ACTIVITAT FÍSICA AL MEDI NATURAL

Imatge de fons de títol: Michael Elkan. (2017) https://eveningsessiongroup2.blogspot.com/2017/03/dietherdaveapostol-reflection-in-field.html

Les Activitats físiques en el medi natural són activitats físiques de caràcter recreatiu que es caracteritzen per desenvolupar-se en la naturalesa, en contacte directe amb el medi. Quan aquestes activitats són contemplades com una pràctica esportiva s'anomenen esports d'aventura.

Per tal de delimitar aquesta activitat física farem servir la següent classificació:

esports en medi terrestre ( senderisme, curses d'orientació, alpinisme, BTT, escalada, muntar a cavall, excursions guiades...)
esports en medi aquàtic ( rem, piragüisme, vela, windsurf, surf, esquí aquàtic, submarinisme, ràfting, barranquisme, hidrospeed, stand up paddle ... )
esports en medi aèri (aeromodelisme, globus aerostàtic, ala delta, paracaigudisme, parapent, vol acrobàtic...)

ESPORTS EN MEDI TERRESTRE:

Senderisme:

El senderisme és una activitat física o esport que consisteix a caminar a l'aire lliure generalment seguint camins o senders marcats per tal de gaudir de la natura, els paisatges i els seus elements d'interès històric i cultural. Es considera una de les formes d'excursionisme o muntanyisme, oberta al gran públic perquè no necessita una gran preparació física o tècnica. En el senderisme s'uneixen l'esport i la cultura. El traçat dels senders eviten tant com poden el pas de carreteres i camins asfaltats, així com els grans desnivells que suposen l'ascensió a pics i muntanyes.

A Catalunya existeixen diverses tipologies de senders senyalitzats.

Per una banda, els homologats per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), que estan classificats en tres categories:

Senders de gran recorregut (GR), de més de 50 km., marcats amb franges blanques i vermelles.
Senders de petit recorregut (PR), d'entre 10 i 50 km., marcats amb franges blanques i grogues.
Senders locals (SL), de menys de 10 km., marcats amb franges blanques i verdes.

En els tres casos, les franges en paral·lel indiquen continuïtat del sender i les franges creuades en "X" indiquen direcció equivocada. La descripció dels itineraris i les seves característiques es recull en les anomenades topoguies.

Aquesta senyal regula que en els terrenys forestals no es pot encendre foc.

Els boscos realitzen una sèrie de funcions ecològiques que repercuteixen en beneficis ambientals com són:

Contribueixen a la regulació dels gasos que provoquen l’efecte d’hiver-nacle mitjançant la fixació de CO2 a través de la fotosíntesi

La regulació del cicle de l’aigua

La conservació dels sòls limitant els processos erosius

La conservació de la biodiversitat ja que en els seus ecosistemes i hàbi-tats, hi ha infinitat d’animals i plantes

Vies Ferrades:

La via ferrada és un itinerari, normalment vertical, equipat amb material divers: claus, grapes, preses, passamans, cadenes, ponts tibetans i nepalesos i tirolines que permeten d'una manera segura, arribar a zones remotes de difícil accés per senderistes i no avesats a l'escalada. Per garantir-ne la seguretat hi ha instal·lat un cable d'acer durant tot el recorregut, que amb el talabard, proveït d'un dissipador d'energia i mosquetons especials de via ferrada (marcats amb una K) permeten estar assegurat en cas de caiguda.

Material de seguretat:

Casc: Molt important en cas de caiguda fortuïta de pedres.
Talabard: Els més adequats són els regulables a les cames i còmodes. Això facilita la mobilitat independentment de la roba que es porta.
Dissipador: Element que en cas de caiguda amortirà el cop. N'hi ha de diferents tipus. És totalment desaconsellable fer una via ferrada sense un dissipador d'energia.
Guants: Com que les grapes són de ferro, els guants poden anar bé per protegir les mans. Molt recomanable però no indispensable.
Calçat: Es recomana un calçat còmode, amb sola gruixuda i que no rellisqui, però tampoc no cal un calçat molt tècnic.
Tercera baga: No es considera imprescindible però permet descansar en moments compromesos.
Corda i rapelador: Per tornar rapelant i assegurar passos complicats.

Curses d'orientació:

Les curses d'orientació són competicions camp a través, contra-rellotge i sense un itinerari preestablert, però amb l'obligació de passar pels controls assenyalats a un mapa. El mapa és desconegut pels participants fins al moment de la sortida. Hi ha bàsicament dues modalitats de cursa lineal i score, on l'ordre del pas pels controls és fix o lliure respectivament.

