atletisme

100 metres llisos: És la competició reina de atletisme de velocitat. És la cursa més curta que es realitza a les competicions a l'aire lliure i forma part del programa Olímpic des de la primera edició Atenes 1896. Tot i que es disputen proves més curtes a l'atletisme, com ara els 60 metres llisos, els campions del món i olímpic són considerats l'home i la dona més ràpids del planeta. 

Els 100 metres llisos consisteixen en un esprint que els atletes professionals realitzen en un temps al voltant dels 10 segons, emprant unes 45 passes. La velocitat mitjana és d'entre 36 i 37 km/h. La velocitat màxima és de 42 – 44 km/h, on s'arriba a la darrera meitat de la cursa, principalment entre els 60 i els 80 metres.

La prova no permet fer cap sortida en fals, el primer cop que un atleta surt abans de temps, és desqualificat. La màxima velocitat del vent per a que la prova sigui considerada com a bona és de 2 m/s.

La prova es desenvolupa a la recta final de les pistes d'atletisme. Per realitzar-la els atletes utilitzen un conjunt de roba (samarreta i pantalons o malles) i unes botes de claus d'atletisme. 

200 metres llisos: Prova d'atletisme de velocitat que s'inicia en la corba de la pista immediatament anterior a la recta de meta, el que implica que els atletes no se situen en la sortida a la mateixa altura, ja que d'una altra manera els corredors situats més cap a l'exterior recorrerien una distància superior. 

400 metres llisos: Prova de velocitat mantinguda d'atletisme en la qual cada atleta corre per un dels carrers en què es divideix la pista, circumstància que implica que en la sortida no se situïn a la mateixa alçada per a evitar que els dels carrers exteriors recorrin més metres que els dels carrers interiors. 

Solament el corredor del carril 1 surt de la línia de sortida/arribada. A partir d'aquí el corredor del carril 2 surt 7'66 metres més endavant per tal de recórrer la distància de 400m. I Així progressivament els dels carrils següents.

800 metres llisos: Prova de mitja distància d'atletisme en la qual cada atleta corre pel seu respectiu carrer durant els primers 110 metres, passant a partir d'aquest moment al denominat "carrer lliure" compost normalment pels carrers 1 i 2 de la pista. 

1.500 metres llisos:  Prova estrella de mig fons de l'atletisme. En ella cal donar 3 voltes i tres quarts a la pista per tal de completar-la. 

5.000 metres: Prova d'atletisme de resistència que consisteix a recórrer en el menor temps possible els 5.000 metres que componen la prova. És la distància més curta dins les carreres que es consideren de llarga distància (o de fons). En el vídeo teniu la carrera completa.

10.000 metres: Prova de fons que es practica actualment a l'atletisme, on la resistència juga un paper fonamental. En el format actual tan sols es disputa a les competicions a l'aire lliure, essent la prova més llarga que es disputa completament dins de l'estadi. 

 Marató: cursa de fons, de 42,195 quilòmetres, i és la prova que sempre clausura els JJOO.

La marató ha arribat a ser molt popular i se n'organitzen per tot el món. Les més importants són les que se celebren cada any a les ciutats de Londres, Boston, Chicago, Nova York i París.

La marató té una llarga i curiosa història. El seu origen es troba en la gesta del soldat grec Fidipides, qui l'any 490 aC va morir de fatiga després d'haver recorregut 42 quilòmetres des de la ciutat de Marató (Grècia) fins a Atenes per anunciar la victòria sobre l'exèrcit persa.

La distància moderna de les maratons es va establir als JJOO de Londres del 1908 i representa la distància des del castell reial de Windsor fins a l'estadi de White City a l'oest de la ciutat.

100 metres tanques femení : Prova d'atletisme que només es diputa en la seva modalitat femenina, es tracta de recòrrer els 100m. passant per sobre les tanques, en el mínim temps possible. L'altura de les tanques és de 84 centímetres, trobant-se la primera a 13 metres de la sortida i les nou restants a intervals de 8,5 metres. 

110 metres tanques masculí: Prova d'atletisme que només es disputa en la seva modalitat masculina, es tracta de recòrrer els 110m. passant per sobre les tanques, en el mínim temps possible. L'altura de les tanques és de 1'06 metres, trobant-se la primera a 13'71 metres de la sortida i les nou restants a intervals de 9,14 metres.  

Els 400 metres tanques són una prova d'atletisme en la qual cada atleta ha de superar un total de 10 tanques situant-se la primera a 45 metres de la sortida i les nou següents a intervals de 35 metres.

