Q.F.B. COORDINACIÓ

La coordinació és una capacitat física complementària que permet al esportista realitzar movimients ordenats i dirigits a l'obtenció d'un gest tècnic. Es a dir, la coordinació complementa a les capacitats físiques bàsiques per fer, de els moviments, gestos esportius. Podem fer qualsevol tipus de moviments: ràpids (velocitat) durant molt de temps (resistència) y per a desplaçar objectes pesats (força). Per a "convertir" aquests movimients en gestos tècnics, es demana coordinació.

     Quan parlem de coordinació, és important diferenciar-la de la psicomotricitat. La psicomotricitat és un terme més ampli, ja que inclou aspectes motors, cognitius, socials i afectius. Per tant, no fa només referència a la destresa amb la qual es duu a terme el moviment, sinó que també contempla la consciència del propi cos, la lateralitat, els conceptes espacials, etc. 

La psicomotricitat normalment es divideix en dos tipus segons els grups musculars empleats. Cada tipus de motricitat requerirà diferents tipus de coordinació. No obstant això, aquesta capacitat sempre serà essencial en tots dos:

• Motricitat gruixuda: La motricitat gruixuda fa referència als moviments de grups musculars grans i generals (que impliquen la totalitat del nostre cos). Aquests moviments requereixen més potència que precisió, com podria ser el cas del desplaçament, la posició i l'equilibri del cos.

• Motricitat fina: La motricitat fina fa referència al moviment de grups musculars petits i específics (generalment impliquen els músculs de la mà). Per dur-los a terme, fa falta més precisió que força, com seria el cas d'escriure, lligar-se els cordons, etc.

Trastorns associats a la coordinació:

 Conforme ens fem majors, podem sentir que la nostra coordinació no és tan bona com ho era uns anys enrere. Encara que també podem reduir l'impacte d'aquesta deterioració mitjançant entrenament cognitiu, no podem considerar que això sigui una patologia com a tal, ja que pot ser una conseqüència natural de l'envelliment. La majoria dels trastorns que comporten una alteració de la coordinació vénen donats per un mal en el cerebel. Algun d'aquests símptomes són els tremolors, l'atàxia (incapacitat de coordinar les diferents parts del cos implicades en una acció), el nistagme cerebel·lós (moviment involuntari dels ulls en intentar fixar-los en la perifèria del camp visual), la dismetria (incapacitat per a coordinar el moviment de les extremitats seguint la informació visual), la asinergia (incapacitat per a coordinar els moviments, la qual cosa sol provocar postures estranyes), etc. De totes maneres, hi ha altres alteracions que es produeixen per un mal en àrees no cerebel·loses, com la disàrtria (falta de coordinació, paràlisi o feblesa en les parts motores de la parla). Sovint, una alteració de la coordinació pot comportar un augment en el temps de reacció.

D'altra banda, hi ha diverses malalties i trastorns que cursen amb problemes en aquesta capacitat. Un dels més coneguts és la malaltia de Parkinson. No obstant això, també es poden donar problemes de coordinació en la dislèxia, en la disgrafia, en l'esclerosi múltiple, en el trastorn del desenvolupament de la coordinació, en diferents tipus d'atàxia (com l'Atàxia de Friedreich, o les atàxies espinocerebel·loses), en traumatismes cranioencefàlics, tumors i ictus.

Bibliografia:

• Col·laboradors del projecte Viquipèdia. Coordinació motora (2025, 2 d'abril). Data de consulta 22 d'abril 2025. ca.wikipedia.org/wiki/Coordinaci%C3%B3_motora 
• Cognifit Research. Coordinació, una de les nostres capacitats fonamentals (2025). Data de consulta 18 d'abril 2025 www.cognifit.com/ad/ca/coordinacio?srsltid=AfmBOoosoSs7fo9S3iGkRw28zuYDKymI7vjDoVD1Z9QiAvW1dKcVSscv