En aquest esport el participant no té un recorregut prefixat, però ha de passar sobre el terreny per uns punts de control marcats al mapa, en el menor temps possible, i en el qual, per a guiar-se entre control i control, disposa d'un mapa.

El plànol sol estar a escala 1:10.000 (a diferència dels usuals d'excursionisme 1:25.000/1:50.000) i duu llegendes especials. L'únic instrument vàlid d'ajuda és la brúixola.

BTT:

La Bicicleta Tot Terreny o BTT o bicicleta de muntanya és el tipus de bicicleta dissenyada per a rutes per muntanya o camp a través. Es caracteritza per uns components (quadre, rodes, canvi...) més resistents als impactes del terreny i per estar proveïdes, en molts de casos, per un sistema de suspensió a la forquilla davantera (gairebé majoritari) i esmorteïment al darrere. Els pneumàtics són de 26, 27.5, 29 i 36 polzades i una secció gran i amb molt gravat per absorbir les irregularitats del terreny i assegurar la tracció.

Al món de la bicicleta de muntanya de competició es consideren les especialitats següents:

"Rally" o "Cross Country": Competicions per terreny ascendent i descendent. Es solen fer curses en circuits de menys de 10 km i diverses voltes. Tots els corredors surten simultàniament.

"Descens": Baixades individuals contra rellotge de dificultat força elevada. El corredor va molt protegit per la gran velocitat que s'agafa i la perillositat dels recorreguts.

"Marató": Prova de rally de gran longitud, en general més de 80 km

"Enduro": És una modalitat que intenta barrejar la modalitat de Descens i la molalitat de l'XC, és a dir del rally. Consisteix a barrejar la forma física requerida al rally i la tècnica del descens, sol ser un recorregut amb diferents trams cronometrats i uns enllaços. A diferència del desens que solen remuntar la pujada ja sigui amb camions o telecadires, ha de ser el mateix ciclista qui puja, és aquí on barreja la forma física del rally. Dintre de la mateixa modalitat d'Enduro hi sol haver categories en funció del tipus de bici: hi ha la modalitat de rígides (només suspensió a davant) i dobles (suspensió integral).

"Freeride": Descens de llarga durada, de fins a més de 10 km. Les bicicletes tenen doble suspensió però són més lleugeres que les de descens.

"Dual slalom": Circuit de descens en paral·lel, molt tècnic. Es tracta de superar tots els obstacles que tens pel davant a gran velocitat. Són dos circuits idèntics, un al costat de l'altre on corren 2 corredors.

"Four Cross" o "4x": Circuit de descens curt de 300 metres més o menys, amb diferents obstacles pel mig. Tant poden ser salts, com pedres o trocs, peralts que són corbes obertes o tancades o fins i tot corbes planes. Com diu el títol, és un circuit en què corren 4 corredors a la vegada.

Escalada:

L'escalada és l'acció d'ascendir per un indret difícil, vertical i utilitzant les quatre extremitats del cos per a progressar.

Escalada segons el lloc:

Escalada Indoor: És la pràctica de l'escalada en rocòdroms coberts (dins d'edificis). També ens podem trobar escalada en rocòdrom a l'exterior.
Escalada outdoor: És la pràctica de l'escalada a l'exterior, en el medi natural.

Escalada segons el medi:

Escalada sobre roca: L'escalada sobre roca es desenvolupa en muntanyes de cotes baixes o situades en climes calorosos. L'escalada sobre roca consta de dues disciplines l'escalada lliure i l'escalada artificial. Alguns dels llocs més representatius de tot el món per a la pràctica de l'escalada sobre roca són Montserrat o Yosemite.
Escalada sobre glaç: L'escalada sobre parets glaçades ha anat passant de ser una tècnica pròpia de l'escalada clàssica a una especialitat en si mateixa. Des dels anys 80 alguns escaladors en gel han evolucionat cap a una forma més esportiva d'escalada intentant superar parets glaçades de grans verticals i desplomades sense utilitzar tècniques d'escalada artificial. S'intenta utilitzar exclusivament els piolets i els grampons com a mitjà de progressió. Bàsicament, l'escalada en gel s'ha centrat en l'ascensió de cascades gelades a l'hivern i en els seracs o esquerdes de les geleres.
Escalada mixta: És l'escalada que progressa sobre un terreny a voltes rocós i a voltes gelat o amb neu. L'escalada mixta és més comunament coneguda com a alpinisme. L'alpinisme no és més que la pràctica del muntanyisme a la serralada dels Alps. La peculiaritat d'aquesta serralada fa que moltes de les seves muntanyes requereixin el domini de les tècniques de les dues disciplines (escalada sobre roca i escalada sobre glaç) per conquerir-les.

