>>>Twilight:2000

A principi d’any, bona part de l’atenció internacional es torna a centrar en els nous esdeveniments que es produeixen als Balcans. Mentre que L’UÇK (Exèrcit d'Alliberament de Kosovo) incrementa els seus atacs de manera sobtada sobre l’àrea de la vall del Drenica, forces especials de la policia sèrbia responen amb atacs de caràcter plenament militar a la població de kosovar Likoshan, arribant a perseguir alguns membres de l’UÇK fins a la vila de Cirez. Aquesta actuació finalitza amb la mort d'una trentena de civils albano-kosovars i quatre membres de les forces de seguretat sèrbies. El 5 de març, la policia sèrbia persegueix el comandant de l'UÇK responsable de la zona d'operacions de Drenika, Adem Jashari i a un bon nombre dels seus guerrillers fins al poble de Donje Prekaz. El violent intercanvi de trets ulterior posa fi a la vida de 60 albano-kosovars, entre ells 18 dones i deu menors de 16 anys. Aquests fets provoquen la immediata condemna internacional, especialment per part dels governs occidentals. El polític i periodista nord-americà, Pat Buchanan, malgrat que l’UÇK es troba a la llista internacional d’organitzacions terroristes, declara que “... aquest no pot ser considerat un afer intern de la Federació Iugoslava". Una setmana després, una nova resolució de l'ONU sobre els Balcans, recolzada pels Estats Units, el Regne Unit i França, no progressa quan es veu bloquejada pel dret a vet exercit per la Xina i l’UESS.

El 24 de març, les forces sèrbies envolten la població de Glodjane, a la zona d’operacions de Dukagjin, i hi ataquen una base rebel. Malgrat la seva superior potència de foc, els serbis fracassen en destruir la unitat de l'UÇK que havien pres com a objectiu. Amb l'evidència de noves víctimes entre la població civil albano-kosovar, els Estats Units demanen una nova resolució de l’ONU. Quan aquesta és refusada de nou, el president Clinton convoca una roda de premsa a Washington. Acompanyat pel secretari de Defensa i pels seus assessors militars, declara que “... la situació a Kosovo posa en risc l’estabilitat de la tota regió i representa una amenaça directa contra alguns dels membres de l’OTAN...”.

Incapaç, fins al moment, d’aconseguir el suport de Nacions Unides, l’administració dels Estats Units apel·la a l’OTAN. Tot i que es fan plans per una ofensiva aèria contra Sèrbia, les dificultats tàctiques i estratègiques obliguen a posposar la iniciativa i tot sembla indicar que no es materialitzarà cap acció militar abans que acabi l’any. Mentre la lluita entre les forces sèrbies i l’UÇK continua, els països occidentals implicats es preparen per plantejar nombroses acusacions formals contra Sèrbia. A finals d’any s'han reunit prou evidències per assenyalar a una neteja ètnica planificada contra els albanesos de Kosovo, amb implicació de les autoritats sèrbies. Aquestes proves són presentades a l’opinió pública occidental i rebudes amb repetits desmentiments per part de les autoritats sèrbies. Com a resultat, l'opinió pública sembla inclinar-se progressivament en donar el seu suport a una intervenció militar a la zona. S’incrementen les sortides dels avions de combat de l'OTAN sobre l'Adriàtic i s'hi reforça la presència de vaixells militars.

Mentrestant, es produeix un augment en el nombre d’operacions terroristes per part de kurds i sunnites a Iraq i al sud-est de Turquia. La creixent preocupació turca es materialitza en una queixa formal davant de Nacions Unides, que no prospera davant del vet exercit pel Regne Unit i dels Estats Units. Quan un atac terrorista a Istanbul mata a més de 100 persones, el país sencer queda en estat de xoc. Les ciutats turques son escenari de manifestacions multitudinàries i es registra un impacte de morter a l’ambaixada nord-americana d'Ankara. El primer ministre Ahmet Mesut és forçat a dimitir i el succeeix Necmettin Erbakan, del Partit pel Benestar (Refah Partisi), una formació política amb arrels islamistes. Mesos després es modifica la constitució i Ankara anuncia públicament la seva retirada de l’OTAN. En una violació flagrant del tractat de l’OTAN, tot el personal de l’organització es immediatament expulsat del país i bona part del material que deixen enrere queda confiscat. Algunes veus a Washington clamen que es tracta d’un casus belli, però l’administració Clinton, ocupada per la situació amb Sèrbia, sembla més inclinada a afavorir una sortida negociada.

Durant el mes d'agost, Kabila fa fora del govern a tots els membres d’origen tutsi i ordena als diplomàtics de Ruanda i Uganda que abandonin la República Democràtica del Congo. Ambdós països adopten un gir radical i s'enfronten al seu anterior soci, enviant tropes i ajuda material a les forces rebels que lluiten per expulsar Kabila del govern. En poc temps, la caiguda de la capital i del mateix Kabila semblen imminents, mentre el líder congolès prova desesperadament de buscar suports en diversos països africans i a Cuba. Finalment, Kabila aconsegueix salvar la situació quan els membres de la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d’Àfrica (CDSA) responen a la crida, juntament amb altres nacions com el Txad, Líbia i el Sudan. Malgrat tot, aquestes forces es mostren incapaces de derrotar la facció rebel i la situació degenera ràpidament en un enfrontament directe amb els exèrcits d’Uganda i Ruanda, ja plenament implicats amb el moviment rebel. Fora d’Àfrica, la majoria de països romanen neutrals, però les companyies occidentals dedicades a la mineria i els diamants donen suport a Kabila a canvi de la promesa de la concessió d'avantatges en els seus negocis.