tennis

Després de la sacada els dos jugadors hauran de passar alternativament la bola d'un camp a l'altre a la recerca que el seu rival no la pugui tornar abans que reboti dues vegades; si passa això s'aconseguirà un punt.

Guanyant 4 punts s'aconsegueix un joc, i guanyant 6 jocs s'aconsegueix un set.

El partit es divideix en 2 sets (màxim de 3) en els tornejos de l'ATP World Tour, i en 3, màxim de 5 en els tornejos de Grand Slam.

El recompte dels punts es fa d'una manera peculiar: quan un jugador guanya el seu primer punt, el resultat momentani és de 15, quan guanya dos punts, 30 i quan guanyar tres punts, 40. Si els dos jugadors estan empatats a 40, es diu que hi ha deuce o iguals. El primer jugador o parella que guanyi un punt després del deuce, aconsegueix un avantatge, si també guanya el següent punt, aconsegueix el joc. Si no aconseguís el següent punt, tornaria a haver deuce fins a aconseguir una diferència de dos punts.

El jugador que guanya sis jocs, amb una diferència de dos, aconsegueix la victòria al set. Si es dóna que un jugador arriba al sisè joc, però amb una diferència d'un punt (6-5) s'haurà de continuar fins a aconseguir una diferència de dos. Si el reglament del torneig així ho estableix, en arribar al 6-6 es jugarà un tie-break, on el resultat del set es juga mitjançant punts fins que algú arriba a set, amb diferència de dos. Si s'arriba al setè punt, però sense diferència de dos (7-6), s'haurà de continuar jugant fins que un dels jugadors aconsegueixi una diferència de dos punts. El guanyador del tie-break també aconsegueix el set.

Drive

És un cop en el qual s’ha d’estar perfilat a la pilota depenent de la mà amb què juga el tennista. S’han de flexionar els genolls per agafar impuls i baixar l'espatlla per apuntar cap a la xarxa. El braç passa d’estar flexionat a estar totalment estirat. Molt important tocar la pilota davant i acabar el cop a l'espatlla esquerra pels destres i l'espatlla dreta pels esquerrans.

Revés

És el cop oposat al drive. El revés es pot efectuar amb una mà o amb dues. Si és amb una mà, el cos ha d'estar més arquejat i ajudar-se de la pelvis per fer més impuls. En cas de a dues mans s'agafa el mànec amb les dues mans, la cama oposada es creua, els genolls es flexionen i el braç passa d'estar flexionat a estar totalment estirat després del cop. És important acabar el cop a l'espatlla.

Volea

Aquest cop es realitza abans que la pilota boti. És un cop que convé ser realitzat amb velocitat. El cop es realitza portant endavant el peu oposat al costat on es va a impactar la pilota, de manera que la raqueta pugui fer un breu moviment cap enrere per impactar la pilota endavant i de dalt a baix, aprofitant la força de la mateixa pilota.

Smash

El cop es prepara portant la raqueta cap enrere i posant-la darrere del clatell, mentre la mà lliure apunta a dalt cap a la pilota. En el moment de l'impacte, el peu del darrere passa cap endavant, al mateix temps que la raqueta surt de darrere, el cos es troba en un moviment similar al del servei. Al moment d'impactar la pilota, el canell s'ha de flexionar cap avall, acabant el cop de manera similar al servei.

Hi ha quatre tipus bàsics de superfície en les quals es juga al tennis: gespa, terra batuda, pista dura i pista de moqueta. Cadascuna d'aquestes superfícies té característiques diferents, les quals condicionen el joc. El més important d'aquestes és la forma en què bota la pilota en cada una d'elles:

Les pistes anomenades lentes són aquelles en què la pilota té un bot més alt i més lent, i això comporta que tarda més temps a impactar a terra per segona vegada. Les pistes denominades ràpides són aquelles en què passa tot el contrari, bots més baixos i ràpids i, per tant, punts més ràpids. La terra batuda és la superfície més lenta, mentre que la d'herba és la més ràpida

Terra batuda

És la més lenta, la pilota bota i surt amb la mateixa velocitat. Es juga molt més des del fons de la pista, en haver-hi més temps per a preparar els llançaments. El torneig més important sobre aquesta superfície és el Torneig de Roland Garros.

Pista dura

És una de les més equilibrades i regulars, el bot sempre és regular, més ràpid que a la terra batuda, però no tant com a la gespa. La velocitat depèn de la pintura emprada sobre la pista i de la composició d'aquesta. Els Grand Slams d'Austràlia i Estats Units utilitzen aquesta superfície.

Pista de moqueta

És una pista amb el paviment cobert d'una moqueta molt prima, fet que afavoreix el joc molt ràpid, amb característiques similars al ciment.

TENNIS TAULA

Reglament bàsic:

En el servei la pilota ha de botar primer al camp del jugador que fa el servei i després al del restador, la pilota no pot tocar la xarxa. Si és un partit de dobles, s'ha de fer un servei en diagonal de la taula (de dreta a dreta). En el servei, la pilota ha d'estar sobre el palmell de la mà quiet i immòbil i fora de la taula de manera que l'oponent vegi en tot moment la pilota. La pilota s'ha de llançar el més vertical possible a un mínim de 16 cm (una mica més que l'alçada de la xarxa) i colpejar-la, per sobre i per darrere de la superfície de joc, sense que toqui cap altre objecte que no sigui la pala. La pilota haurà de fer un bot al camp del servidor i un altre al camp del restador. Si la pilota en el moment de passar per sobre la xarxa la toqués, el servei es repetiria tantes vegades com fes falta.

• si el seu oponent, o qualsevol cosa que aquest vesteixi o porti, toca el conjunt de la xarxa.

• si el seu oponent toca la superfície de joc amb la mà que no agafa la pala (mà lliure).

• si en dobles un dels oponents colpeja la pilota fora de l'ordre establert (a diferència del tennis, els jugadors han de tocar la pilota una vegada cadascun).

Bàdminton

La pista està limitada per línies de quatre centímetres d'amplada. Excepte per la línia mitjana que delimita la zona de servei del costat dret amb la zona de servei del costat esquerre que és més prima. Cada línia forma part de la superfície delimitada i està traçada al seu interior. Es traça la línia mitjana repartint la seva amplada entre les dues zones de servei.

Pels jocs d'individuals, el terreny està delimitat per les línies laterals interiors i la línia de fons exterior. Per al joc de dobles, el terreny està limitat per les línies exteriors.

La xarxa ha de ser de malla de corda fina o fibra artificial, necessàriament de color fosc. Els quadres que conformen la malla de la xarxa han de tenir d'uns 15 mm. a 20 mm. La vora superior de la malla portarà una cinta blanca doblada, de 7,5 cm.

La xarxa reglamentària mesura 76 cm d'ample i 6,20 m de llarg. Es col·loca verticalment sobre la línia central del terreny de joc, per a dividir-ho en dues meitats iguals. L'altura de la xarxa és d'1,524 metres al centre del terreny de joc, mesurat des del sòl a la vora superior de la cinta blanca de la xarxa. En la posició de la xarxa sobre els pals, ha de mesurar des del sòl 1,55 metres.

El cordam és especial per al Bàdminton, el més fi dels esports de raqueta, i cal tensar-lo entre 5 i 9 kg. Alguns jugadors d'elit poden arribar a utilitzar tensions superiors. El cordam pot ser reparat manualment, sense que calgui canviar tot el cordam de la raqueta.

El volant pesa de 4,75 a 5,5 g. Té 16 plomes fixades sobre una base de suro de 2,54 a 2,86 cm de diàmetre. La longitud de les plomes és de 6,4 a 7 cm. Hi ha dos tipus de volant: el de plomes i el de niló o plàstic. Per la seva durada i la seva resistència més elevada, recomanen el de niló als jugadors que s'inicien en el joc. El volant de plomes s'utilitza generalment a les competicions d'alt nivell.

En cada un dels sets, els jugadors puntuen sempre que guanyin el punt (ral·li) que estaven disputant. El partit consta de 3 sets i de 21 punts, i se l'adjudica el jugador que aconsegueixi vèncer en dos d'ells, sense necessitat de disputar-se el tercer si ja s'han aconseguit els dos primers.

Al principi de cada punt, el jugador que serveix i el que rep han de situar-se en diagonals oposades de la zona de servei (vegeu Dimensions de la pista). El servidor ha de colpejar el volant per sota de la cintura perquè aquest aterri a la zona de servei del rival.

En cas d'empat a 20 punts, el set continua fins que s'aconsegueixen dos punts de diferència (per exemple 24-22), fins a un màxim de 30 (30-29 és la puntuació màxima possible). El 6 de maig de 2006 la IBF va aprovar l'actual sistema de puntuació, després d'estar en proves des de principis d'any en les competicions internacionals. Totes les modalitats es disputen a 3 sets de 21 punts cadascun.