Ascensions a cims/Alpinisme:

L'alpinisme és un esport que consisteix a fer ascensions a muntanyes elevades, generalment d'un cert grau de dificultat.

Materials bàsics per la pràctica de l'alpinisme:

Es tracta d'una sèrie d'elements específics, producte d'una tècnica acurada i en contínua evolució i perfeccionament. Un material adequat pot proporcionar grans avantatges i millorar molt el rendiment. És de preu elevat.

Calçat adequat: botes rígides o semirígides.
Grampons de materials diversos i amb nombre variable de puntes (habitualment dotze)
Roba d'intempèrie, a base de teixits paravent transpirables.
Gorro i guants adequats al clima esperat o possible.
Talabard (també conegut amb la paraula francesa baudrier) adaptat a l'activitat prevista.
Casc protector si és prevista o possible la seva utilitat.
Corda de tipus i mides (gruix i llargada) variables. La més habitual és la dinàmica de 8-10mm i 40-50 metres.
Bagues de diverses mides.
Piolet curt o llarg, tècnicament adaptat a cada activitat. El piolet és una peça de metall, amb la forma general d'un pic i se l'hi anomenen quatre parts: el mànec, que és el cos o pal, la punta, que és l'extrem inferior i és de forma aguda, el pic, que és la part més esmolada i utilitzada i la pala, que es fa servir per tallar esglaons o replans per als peus.
Mosquetons , vuit per descens en ràpel, claus de gel, pitons, friends...

I el material comú a totes les activitats de muntanya: motxilla, llum frontal, aigua i queviures, instruments d'orientació, ressenyes i mapes, manta tèrmica.

piolet

Esquí:

Activitat humana que consisteix a lliscar sobre la neu, fent servir esquís o bé una única taula, lligat/s als peus fent servir fixacions. La indumentària per a poder esquiar amb garanties es completa amb el casc i amb el dispositiu de localització per tal de poder ser trobat el més ràpid possible, en cas d'accident.

Esquí alpí: és una modalitat d'esquí , que consisteix a lliscar sobre pendents coberts de neu amb esquís llargs i amples subjectats a cada peu, ja que el centre de l'esquí està justament sota del genoll.

Esquí de fons: consisteix a desplaçar-se per superfícies nevades amb l'ajuda d'esquís. És possible practicar-lo en neus de qualsevol classe, però a la pràctica només es fa servir en pistes preparades (mitjançant una traça feta per un tractor mecànic) i en pendents suaus.

esquí alpí

Esquí de fons

ESPORTS EN MEDI AQUÀTIC:

Hidrospeed:

És una modalitat d'esport individual en aigües braves. S'utilitza un aparell similar a un trineu amb uns mànecs per a les mans i que un cop dins del corrent es comporta com una embarcació i garanteix la flotabilitat, però en aquest cas la propulsió és necessària fer-la amb les cames i per això es va equipat amb unes aletes als peus. No és necessari estar gaire en forma. La propulsió de les cames tan sols s'utilitza per canviar de direcció, la major part del temps un es deixa portar pel corrent.

Snorkeling:

És la pràctica de nedar a la superfície de l'aigua amb una màscara subaquàtica i un tub i, generalment, amb aletes. A les aigües més fredes s'utilitza una indumentària adequada que sol ser de neoprè. La combinació d'aquestes eines permet que el navegant pugui observar la vida aquàtica per períodes extensos de temps i amb relativament poc esforç. La màscara protegeix els ulls de l'aigua, mentre que permet tenir una bona visió del fons marí, i el tub permet la respiració directa, de manera que la persona no hagi de treure el cap de l'aigua i perdi la visió del fons, així com eliminar l'excessiu moviment a l'aigua.