L'altura de les tanques és de 91 centímetres en la categoria masculina i de 76 centímetres en la femenina. Cada atleta corre per un dels carrers que es divideix la pista, circumstància que implica que en la sortida no se situïn a la mateixa alçada per a evitar que els dels carrers exteriors recorrin més metres que els dels carrers interiors. Els 400 metres tanques en la seva modalitat masculina formen part del programa oficial dels JJOO des de la seva segona edició celebrada a París el 1900i, des de llavors només van deixar de celebrar-se en l'edició de 1912 a Estocolm. La modalitat femenina no debutaria fins als Jocs celebrats el 1984 a Los Angeles.

3.000 metres obstacles: Prova d'atletisme (concretament de resistència) que consisteix a recórrer 3 km amb diversos obstacles com una bassa o un conjunt de tanques. 

20 quilòmetres marxa: Són una prova d'atletisme, de la modalitat de marxa. Actualment es disputen tant a la categoria masculina com a la femenina. Els 20 km marxa són una prova disputada en ruta i únicament a les competicions a l'aire lliure. El format de competició consisteix a marxar directament a la final, sense eliminatòries prèvies 

La marxa és una modalitat atlètica en la qual s'han de realitzar passos continuats, sense perdre el contacte amb el terra. La cama que s'avança ha d'estar recta des del primer contacte amb el terra fins que arriba a una posició vertical. 

50 quilòmetres marxa:  Prova d'atletisme, es tracta de la cursa més llarga en distància i temps de les que es disputen a l'atletisme.

Per la seva extrema llargària, els 50 km marxa es realitzen obligatòriament en ruta, per la qual cosa no són present a les competicions de pista coberta. Generalment s'habilita un circuit urbà a les proximitats de l'estadi, on comença i acaba la cursa. 

Relleus 4x100 i 4x400: Són proves per equips de quatre components en què un corredor recorre una distància determinada, després passa al següent corredor un tub rígid anomenat testimoni així successivament fins que es completa la distància de la cursa. La passada del testimoni s'ha de realitzar dins d'una zona determinada de 20 metres de llarg i sense que aquest caigui a terra. Les distàncies olímpiques són 4x100 metres relleus i 4x400 metres relleus. 

La tècnica bàsica de la cursa de relleus seria la de rebre i lliurar a mà canviada. El primer rellevista sortirà amb el relleu a la mà dreta o esquerra, corrent per l'interior de la corba. El seu company li esperarà al final del primer revolt a la part dreta del carrer. El corredor que lliura aquest primer relleu avisarà amb un "JA" al seu company que està corrent per la zona, quan se situï a uns dos metres i mig, senyal que servirà al seu company perquè porti el seu braç cap enrere per rebre el testimoni. El corredor que lliura el testimoni dipositarà ell mateix sobre la mà del seu company, que estarà ben estesa cap enrere. El receptor, amb un moviment ràpid de canell portarà el testimoni cap endavant. 

Llançament de disc: És una prova de l'atletisme actual, on es llança un objecte pesat de secció circular denominat disc, el pes del disc és de 2 kg. per a homes i d'1 kg. per a dones. L'atleta ha d'iniciar la seva actuació des d'una posició estàtica. El disc ha de ser subjectat per la part superior dels dits, amb els tous de manera que no caigui a terra. L'atleta haurà de posar-se a la part de darrere. Des d'aquesta part s'inicia el moviment fent un pas cap en darrere i donant una volta sobre el seu propi eix i llençant quedant davant del camp de llançament. Haurà d'abandonar el cercle una vegada que el disc hagi caigut a terra. 

Tots aquests factors farien que el nostre llençament fos considerat nul:

• Tocar amb qualsevol part del cos la part superior de la vora metàl·lica o fora del cercle

• Sortir per la part de davant del cercle

• Sortir abans que es produeixi la caiguda de l'artefacte

• Caure l'artefacte fora del sector

• Retard en l'execució

Llançament de javelina:  És una prova de atletisme actual, on es llança un objecte amb forma de llança, feta de metall o fibra de vidre. Antigament, la javelina era una arma, més lleugera que una llança.

Es llança des d'un passadís d'una amplada de 4 metres, acabat en un arc de 8 metres de radi. 

Llançament de martell : És una prova de l'atletisme actual on es llança un objecte denominat martell, consistent en una bola de metall unida a una empunyadura mitjançant un cable d'acer. El pes de la totalitat del martell haurà de ser com a mínim de 7,260 kg. i com a màxim de 7,285 kg. en la categoria masculina i un mínim de 4 kg. i un màxim de 4,025 kg. en la categoria femenina. 

