>>>Twilight:2000

>>>Transport

Amb l'arribada del 2000, els mitjans per transportar els queviures, el combustible i les municions, ni que fos en quantitats limitades, també eren escassos. La provisió de camions militars l'OTAN havia patit un important desgast, tant per l'efecte de l'acció enemiga com per l'ús intensiu que se n'havia fet en condicions duríssimes. La mancança de recanvis ocasionava convertia la reparació dels vehicles danyats o avariats en una tasca summament dificultosa. Els vehicles que no podien ser reparats eren "canibalitzats" per proporcionar peces de recanvi a la resta. A causa del seu paper com a força mòbil, la prioritat pel transport motoritzat va ser assignada a les divisions cuirassades i mecanitzades de l'Exèrcit. Les divisions d'infanteria es van veure obligades a trobar altres mitjans per moure subministraments i material.

Es va procedir a la requisa de cavalls i altres animals de tir en les zones ocupades, mentre s'improvisaven carros simples i funcionals a partir de parts dels camions que es trobaven fora de servei. Els carros de transport estirats per cavalls aviat es van convertir en una estampa habitual a les zones de rereguarda de tots dos bàndols, i no van tardar gaire a arrossegar l'artilleria integrada a les divisions d'infanteria juntament amb els seus subministraments. En aquest aspecte, com en tants d'altres, l'exèrcit nord-americà de l'any 2000 recordava els exèrcits alemanys i soviètics de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat que, generalment, els exèrcits de l'OTAN no van crear unitats de cavalleria que s'aproximessin, ni en importància ni en nombre, a les creades pels exèrcits polonès i soviètic, sí que van desenvolupar i desplegar petites unitats de combat muntades. Per norma general, aquestes unitats muntades de l'OTAN no superaven la mida d'un batalló, i les que més sovintejaven operaven a escala de companyia o d'escamot. S'empraven normalment per tasques de reconeixement, fent batudes per protegir els avanços i les retirades d'unitats més grans, o bé per proporcionar seguretat a les zones de rereguarda.

Tot i que superada en rapidesa i molt més vulnerable que els vehicles, la capacitat de moviment camp a través de la cavalleria era un punt fort a tenir en compte. Un exemple d'una unitat muntada al servei de l'Exèrcit dels Estats Units el tenim en el batalló de reconeixement de la 5a Divisió d'Infanteria Mecanitzada (4rt Esquadró del 12è de Cavalleria), que va precedir el darrer i desastrós raid protagonitzat per la divisió al nord de Polònia durant l'estiu de 2000.

>>>Comunicacions

A principis del 2000, amb la creixent escassetat de peces de recanvi i de bateries pels equips de ràdio, l'Exèrcit va haver de recórrer a mitjans de comunicació més antics, lents i fiables, donades les circumstàncies. El telèfon de campanya va assumir de nou un paper important, especialment en els acantonaments i en les posicions defensives fixes. La utilització de missatgers a peu o de correus muntats a cavall (en alguns casos civils de la zona) va convertir-se en un fet comú a mesura que augmentaven les incidències amb els aparells de comunicacions més sofisticats. Es coneixen alguns intents de recuperar l'ús de coloms missatgers entre acantonaments allunyats. Molts vehicles cuirassats operaven sense disposar d'aparells de ràdio en condicions de funcionament, i aquells que sí que els tenien eren assignats generalment als comandants d'unitat. Malgrat que és molt difícil d'obtenir estadístiques acurades, una ràtio de 3 aparells de ràdio inutilitzats per cada ràdio operativa podria ser una aproximació força correcta. També en aquest aspecte, l'Exèrcit del 2000 tenia molt més en comú amb l'Exèrcit de les dues anteriors guerres mundials que amb l'Exèrcit de la dècada anterior.