L'atracció principal de l'snorkeling és l'oportunitat d'observar la vida aquàtica al seu hàbitat natural. Això inclou els territoris coral·lins i els seus residents, com els peixos

Parasailing:

El parasailing, també conegut com parascending o parakiting, és una activitat recreativa d'esbarjo on una persona és remolcada darrere d'un vehicle (generalment un vaixell) mentre està connectada a un aleró especialment dissenyat que recorda un paracaigudes (parasail). L’ancla en moviment de l’equip amb tripulació pot ser un cotxe, un camió o un vaixell. L'arnès uneix el pilot al parasail, que està connectat al vaixell o al vehicle terrestre, a través del cable de remolc. Aleshores, el vehicle se'n va, portant el paràsit (o ala) i la persona a l'aire. Si el vaixell és prou potent, dues o tres persones poden parapentar-se al mateix temps. L'activitat és principalment un passeig divertit.

Rem:

És un esport nàutic o una activitat recreativa que té dues modalitats: banc fix i banc mòbil i consisteix en la propulsió d'una embarcació que es desplaça utilitzant com a palanca els rems que es recolzen sempre en un bot.

Nomenclatura bàsica

Proa: part davantera de l’embarcació.
Popa: part de darrere de l’embarcació.
Estribord: mirant el sentit de la barca (cap a proa) la dreta de l’embarcació.
Babord: mirant el sentit de la barca, l’esquerra de l’embarcació.
Escàlem: element del llagut on amarrem el rem.
Escalamera: peça que protegeix el llagut del fregament del rem. En banc mòbil és la peça on es fica i colla el rem
Estrop: cap que serveix per lligar el rem a l’escàlem.
Timó: peça de fusta que serveix per fer girar bot a babord o estribord mitjançant l’arjau o canya del timó. en banc mòbil es accionat mitjançant caps o cables. En els bots sense timoner el timó és accionat per un dels remers movent la pedalina
Rem: instrument de fusta o fibres sintètiques que serveix per propulsar el llagut. Les seves parts: pala, canya, coll, guió i puny.

Piragüisme:

El piragüisme és l'activitat o esportiva de navegar amb una piragua, per aigües planes o per aigües braves.

El piragüisme apareix com a conseqüència de la necessitat que l'home ha tingut des dels seus orígens de dominar el bell element que és l'aigua i per això, totes les civilitzacions han dissenyat embarcacions senzilles, de característiques molt peculiars, però d'una gran maniobrabilitat, seguretat i eficàcia, per moure's amb desinvoltura allí on la naturalesa era hostil.

Existeixen diferents modalitats de piragüisme, depenent del nombre de persones que naveguen sobre l'embarcació o de la superfície aquàtica sobre la qual es desenvolupi (mar, riu, llac, piscina o pista artificial).

Surf:

El surf és un esport nàutic, recreatiu que consisteix a planar amb una taula de surf sobre la cresta d'una onada a mesura que aquesta arrossega la persona practicant cap a la costa. Com a variant trobem el Bodyboard, que és un esport basat en el lliscament sobre la superfície d'una onada sense trencar, amb una taula dita bodyboard. La diferència entre ambdós és la taula i les piruetes que es poden fer a sobre.

taula de surf

taula de bodyboard

Windsurf:

És una modalitat de l'esport de la vela que consisteix a desplaçar-se en l'aigua sobre una taula similar a una de surf, proveïda d'una vela. A diferència d'un veler, la vela o aparell d'una taula de surf de vela és articulat permetent la seva rotació lliure al voltant d'un únic punt d'unió amb la taula: el peu del pal. Això permet manipular l'aparell lliurement en funció de la direcció del vent i de la posició de la taula pel que fa a aquest últim.

Stand Up Paddle:

També congeut com paddlesurf, és una antiga forma de lliscament en la qual el navegant utilitza un rem o pala per propulsar-se per l'aigua mentre s'està depeu sobre una taula de surf. Aquesta disciplina té el seu origen en les arrels dels pobles polinesis.

Kitesurf:

És una modalitat de navegació que consisteix en l'ús d'un estel de tracció que està subjecte a l'esportista (kiter) per 4 o 5 línies, dues fixes a la barra, i les dues o tres restants passen pel centre de la barra; aquestes se subjecten al cos mitjançant un arnès, permetent lliscar sobre l'aigua mitjançant una taula dissenyada a tal efecte.

L'equip bàsic de surf d'estel es compon de:

Estel: donar inpuls
Barra de direcció: per girar i fer equlibri
Arnés: major part per subjectar-se
Planxa

Opcionalment pot incloure elements de seguretat i confort com:

Casc: protecció del cap
Armilla (de flotació o contra impactes)
Neoprè i escarpins: per millora la conduccio

Esquí aquàtic:

És un esport aquàtic individual en el qual una persona esquia sobre l'aigua amb 1-2 esquís o sobre una taula, agafat a una corda anomenada palonier, que és arrossegada per una motora. En l'esquí aquàtic s'agafen velocitats molt altes i exigeix bons reflexos i equilibris a l'hora de realitzar les maniobres.

L'esquí aquàtic va ser inventat oficialment el 28 de juny de 1922, quan Ralph William Samuelson, un jove de 18 anys de Lake City, va tenir la idea de lliscar sobre l'aigua amb dos esquís i arrossegat per una motora. Aquell mateix dia va decidir provar la seva idea, ajudat pel seu germà. Tots dos ho van estar provant fins al dia 2 de juliol de 1922, quan Ralph es va adonar que aixecant les puntes dels esquís i inclinant-los cap enrere, en facilitava la pràctica i el control a l'aigua.

Submarinisme:

Literalment anar sota el mar, és una activitat consistent a submergir-se sota l'aigua en tal de desenvolupar activitats en aquest mitjà. Aquesta activitat pot tenir una finalitat professional o esportiva. Dintre de les activitats professionals s'hi poden trobar la realització de tasques de construcció i/o manteniment d'estructures, neteja dels bucs de les naus, reparació de màquines i aparells sota l'aigua, desobstrucció de conduccions, alliberament de naus i objectes, reflotació de naufragis, etc. També s'hi poden realitzar tasques militars com desactivació de mines submarines, sabotatge de naus i infraestructures, infiltració rere les línies enemigues, espionatge, cerca i recuperació d'objectes, rescat de submarins, etc.

Per la vessant científica el submarinisme permet l'accés a comunitats biològiques subaquàtiques, estudi de l'etologia de les espècies marines i amfíbies, estudis arqueològics de vaixells i construccions que han quedat sota el nivell de les aigües, etc.

Dintre de la vessant esportiva hi trobem des de la mera contemplació dels ambients subaquàtics fins a la pesca submarina, fotografia, vídeo, competicions d'orientació, apnea, etc. S'inclou dins la categoria d'esports de risc, però comptant amb la formació adequada i fent servir l'equipament mínim imprescindible en perfecte estat i correctament revisat el risc és mínim.

Cal obtenir una certificació (coneguda popularment com a PADI) i disposar d'una assegurança en vigor per poder practicar el submarinisme a Espanya i la major part dels països.

Ràfting:

Davallada de barrancs o en aigües vives és un esport consistent en davallar per aigües braves en una llanxa pneumàtica, amb l'ajuda de pales, esquivant les roques del camí i evitant en tot moment la caiguda dels embarcats a l'aigua.

L'embarcació, tipus zodiac, és molt segura i té una gran resistència als cops. La capacitat és de sis o vuit persones, que van assegudes a les vores de la llanxa. Els tripulants disposen d'unes subjeccions per als peus, per la qual cosa és realment fàcil de mantenir l'equilibri quan arriben els sots i els bruscs moviments del corrent.

Durant el trajecte que es fa en el riu normalment en companyia d'un o dos monitors, aquests es col·loquen a la part posterior de l'embarcació per a pilotar-la. La seva funció és de marcar la via amb la pala i donar les instruccions necessàries a la resta del grup per a avançar riu avall. No és un esport gaire arriscat. La caiguda a l'aigua no sol representar cap problema, puix que els navegants van amb l'equipament habitual d'un casc, armilla salvavides i amb vestit i botes de neoprè.

Travessies a mar obert:

Es tracta de realitzar petits o llargs recorreguts nedant a mar obert, gairebé sempre vorejant la costa i gaudint del paisatge. L'equipatge consta de neoprè, casc de bany de color llampant i diferent del blau del mar i boia de seguretat.

ESPORTS EN MEDI AÈRI:

Parapent:

És una aeronau feta únicament de corda i tela i no disposa de cap estructura rígida a part de la cadira del pilot. És similar a un paracaigudes, però amb la diferència fonamental que està dissenyat per volar i no per obrir-se durant una caiguda lliure. Per simplificar, podem dir que un parapent "vola" i un paracaigudes "cau a poc a poc". El vol amb parapent és dels vols més lents que pot experimentar una persona.

Al contrari del que molta gent pensa, el pilot no salta des d'una muntanya, d'un penya-segat o d'un avió, com en el cas d'un paracaigudes, sinó que s'enlaira des d'un punt elevat del relleu amb un mínim de desnivell que permeti de tenir una altura mínima suficient per a enllaçar corrents ascendents que prolonguen el vol durant hores. Un parapent no està dissenyat per suportar una obertura sobtada com ara un paracaigudes, i l'enlairament es fa de manera suau i des de terra.

David Blanco. (10 juliol 2017). Inicio del vuelo en un parapente biplaza [Vídeo] (https://www.youtube.com/watch?v=wPBlxQ2h1nc)

Aeromodelisme:

És l'art de dissenyar, realitzar i posar en vol màquines o enginyis volants proveïts o no de motor. Hi ha bàsicament tres disciplines: el vol lliure, el vol circular i el vol ràdio comandat.

El vol lliure:

Disciplina original de l'aeromodelisme, el vol lliure consisteix a realitzar un model que garanteixi vols llargs, sigui en vols d'interior o d'exterior. En el cas de vol d'exterior es tracta d'aprofitar al màxim els corrents ascendents d'aire (tèrmiques).

El vol circular:

En aquesta categoria els models proveïts de motor (tèrmic, per norma general) són controlats i pilotats amb dos cables d'acer de llargada determinada i una maneta que permet accionar a distància els controls de profunditat del model.

El vol radiocomandat:

Les possibilitats del vol ràdio comandat o ràdio controlat fan que sigui la disciplina més practicada en tot el món, sobretot després de l'abaratiment dels equips de control per ràdio, imprescindibles en aquesta modalitat.

Aquesta modalitat dóna accés a diferents tipus d'aeromodels: avions, planejadors, helicòpters, etc classificats en una gran quantitat de categories.

Ala delta:

És un esport similar al parapent, però en què s'utilitza un aparell que consisteix bàsicament en una ala en forma de delta de la qual es penja una persona, en posició horitzontal, mitjançant uns arnesos.

Aquest esport es basa en l'aprofitament de corrents ascendents d'aire que amb una ala delta, volen pels principis que s'apliquen a qualsevol aeronau. Aprofitant els corrents d'aire ascendents, el pilot pot mantenir-se en vol durant llargs períodes i realitzar acrobàcies.

L'ala delta es compon d'una vela sustentada en una estructura triangular d'alumini en el centre del qual va suspès el pilot per mitjà d'un arnèsi normalment adopta una posició d'estesa, dirigint l'ala delta per mitjà de canvis de posició pendular amb la qual cosa desplaça el centre de gravetat. Les dues formes d'enlairament més utilitzades són remolcats, ja siga per un torn o mitjançant aero-towing, i l'enlairament a peu, el qual es realitza corrent per un pendent, fins que l'ala assoleix la sustentació necessària o despenjant-se en picada uns metres per a obtenir la velocitat necessària.

Paracaigudisme:

Esport aeri que consisteix a llançar-se des d’un avió amb un paracaigudes, evolucionar en l’aire en caiguda lliure fins a obrir-lo i acabar el descens de manera controlada.

Hi ha diverses disciplines; les dues més antigues són l’aterratge de precisió, que consisteix a aterrar procurant acostar-se al màxim possible al punt central d’una àrea fixada prèviament, i l’estil clàssic, en què durant la caiguda lliure cal executar una seqüència de figures obligatòries en el mínim temps possible.

Globus aerostàtic:

És una aeronau aerostàtica no propulsada que se serveix del principi dels fluids d'Arquimedes per volar, entenent l'aire com un fluid. Popularment se'n diu bufa o bomba.

Sempre estan compostos per una bossa que conté una massa de gas més lleuger que l'aire. A la part inferior d'aquesta bossa hi pot anar una estructura sòlida dita barqueta o s'hi pot "lligar" qualsevol mena de cos, com per exemple un sensor.

Els globus de gas solen ser tancats, mentre que els globus d'aire calent, solen ser oberts.

Com que no tenen cap mena de propulsor, els globus aerostàtics es "deixen portar" pels corrents d'aire, encara que n'hi ha alguns que poden controlar la seva elevació.

Us deixo un vídeo de la coneguda marca de videocàmeres esportives Go-pro, amb imatges espectaculars d'esports d'aventura al medi natural.

PA S. (4 maig 2018). Special GoPro Hero 6 extreme sports [Vídeo] (https://www.youtube.com/watch?v=2nR0w6alJEA )