En els partits de dobles, el servei es fa en diagonal començant des de l'àrea de servei dret. En el partit de dobles, cada equip té dret a dos treguis (un per cada jugador), excepte al començament de joc. Així, si el jugador servidor comet falta, el seu company haurà de servir. Si novament es comet falta, el servei passa a l'equip contrari. Al recuperar la sacada, aquest es realitza sempre des del costat dret.

El servei s'ha de fer de manera que el cap de la raqueta estigui, en el moment del colp, més baixa que la mà del servidor. En el moment del colp, a més, la raqueta no ha de sobrepassar la cintura del jugador que serveix.

pàdel

Quan un jugador guanya el seu primer punt se li assigna la puntuació de 15; guanyant el segon, la seva puntuació s'eleva a 30; quan guanya el tercer la puntuació arriba a 40, i al quart punt el jugador guanya el "joc". Si cadascun dels jugadors ha guanyat tres punts, se li dóna el nom de "iguals"; el que ho guanyi després se li diu avantatge, si el mateix jugador guanya el punt següent, guanya el "joc"; si, contràriament ho perd, s'anuncia altra vegada "iguals", i així successivament fins que un dels jugadors hagi marcat dos punts més que l'altre; llavors, guanya el joc.

Traurà en primer lloc el jugador al que li correspongués, en cas de no haver hagut mort sobtada, i ho farà des del costat dret de la seva pista, traient una sola vegada. A continuació traurà el contrari 2 vegades, començant a fer-lo des del costat esquerre, i així successivament.

Servei

El servei s'ha de fer de la següent manera:

1. El servidor haurà d'estar en el moment d'inici amb els dos peus darrere de la línia de servei, entre la línia central de servei i la paret lateral. Llançarà la pilota per sobre de la xarxa cap al requadre situat a un altre camp, en línia diagonal, fent que boti en aquest requadre o sobre una de les línies que el delimiten, i en primer lloc al rival que estigui situat a la seva esquerra.

2. El servidor botarà la pilota a terra darrere de la línia de servei i entre la línia central i la paret lateral.

3. Un jugador manc podrà botar la pilota utilitzant la seva pala.

4. El servidor queda obligat a no tocar de peus la línia de servei ni a envair la zona que estaria delimitada per la continuació de la línia central, ja que el servei és creuat.

5. En el moment del servei, el jugador haurà de colpejar la pilota a l'altura o per sota de la cintura, considerant aquella en el moment del cop, i tenir almenys un peu en contacte amb el terra.

El jugador que serveix tindrà dret a un segon servei si el primer no hagués estat vàlid. Aquest segon servei es realitzarà des del mateix costat en què es va efectuar l'anterior i a continuació del primer.

squash

Es juga al millor de 3 o 5 jocs, i fins als 11 punts. Un jugador guanya un punt sempre que guanya una jugada. Quan el joc es troba a 10 iguals, el set s'adjudicarà al primer que aconsegueixi anar dos punts per davant.

Let

Es produeix quan un dels jugadors no permet a l'altre arribar a la bola, llavors pot ser Let Ball i llavors es torna a repetir la jugada o sinó Let Punt en quant un jugador no permet arribar a l'altre contrincant a la pilota i si hi arribava podia produir alguna lesió a l'altre, per això se li concedeix el punt.

Stroke

Quan la intervenció del jugador que pot ser colpejat és decisiu en el punt, el jutge àrbitre dóna Stroke(punt directe).

Falta de peu

Es produeix quan un jugador saca la pilota i es troba totalment amb els dos peus fora del quadre de saque, llavors perd el punt i saca el contrincant.(Aquesta norma no està molt controlada, perquè es dóna per suposat que els jugadors sacaran bé, però s'ha de controlar).

Warning

: És un toc d'atenció a l'àrbitre, quan es falta al respecte a l'altre jugador o fins i tot a l'àrbitre es fa un warning, també es fa un warning quan el jugador toca en diverses ocasions al contrari amb la pilota. Alguns àrbitres xiuen warning quan el jugador crida dins de la pista, ja que molts jugadors quan fallen una pilota que podien haver tornat, es criden a ells mateixos. Si es donen lloc dos warnings, s'obligarà al jugador a deixar el partit i es prendrà com una derrota.

beisbol

En la primera part de l'entrada l'equip visitant ataca (pren el torn al bat), i el local defensa (cobrint el terreny de joc). Quan en l'equip atacant queden eliminats (out) 3 jugadors, es canvien les posicions, i l'equip que defensa passa a atacar. Quan un equip ataca, cada jugador anirà a batre segons un ordre preestablert de l'1 al 9, amb l'objectiu de batre el més lluny possible la bola que els llança el pitcher (llançador) contrari per tal d'arribar a alguna base. Quan un equip defensa, cada jugador se situa en el terreny de joc segons la posició que li pertoca, disposat a eliminar els batedors o corredors contraris.

El terreny de joc: És una superfície a l'aire lliure en què destaquen un camp de gespa en forma de rombe i una zona de terra que l'envolta. Hi trobem diferents zones: camp exterior, terreny nul, àrea de llançament, terreny de falta, les banquetes i les quatre bases.

Safe (corredor salvat):

Al contrari, sempre que el corredor arribi o torni a la seva base abans que el toqui el defensor amb la bola, es mantindrà en joc

hoquei

L'hoquei és una família d'esports en la qual dos equips competeixen per portar una pilota o un disc amb un estic cap a la porteria que està defensada per l'equip contrari, amb l'objectiu de marcar gols. Hi ha diverses modalitats, com l'hoquei subaquàtic, l'hoquei en línia... però nosaltres estudiarem aquestes tres: hoquei sobre herba, hoquei sobre patins i hoquei sobre gel.

Hoquei sobre herba

Aquest esport es juga sobre herba natural o artificial sense patins de cap tipus, amb un estic, el qual posseeix una cara plana i una corba, amb una pilota esfèrica de suro gairebé tou i les targetes de sanció: verd, groga , vermella i blanca.

La targeta verda sol utilitzar-se principalment com una advertència i atenint-se a les noves regles de la FIH comporta 2 minuts d'expulsió. La groga obliga al jugador amonestat a sortir del camp de joc per un temps determinat per l'àrbitre que el sancioni, que pot ser d'entre 5 o 10 minuts si és per falta greu i el que quedés de temps de partit. Aquest jugador, mentre estigui amonestat, no pot parlar amb els àrbitres ni amb els altres jugadors. La targeta groga s'utilitza quan un jugador que ja tingués verd reiterés la comissió de la falta que li va causar la seva primera amonestació, o bé, quan, no tenint-la, cometés una falta greu, però no prou per a merèixer una targeta rosa, la qual l'expulsaria. Segons les noves regles dues grogues comporten una rosa.I la blanca es fa servir per senyalar faltes o penals.

L'hoquei sobre patins

O hoquei patí és un esport que es disputa entre dos equips de cinc jugadors (quatre jugadors de pista i un porter), amb dues porteries, en una pista tancada per una tanca amb les cantonades arrodonides o amb forma de bec. Els jugadors es desplacen gràcies a uns patins de quatre rodes amb un fre (paral·leles) i utilitzen un estic o pal de fusta amb forma corba per conduir una pilota esfèrica de cautxú amb suro comprimit.

El 1924 es crea la Federació Internacional de Patinatge, que regula tant aquest esport com el patinatge artístic, el patinatge de velocitat i l'hoquei en línia. Els països fundadors van ser Anglaterra, Suïssa, Alemanya i França. El primer campionat mundial es va realitzar en 1926. Si bé a finals del segle XIX ja s'havia expandit la seva pràctica per gairebé tot Europa continental, en les primeres dècades del segle XX es comença a practicar a llatinoamericà. A Espanya, va arribar el primer equip que es va federar, el dia 3 de setembre de 1936, va anar a la Federació Catalana de patinatge, l'equip d'un petit poble al sud del Vallès Occidental, a Cerdanyola del Vallès (Barcelona), l'equip Cerdanyola CH. La pista de joc té forma de rectangle, i ha de presentar unes dimensions proporcionades, en què l'extensió longitudinal ha de correspondre al doble de l'amplada, i els límits són els següents : Mínima - 36 x 18 metres eStandard - 40 x 20 metres Màxima - 44 x 22 metres. La senyalització de la "línia de porteria" està localitzada en el sentit paral·lel a cada tanca de topall de la pista de joc, i podent tenir una distància mínima variable de 2,70 metres, i màxima de 3,30 metres, de la referida tanca.

Es designa per "àrea de protecció del porter ", la marcació efectuada en semicercle en la part frontal de la porteria - línia de porteria - assenyalada a traços ( 0,10 / 0,05 / 0,10 ) metres, amb l'eix a partir del centre de la localització de la porteria i extrems del cercle acabant en la intercepció amb els pals del marc .

L'àrea del semicercle està configurada amb base en les distàncies determinades d'1,50 metres, entre la línia de porteria i l'extrem del semicercle frontal a la porteria i coincident amb l'eix imaginari de l'amplada de la pista de joc, i els extrems del mateix en la intercepció amb la línia de porteria, havent de situar a 1 metre dels pals, de la dreta i esquerra de la porteria. La línia de marcatge del - semicercle -està dibuixada amb base en l'eix del centre de la porteria, que ha de coincidir amb l'eix imaginari de l'amplada de la pista de joc, sent el centre del radi per construcció de l'arc del semicercle marcat a 1,987 metres - 1,50 + 0,487 metres.

La indicació, en cada mitja pista, del " punt C ", destinat només a la marcació de cops lliures directes, està localitzada en la pista de joc a 2,00 (dos) metres, del punt de penal, en la mateixa direcció. La marcació en la pista de joc està feta amb un cercle de 10 centímetres de diàmetre. Extensió de l'estic, mesurat del costat exterior de la seva curvatura: a) Extensió màxima 115 cm. b ) Extensió mínima 90 cm. Tots els estics han de poder passar per un cèrcol de 5 centímetres de diàmetre. El pes de cada estic no podrà excedir els 500 grams. L'estic, inclòs el del porter, ha d'estar fet de fusta, plàstic o un altre material. Ha de tenir l'aprovació prèvia del Comitè Internacional de Rink-Hoquei-CIRH. Cap estic, pot estar fet de metall o qualsevol reforç metàl·lic. Està autoritzada la col·locació d'una cinta publicitària adhesiva, a partir de la part superior de la seva curvatura.

La part inferior de l'estic (també anomenada " pala" ) haurà de tenir ambdós costats completament plans. La pilota de joc ha de pesar 155 grams, havent de ser perfectament esfèrica, amb un perímetre de 23 centímetres. La pilota haurà de tenir un únic color predominant, podent aquest ser variable (de preferència negre o taronja), el qual haurà de contrastar amb: El color de terra de la pista de joc. El color de les línies de marcatge de la pista de joc. El color dels taulons existents en la pista de joc .

HOQUEI SOBRE GEL

Jugat sobre aquest terreny amb un disc de cautxú dur (anomenat puck en anglès i Rondelle en francès) amb l'ajuda de patins amb fulles per al gel.

Els jugadors poden controlar el disc usant un bastó llarg amb una làmina corbada en un extrem (pal), podent colpejar el disc amb el peu, excepte per a ficar gol. Si el disc està en l'aire, els jugadors poden tocar el disc amb la mà oberta per situar-la a terra. Normalment es juga amb un porter i cinc jugadors de camp: dos defensors (defensemen), dos alers (right wing i left wing), i un central (quarterbag). El porter utilitza equip protector especial i es col·loca enfront de la xarxa, estant-permès immobilitzar el disc amb les seves mans, bastó, o el cos. El porter també pot utilitzar els seus glutis per impedir un gol.

L'hoquei sobre gel, és un esport d'equip, olímpic d'hivern. Es juga en una pista de gel (rink) entre dos equips, on, tant els jugadors com els àrbitres usen patins de gel (skates). Els jugadors es mouen patinant sobre el gel, arribant a assolir elevades velocitats, el que converteix l'esport en un esport molt ràpid i espectacular. Usen pals (sticks) per a moure i passar-se un disc puck. Conegut en espanyol com disc o pastilla, el puck és l'element fonamental de diversos esports, sent el més conegut l'hoquei sobre gel. S'empra copejant mitjançant el pal, amb l'objectiu d'introduir a la porteria contrària. El disc està fabricat de cautxú vulcanitzat i té un gruix de 2,54 cm. (una polzada) i 7,62 cm. de diàmetre (tres polzades). El seu pes varia entre 156 i 170 grams (5,5 a 6 unces). L'objectiu és situar el disc en la porteria de l'equip contrari (marcar gols). L'equip que ha marcat més gols al final del partit en resulta vencedor.

El disc d'hoquei sobre gel va ser creat el 1877 per William F. Robertson, tallant una pilota dues vegades, per evitar l'incessant rebot que una bola esfèrica ocasionava, sortint en nombroses ocasions disparada cap al públic. La màxima velocitat registrada per un tret d'un disc d'hoquei va ser de 170 quilòmetres per hora (105,4 mph) .1 La cadena de televisió Fox, per tal de fer que els partits de la NHL fossin més senzills de seguir per la televisió, va inventar l'anomenat FoxTrax un puck que incloïa LEDs en la seva fabricació.

Durada

A diferència de la majoria d'esports, un partit d'hoquei sobre gel es divideix en tres períodes de joc. Cada període dura 20 minuts, separats per dos intervals de 15 minuts de descans. Aquests períodes són de temps real, aturant el cronòmetre a cada falta o a cada gol. En funció de les regles de la competició existeix la possibilitat de disputar una mort sobtada o temps afegit, en cas d'empat, per tal de decidir-ne el vencedor. Aquest quart període serà de 5 minuts.

Variants del disc s'utilitzen en altres esports a part de l'hoquei sobre gel. És el cas de l'hoquei subaquàtic, la diferència fonamental amb el de l'hoquei convencional és que porta un nucli de plom d'aproximament un quilo i mig, per facilitar el seu desplaçament sota l'aigua, estant recobert de tefló o un altre material plàstic. També s'utilitzen objectes similars en els jocs del teix o l'hoquei d'aire.

El primer partit indoor es va disputar el 1877 a Montreal, per estudiants de la Universitat McGill que, a més, van definir les primeres regles per a aquest esport. Inicialment s'usava una bola de cautxú que posteriorment fou substituïda per un disc. Els equips els formaven nou jugadors de camp més els reserves. Durant la dècada de 1880 es crearen molts clubs al llarg i ample del país. L'any 1898, el governador general del Canadà, Lord Stanley of Preston, decidí crear un trofeu que portà el seu nom. D'aquesta manera sorgí l'Stanley Cup, que fou atorgada al millor equip canadenc de la temporada i que actualment és atorgada al campió de la LNH. Als Estats Units, els primers partits d'hoquei es disputaren pels volts de 1895.

golf

Les pilotes de golf tenen un diàmetre de 42.67 mm i una massa que no pot excedir els 45.93 grams. Les pilotes modernes acostumen a tenir, dues, tres o quatre capes de diversos materials sintètics. La superfície té uns petits forats (entre 300 i 450) anomenats dimples dissenyats per millorar la seva aerodinàmica.

Els pals de golf són utilitzats per colpejar la pilota. Al moviment per colpejar la pilota se l'anomena swing. Consisteixen en un eix amb una part per agafar a la part superior i un cap a la part de sota, amb el qual es colpeja la pilota.

Els pals de golf moderns estan fabricats amb materials i tècniques molt avançats. En total, un jugador pot dur a la bossa fins a 14 pals. Els pals amb els quals es pot copejar més fortament la pilota i assolir major distància es denominen fustes, encara que en l'actualitat ja no són d'aquest material, sinó d'acer o titani. Es duen normalment tres fustes per als cops llargs. També existeixen uns pals anomenats ferros, més versàtils i utilitzats per una gran quantitat de cops, dels quals solen ser nou o deu. També existeixen uns pals intermedis entre els ferros i les fustes, els híbrids, que tenen la precisió d'un ferro i pràcticament la potència d'una fusta. Molts professionals han començat a utilitzar-los en el circuit. El darrer tipus de pal són els putters, utilitzats per fer rodar la bola al green fins al forat.

Existeix un petit objecte de fusta o plàstic anomenat tee que es fa servir per situar la bola en el punt de sortida d'un forat, des d'on es fa el primer cop, amb l'objectiu que aquest cop sigui més fàcil de fer.

Quan el golfista està al green, la bola ha de ser retirada per evitar interferència amb les boles dels rivals. Per senyalar el punt on es troba la bola s'usen uns marcadors (ball markers en anglès). Aquests marcadors són unes petites peces planes i rodones, de plàstic o metall, semblants a una moneda.

Les botes de golf solen ser especials. Aquestes solen dur unes petites punxes dissenyades per incrementar l'agafament a terra en el moment d'efectuar el swing i poder efectuar un millor cop. Els golfistes també solen dur un guant a la mà no dominant, per agafar el pal i assegurar-ne la subjecció sense que rellisqui. També s'usen unes bosses per portar els pals, així com la resta de material necessari. Aquests bosses són transportades pel caddie.