>>>Personal de relleu

Cap a finals de l'any 1998 l'afluència des dels Estats Units de les tropes necessàries per substituir les baixes al front s'havia reduït fins a transformar-se en un lent degotall. Els nous soldats que arribaven al teatre d'operacions europeu disposaven només de l'entrenament més bàsic i arribaven equipats amb una quantitat totalment insuficient d'armament pesant. La capacitat per abastir les unitats amb nou personal no podia mantenir-se al ritme que era necessari. El carnatge continuat feina impossible que es pogués assolir, ni tan sols remotament, la ràtio 'ideal d'un reemplaçament per cada baixa soferta. La realitat era que, a partir de mitjans de l'any 1998, només el 10% del total de baixes en combat era substituït per tropes nord-americanes provinents del territori continental dels Estats Units. Els comandants als camps de batalla es van veure forçats a substituir les baixes en les unitats de combat recorrent als milers de soldats que integraven les unitats de suport i que es trobaven ja sobre el terreny. Però durant l'any 2000, aquesta mateixa font es trobava molt més reduïda que en els dos anys precedents. Si bé era cert que el personal de suport no havia patit el desgast de trobar-se a primera línia de foc, sí que havia sofert molt més l'efecte dels atacs nuclears tàctics que es produïen amb més freqüència a la rereguarda immediata de les zones on es desenvolupaven les operacions.

Els primers que van ser reassignats a tasques a primera línia de front van ser els pilots i el personal de suport a les operacions aèries, ja fossin pertanyents a la Força Aèria com al mateix Exèrcit. Les pèrdues en aparells i l'escassetat de combustible i recanvis, van causar que el nombre de personal en aquestes unitats excedís el que realment era necessari. Les tropes especialitzades en la defensa antiaèria també van perdre, en grau considerable, la seva raó de ser, i també van ser incorporats a unitats de combat. Finalment, el personal de la Marina que havia servit en els navilis enfonsats o posats fora de servei durant les ferotges accions navals de diversa envergadura que van tenir lloc durant els anys 1997 i 1998, va ser reclamat per servir en unitats terrestres de combat. En aquest cas, sempre que les circumstàncies ho permetessin, es considerava preferible que aquest personal passés a substituir les baixes de les unitats d'infanteria del Cos de Marines. Malgrat que durant els darrers anys de la guerra es van crear algunes unitats d'infanteria naval i algunes unitats de camp de la Força Aèria, aquest tipus d'organitzacions sempre van ser relativament petites, de manera que la majoria del personal excedent provinent de la Marina o de la Força Aèria va quedar integrat en unitats del Cos de Marines o de l'Exèrcit que ja existien. S'estima que a principis del 2000, al voltant del 35% del personal divisional provenia de la Força Aèria, de la Marina i de les tripulacions aèries i dotacions de defensa antiaèria del mateix Exèrcit.

Un altre mètode per incrementar la capacitat de lluita de les unitats de combat terrestres va ser reduint el temps que els ferits passaven en convalescència abans de retornar de nou al servei actiu. Soldats que en les guerres anteriors haurien estat enviats a casa amb el que popularment es coneixia com "la ferida del milió de dòlars", eren reintegrats ràpidament a les unitats de combat. Els soldats mutilats o amb ferides greus eren sovint assignats als serveis logístics. En un intent per mantenir l'estat d'ànim i la cohesió, es feia el possible perquè els soldats que retornaven d'un període de convalescència fossin reintegrats a les seves unitats d'origen.

Després de l'any 1997, trobar tropes procedents d'altres exèrcits aliats servint en unitats de combat nord-americanes es va convertir en un fenomen cada cop més freqüent. Els comandaments sobre el terreny, desesperats per disposar de personal experimentat, feien ben pocs esforços (o cap en absolut), per retornar el personal aliat extraviat (sovint personal ferit que havia estat tractat en un hospital de camp nord-americà) a les seves unitats d'origen. Malgrat que molts acabaven desertant a la mínima oportunitat per retornar als seus propis exèrcits, centenars (si no milers) de soldats aliats van romandre en les unitats nord-americanes que se'ls va assignar, després d'establir forts lligams amb els seus nous camarades. D'aquesta manera, no era gens estrany trobar personal britànic o alemany servint en unitats nord-americanes (i viceversa). Tot i que menys freqüentment, cap al 2000 també re possible trobar dins les unitats de combat nord-americanes a canadencs, danesos, holandesos i australians.

A més de les tropes provinents de països aliats, alguns soldats enemics van ser incorporats, eventualment, dins d'unitats de l'Exèrcit dels Estats Units. Els desertors eren utilitzats normalment com guies o traductors. Els camps de presoners de tot el teatre d'operacions europeu van ser rastrejats buscant personal que es pogués considerar prou estable i fiable per a ser assignat a una unitat de treball o de suport. Amb el pas del temps, alguns d'aquests desertors i presoners van arribar a obrir-se pas fins a servir en formacions de combat. L'any 2000, trobar antics soldats enemics servint en unitats d'infanteria de l'Exèrcit no era del tot inusual. Malgrat que van es coneixen notables excepcions, la major part d'aquest personal era distribuït i incorporat en petites quantitats a unitats nord-americanes ja existents, en lloc d'organitzar-los en grups nacionals homogenis com a "legions estrangeres".

Tot i aquesta afluència de personal militar, no es podia arribar a substituir les pèrdues devastadores que havien patit les unitats de combat. Amb el propòsit de disposar de més soldats nord-americans per aquesta tasca, es va procedir a seleccionar personal militar que acomplia funcions a la rereguarda. Com a resultat, molts dels deures que eren assumits tradicionalment per aquestes tropes, van ser traspassats a voluntaris civils locals. D'aquesta manera, la majoria de les tasques de producció de subministraments i de la seva distribució van ser confiades a "contractistes" civils. En els casos en què no es disposava de voluntaris, es procedia a l'allistament forçat. Els comandaments que van ser capaços de reclutar i fer servir una força de treballadors civils ocupant-se per grat de les tasques que no estaven relacionades amb el combat, van poder incrementar significativament la capacitat de lluita de les seves unitats.

Ocasionalment, els treballadors civils seguien a les unitats militars a les quals es trobaven agregats quan aquestes havien de desenvolupar alguna operació més enllà dels límits de l'acantonament. En molts aspectes, aquesta col·lecció de treballadors civils encarregant-se de la logística i de l'abastiment tenia força similituds amb les columnes de subministrament i els seus seguidors dels exèrcits de les guerres napoleòniques.

>>>Organització

L'any 2000, la majoria de les divisions pertanyents a l'Exèrcit i al Cos de Marines dels Estats Units es trobaven operant a un terç (o fins i tot menys) de la seva força autoritzada operacional segons els nivells de preguerra. Pels comandaments sobre el terreny, això suposava un nombre considerable de problemes, tant a escala organitzativa com operacional. En molts casos, les brigades més delmades van ser dissoltes i el seu personal va ser enviat com a reemplaçament disponible per altres unitats. El nombre de batallons de maniobra en cada brigada va ser reduït. Les companyies d'infanteria operaven de manera rutinària a l'escala de secció. La majoria de brigades cuirassades només disposaven de prou tancs de batalla operacionals per equipar un sol batalló. Per culpa de les greus pèrdues pel que fa a vehicles de combat d'infanteria i als transports blindats de personal, les divisions d'infanteria mecanitzades es van veure obligades a equipar una de les seves brigades, com a mínim, amb camions als quals sovint s'hi havien afegit plafons de blindatge lleuger en tallers de campanya. Allà on va ser possible es van fer ús de vehicles enemics capturats per suplementar l'escàs subministrament de vehicles propis, i generalment se'ls organitzava en unitats a part. Per exemple, un batalló d'infanteria mecanitzada podia tenir una companyia muntada en vehicles de combat d'infanteria del tipus M2 Bradley, una altra muntada en transports blindats de personal M113 i una tercera equipada amb BMP-2 capturats. Tal com es feia amb el personal aliat, el més corrent era que les unitats provessin de retenir qualsevol vehicle blindat de qualsevol altra nació de l'OTAN que caigués en les seves mans. Per exemple, el juliol de 2000, la 2a Divisió de Marines comptava entre les seves files amb un Leopard III originari de la Bundeswehr.

Les designacions divisionals es van mantenir amb el doble propòsit de confondre la intel·ligència enemiga pel que fa als nombres reals que integraven les unitats de l'OTAN i de no renunciar a l'incentiu moral que suposava pels seus membres la identitat i la tradició divisional.

Ben avançada la guerra, els quarters generals de les divisions, brigades i batallons van començar a operar amb una plana major molt reduïda. Els batallons, les companyies i les seccions eren comandades per oficials de menor grau que el que establien les ordenances. Moltes seccions eren comandades per sotsoficials. Malgrat que les promocions en campanya van ser abundants, l'aparell burocràtic de l'Exèrcit estava pràcticament anul·lat i moltes d'aquestes promocions no van rebre mai cap reconeixement oficial.

>>>Moral

Després d'anys de lluita gairebé constant, de subministraments reduïts i la gairebé total manca de contacte amb les seves llars, la moral de l'Exèrcit dels Estats Units del 2000 es trobava, comprensiblement, a un nivell molt baix. En conseqüència, es van fer esforços encarats a aixecar els ànims dels soldats, mantenir el seu esperit de lluita i descoratjar les desercions.

Després dels intercanvis nuclears, els espectacles organitzats per l'USO (United Services Organitzation, organització sense ànim de lucre que proveïa a les tropes de serveis d'entreteniment) i per altres iniciatives oficials van desaparèixer. Preocupats pel factor moral, alguns oficials més emprenedors van decidir aprofitar-se del talent local i van reclutar, dins de les seves pròpies unitats, a músics, actors, comediants i altres artistes, encarregant-los que posessin en escena espectacles improvisats. Després de l'intercanvi nuclear, no tenia gaire sentit concedir permisos. La majoria de les zones que usualment s'assignaven a les tropes de permís havien quedat destruïdes i el fet que petits grups isolats de soldats viatgessin entre els centres de població que encara sobrevivien havia deixat de ser considerat segur. Aquesta manca d'un mínim i merescut període de descans, va contribuir de manera generalitzada a un descens de la moral. Els oficials van veure's obligats a ser realment creatius. Els centres de Moral, Benestar i Entreteniment (MWR en les seves sigles en anglès; Morale, Welfare and Recreation), que oferien instal·lacions de bany, llençols nets, menjar, beguda, jocs i altres entreteniments, es van instal·lar en acantonaments de la rereguarda i van proporcionar un cert alleujament per les tropes exhaustes i desgastades pels combats.

Els capellans militars, com els seus predecessors havien fet durant segles, van jugar un paper important en el manteniment de la moral. Ja fos mitjançant la celebració dels oficis religiosos, administrant extremuncions o, simplement, oferint als soldats la possibilitat de conversar, els capellans van desenvolupar una dura tasca, intentant insuflar ànims a aquells que flaquejaven.

La propaganda nord-americana va fer un ús extensiu i intensiu de la destrucció de dotzenes de ciutats nord-americanes i dels milions de civils morts per efecte dels atacs nuclears soviètics. "Recordeu la Massacre del Dia d'Acció de Gràcies" va esdevenir l'eslògan freqüent per demonitzar l'enemic comunista i aixecar l'esperit de lluita de les tropes nord-americanes. A un nivell molt menor, la idea que els soldats estaven lluitant per la llibertat i la democràcia, en una exaltació del concepte del "American way of life", contra un règim ateu i totalitari disposat a la dominació mundial, va suposar alguna motivació per continuar la lluita pels soldats més idealistes. Els acantonaments, que imbuïen un fort sentit de pertinença i d'implicació amb la comunitat, van exercir també una funció cohesió que dissuadia als soldats de la deserció. Molts soldats van continuar la lluita més per defendre el seu acantonament que no pas per defendre una pàtria llunyana.

Malgrat els millors esforços de l'Exèrcit, la deserció es va convertir en un problema creixent i es va concedir als comandaments sobre el terreny total llibertat pel que fa al tractament dels desertors. La geografia era un factor que, fins a un cert punt, descoratjava la defecció. Fora del CONUS (acrònim nord-americà que serveix per definir el territori continental dels Estats Units entre el Canadà i Mèxic), la major part de les tropes nord-americanes no tenien cap mena de familiaritat amb el llenguatge i la cultura del territori on es trobaven. La sensació de ser un estrany en terra estranya probablement va ser un factor que va afavorir la cohesió de les unitats. Els acantonaments oferien als soldats que hi vivien, hi treballaven i hi lluitaven una sensació de comunitat i pertinença ben tangible. Les històries de salvatgisme que s'associaven als saquejadors que rondaven per les zones que envoltaven els acantonaments també actuaven com un factor dissuasiu per evitar possibles desercions. En gairebé tots els casos, s'afirmava que aquests grups estaven constituïts per desertors dels exèrcits enemics o per bandits locals. Els informes sobre saquejadors nord-americans o originaris d'altres exèrcits de l'OTAN van ser silenciats sempre que va ser possible.

Malgrat els factors en contra, els oficials es van veure obligats a tractar amb el problema d'una lenta però inexorable pèrdua del nombre de tropes combatents causat per les desercions. Amb el temps, l'Exèrcit es va aproximar a la qüestió de la deserció des d'un nou punt de vista on s'alternava el perdó i el càstig. Ocasionalment s'oferien amnisties a través de pamflets llançats des de l'aire o dels altaveus instal·lats en vehicles. I en altres ocasions es recorria als escamots d'afusellament o a les cerimònies públiques d'assot. En moltes unitats es va experimentar una regressió als càstigs corporals i a les execucions sumàries per tractar una àmplia varietat de càrrecs, on la deserció ocupava el lloc destacat. L'aplicació de mesures disciplinàries era normalment competència de l'oficial que exercia el comandament de la divisió i alguns d'ells es van guanyar, en aquesta tasca, una justa fama d'estrictes i, fins i tot, de brutals.

El fortíssim increment del nombre de suïcidis també va contribuir a minar la capacitat de lluita de les unitats sobre el terreny. Els desordres emocionals, les notícies sobre la pèrdua massiva de vides entre la població civil nord-americana, l'experiència traumàtica del combat i una sensació generalitzada que la guerra no acabaria mai va enfonsar a molts soldats en un pou de desesperació. L'Exèrcit simplement no disposava dels recursos necessaris per donar atenció mèdica al nombre creixent de soldats que acusava trastorns per estrès posttraumàtic i altres problemes psicològics. Malgrat els esforços de per mantenir la moral, molts soldats van decidir que la mort era l'única solució a una situació horrible i sense esperança.

En la majoria dels casos van continuar lluitant per la mateixa raó que els soldats havien continuat lluitant sota circumstàncies miserables durant mil·lennis: pels seus companys.

Els vehicles lleugers i les unitats muntades van jugar un paper clau per donar seguretat a les extenses zones de pastures i de conreus necessàries per proveir d'aliments els acantonaments.

Un soldat de la 1a Divisió de Cavalleria descarrega sacs de farina a Regensburg (Bavària), des d'on serà redistribuïda cap als acantonaments al sud i a l'est de la població.

15 de juliol de 2000. Un vehicle de reconeixement LAV-25 entre les cases en flames de Zbyslaw (Polònia), explorant la ruta cap a l'oest que ha de perm l'enllaç de la 2a Divisió de Marines amb la 50a Divisió Cuirassada.