Aquests són els motius d'un llançament nul:

• Tocar amb qualsevol part del cos la part superior de la vora metàl·lica o fora del cercle

• Tocar amb la bola del martell el sòl fora del cercle

• Sortir per la part de davant del cercle

• Sortir abans que es produeixi la caiguda de l'artefacte

• Caure l'artefacte fora del sector

• Retard en l'execució

Llançament de pes: El llançament de pes és una prova d'atletisme, que consisteix a propulsar una sòlida bola de metall a través de l'aire a la màxima distància. El pes de la bola és de 7,26 kg. en homes i de 4 kg. en dones per a categories adultes.  Com a mecànica del llançament l'atleta subjecta el pes amb els dits de la mà de llançar contra el seu muscle, posant la bola sota la barbeta. El competidor llavors es desplaça dins del cercle en una postura semi-ajupida, adquirint velocitat. A l'arribar al costat oposat del cercle, estira el braç de llançar sobtadament i empeny el pes cap a l'aire en l'adreça adequada. El pes s'empeny, no es llança. L'embranzida es fa des del muscle amb un sol braç i no es pot dur el pes darrere del muscle. 

Triple salt: Després de la cursa d'aproximació fins a la línia de batuda es realitza el primer salt. Un cop fet el salt s'ha de caure sobre la mateixa cama, per immediatament impulsar-se per al segon salt, caient, ara, sobre l'altre peu, el qual donarà origen al tercer i darrer salt que donarà pas a la caiguda al fossat. La mesura es prendrà des de la marca que es trobi més propera a la línia de batuda o impuls. Per tenir en compte la marca caldrà que el vent no superi la velocitat de 2 m/s en el moment de salt. Per suposat la línia de batuda no podrà ser ni trepitjada ni superada.

Salt de perxa: consisteix a passar per sobre d'una barra horitzontal situada a gran alçada (llistó) sense fer-la caure. S'aconsegueix amb l'ajut de la perxa, una barra flexible, d'uns 5 metres, que l'atleta duu a les mans i mitjançant una força, velocitat i habilitats gimnàstiques especials. L'atleta comença amb una carrera d'uns 40 metres. En arribar a poca distància del matalàs recolza la perxa a un caixetí reglamentari i gràcies al fet de tenir-la agafada amb les mans pot superar el llistó passant primer les cames, després el cos i finalment els braços, moment en què deixa anar la perxa. 

Salt de llargada: El salt de llargada és una prova atlètica que consisteix a agafar embranzida corrent sobre un pla horitzontal, i saltar el màxim que puguis sense fer nul. S'ha de saltar sobre un banc de sorra. La distància del salt es mesura des de la taula de batuda fins a la marca més endarrerida sobre la sorra marcada pel cos de l'atleta. 

Salt d'alçada: Salt on l'atleta tracta de superar el llistó que indica una certa alçada impulsant-se amb un sol peu. L'atleta acaba la prova quan no sobrepassa una mida prevista després de tres assaigs. 

La tècnica actualment emprada és el salt de fosbury, es va començar a utilitzar als JJOO de 1968 per Dick Fosbury que va ser desqualificat per utilitzar la seva tècnica, fins aleshores inèdita, tot i que finalment se li va concedir la medalla d'or en veure que no infringia cap regla. Es tracta de fer la batuda amb el peu contrari a la direcció del salt, i passar el llistó d'esquena arquejant-la.

L'altre tècnica de salt és el salt de tisora, aquest salt que ja no es fa servir en competicions professionals, però si en categories inferiors, consisteix a fer la batuda amb el peu contrari a la direcció de salt, i fer passar l'altra cama per sobre el llistó, i posteriorment la de batuda, fent que es pugui caure de peu. 

Decatló: El decatló és una prova combinada masculina, que comprèn quatre curses, tres llançaments i tres salts, disputats en dos dies consecutius i seguint un ordre establert.

Al decatló es posen a prova diverses habilitats dels atletes com la velocitat, la força, la tècnica, la resistència i la personalitat. Aquestes deu proves es disputen durant dos dies seguits: el primer es realitzen les proves de 100 metres llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada i 400 metres llisos, i el segon 110 metres tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1.500 metres llisos.

Heptatló:  És una competició femenina combinada de set proves d'atletisme que es realitzen en dos dies consecutius per un mateix atleta. El nom amb què es coneix aquesta prova és d'origen grec: hepta [set] + athlon [competició] 

El primer dia es realitzen les següents proves i per aquest ordre, 100 metres tanques, salt d'alçada, llançament de pes (4kg.) i 200 metres llisos. El segon dia salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres.