improvisada divisió soviètica “Amèrica Latina”, comencen una escomesa cap el nord-est, en direcció a Arkansas, i cap al nord-oest, en direcció al sud de Califòrnia. Al nord, el Comandament Soviètic de l’Extrem Orient reuneix totes les forces de les quals disposa i durant els mesos de gener i febrer llança la seva darrera ofensiva, aconseguint fer desembarcar un cos d’exèrcit a les costes d’Alaska, que aconsegueix progressar ràpidament. Amb l’arribada del mes de Juny, quan aquestes forces arriben a Whitehorse (Canadà), topen amb la defensa aferrissada de tropes nord-americanes i canadenques. Quan el que queda de la Tercera Flota dels Estats Units enfonsa les restes de la Flota Soviètica del Pacífic, les forces soviètiques es veuen obligades a aturar-se bruscament. Algunes unitats emprenen la retirada. D’altres quedaran aïllades i decideixen incorporar-se a l’OTAN. Unes poques sobreviuran pel seu compte, dedicant-se al bandidatge i el saqueig.

Al mar, les unitats navals supervivents de la Quarta Flota dels Estats Units comencen a entrar en acció contra les forces d’ALBA. Els esforços desplegats per aquesta flota per assolir la supremacia al mar són notables, però els seus mitjans són molt reduïts, fins al punt de no poder evitar el desembarcament de tropes cubanes i veneçolanes a Florida i Texas. Durant un temps sembla com si els territoris dels sud dels Estats Units hagin d'acabar caient en mans de l’invasor. Però el govern nord-americà decideix que això no és admissible i dona ordres al creuer Vicksburg de llançar míssils de creuer equipats amb cap nuclear contra Cuba, Mèxic i Veneçuela. Abans que el Vicksburg sigui definitivament enfonsat, les ciutats de Caracas, Maracaibo, L'Havana i Mèxic han quedat arrasades, juntament amb totes les refineries petrolíferes amb excepció de la més petita, a Ciudad Madero (Mèxic). Aquesta refineria, però, quedara seriosament danyada per atacs convencionals, fins al punt que la seva capacitat productiva queda reduïda a un terç del seu nivell. Aquest és el darrer atac nuclear de la guerra, que posa punt final a les operacions militars en aquesta la zona i sembra la inestabilitat entre els membres d’ALBA, fet que acabarà cau sant la dissolució de l’aliança i el començament de la guerra civil a Mèxic.

Les unitats militars que han quedat aïllades a Florida són esmicolades per milicians activistes de l’organització “Nova Amèrica”, que lluiten al costat de cubans americans. El conflicte força pacte un alto el foc entre les forces federals i les anti-federals, però quan el congrés nord-americà es torna a reunir per primer cop després que la guerra entrés en la seva fase nuclear, alguns dels senadors i congressistes supervivents no hi assisteixen.

Això no impedeix que l’antic governador d’Arkansas, John Brodward, autoproclamat senador d'una de les dues vacants pel seu estat, sigui escollit President de la Casa de Representants. El general Jonathan Cummings, membre de l’Estat Major Conjunt, refusa reconèixer la validesa constitucional de l’elecció, alegant la falta d’acord formal i les irregularitats en les credencials de molts dels congressistes assistents. El general decreta la continuació de la llei marcial fins que es entri en vigor un nou cens d’una manera pràctica, pas obligat, segons ell, per un repartiment just dels càrrecs del congrés i dels vots electorals per la presidència.

El President Broward respon demanant la dimissió de Cummings, que refusa fer el pas. Tot i que algunes unitats militars donaran recolzament al nou govern civil, la gran majoria seguirà obeïnt les ordres de l’Estat Major Conjunt, particularment aquelles unitats desplaçades a ultramar. La raó és simple: l’hàbit de l’obediència està profundament arrelat i, en molts casos, és tot el que ha permès a aquestes unitats sobreviure fins aquest moment. El principal efecte d’aquesta divisió és l’erosió definitiva del govern central, però s’aconsegueix evitar el retorn a un estat de guerra civil. Forçats a escollir entre dos governs rivals (coneguts com Civgov i Milgov), tots dos amb considerables punts febles pel que fa a les seves reivindicacions de legitimitat, molts estats optaran, simplement, per ignorar-los. Alaska declara la seva independència i, sorpenentment, les pròpies unitats soviètiques que han quedat aïllades en el seu territori formaran el nucli del seu futur exèrcit. Hawaii és, de facto, independent.Utah, Texas i altres estats declaren la seva independència, mentre la nova Confederació d’Estats Sobirans (CSS en anglès), quedarà constituida per Alabama, Georgia, Mississipi i Tennesse. L'organització Nova Amèrica incrementa les seves accions en tots els Estats Units i governa els estats de Maine i Forida. L’FBI refusa fer costat a cap dels governs constituïts i intenta organitzar-se com una organització extra-territorial, operant en tot l’àmbit dels anteriors Estats Units, però independentment de qualsevol estructura de govern, antiga o nova. Oficialment, les forces del Civgov i del Milgov intenten evitar la conforntació armada, però es produeixen enfrontaments locals en instal·lacions clau, sagnants preses de poder dins d’unitats militars i nombrosos assessinats i “guerra bruta” entre les agències d’intel·ligència rivals.

Més al nord, el Quebec, recolzat per la Unió Franco-Belga, declara la seva independència i mobilitza les seves forces contra el Canadà. Les escaramusses amb les unitats lleials al govern legal del Canadà sovintegen, però no s’arriba a desencadenar un veritable enfrontament.