El rugbi és un esport d'equip de contacte, que consta de dos equips amb quinze jugadors cadascun; cada partit dura de dues parts de 40 minuts amb un descans de 10 enmig. Els jugadors lluiten per la possessió de la pilota per aconseguir plantar-la a terra a la zona de marca o d'assaig de l'equip rival, amb una o dues mans i sense deixar-la anar. Aquesta acció suma cinc punts (un assaig) i dóna una oportunitat o intent per fer un xut directe entre pals (una transformació) i aconseguir-ne dos més. Igualment, l'equip atacant també pot marcar tres punts xutant la pilota entre els pals del rival, ja sigui amb un xut col·locat (cop de càstig) amb el joc detingut per una falta xiulada per l'àrbitre, o ja sigui amb un xut de sobrebot (un drop) amb el joc en acció en qualsevol moment. L'única consigna que té la pilota és que no es pot passar cap endavant, solament es pot passar la pilota en linia o cap endarrera.
Des dels orígens mateixos del rugbi i del futbol, quan tots dos esports es van separar a mitjans del segle XIX, ambdós es van presentar en oposició l'un de l'altre: força contra habilitat; joc net contra joc deslleial, etc. Una antiga dita britànica diu que "el futbol és un joc de cavallers jugat per pinxos i el rugbi és un joc de pinxos jugat per cavallers" i en el rugbi és característic el respecte per les regles, pels contraris i per l'àrbitre. Les decisions de l'àrbitre poques vegades són discutides pels jugadors. En els partits internacionals entre seleccions i en molts dels campionats europeus i de l'hemisferi sud es pot recórrer, a sol·licitud de l'àrbitre principal, a la repetició en vídeo de les jugades produïdes dins de la zona d'assaig en cas de dubte.
La revisió d'aquestes jugades està a càrrec d'un quart àrbitre anomenat TMO (Television Match Official), encara que la decisió final sempre correspon a l'àrbitre principal. Una peculiaritat d'aquest esport és que, tradicionalment, es fomenta la sociabilitat entre companys d'equips i els oponents amb una cordial reunió després dels partits, anomenada tercer temps, que els aplega amb els àrbitres, els entrenadors i part del públic, per parlar sobre el partit. Aquest apel·latiu s'empra també en les seccions dels mitjans de comunicació que cobreixen esdeveniments d'aquest esport.
El que teniu aquí és la famosa "haka" maorí que fa l'equip nacional de Nova Zelanda (anomenats "All Blacks") abans de començar el partit...... per espantar els mals esperits i poder arribar a la victòria!!!!
Les principals característiques del rugbi són l'ús d'una pilota ovalada i la prohibició de passar la pilota endavant amb les mans. La forma de guanyar terreny és, per tant, avançar corrent amb la pilota a la mà o xutant-la.
És un dels esports amb més jugadors entre els dos equips dins d'un mateix terreny de joc, 15 per equip, cosa que fa 30 en total presents alhora sobre el terreny de joc.
L'esport del rugbi té com a característica principal l'honor i la valentia que els jugadors han de tenir, ja que és un esport en el qual hi ha contacte físic, de manera que si no hi hagués un ordre i un respecte previ i continuat no seria possible la pràctica d'aquest esport en condicions òptimes.
Quan un partit finalitza, acaba la rivalitat i el caràcter competitiu i s'inicia el tercer temps, Que és una tradició del rugbi per la qual després de finalitzar el partit, els contrincants es troben per compartir un refrigeri i una "tapeta" (entre els sèniors normalment cervesa en grans quantitats i entre els júniors un suc de taronja i un sandvitx), fer gresca i xerinol·la en grup, com a excusa per confraternitzar i suavitzar els ressentiments que poguessin haver sorgit durant la confrontació. S'ha dit que el tercer temps és tant o més important que el joc mateix, perquè en gran manera és allà on els jugadors de rugbi aprenen a controlar les seves passions i els sentiments egoistes derivats de la confrontació física, per valorar el contrincant i concretar les relacions d'amistat i camaraderia que permeten el fet de practicar un esport en comú. El tercer temps és part del codi de conducta que regula el comportament ètic de totes les persones relacionades amb el rugbi.
Per puntuar, cal fer un toc amb la pilota terra a la zona d'assaig de l'adversari, o fer passar la pilota a través dels seus pals, amb la finalitat d'aconseguir el màxim nombre de punts. Un assaig val 5 punts i la seva transformació 2 punts més. Els cops de càstig (o faltes) i els xuts a sobre bot (o "drops") valen 3 punts.
El Torneig de les Sis Nacions, actualment conegut com a RBS6 Nacions, (en anglès: Six Nations Championship, RBS 6 Nations) és una competició de rugbieuropea que disputen anualment les seleccions nacionals masculines d'Anglaterra, Escòcia, França, País de Gal·les, Irlanda i Itàlia.
El torneig esdevé la successora del Campionat de les Cinc Nacions i del Campionat de les Nacions Locals, que va ser el primer torneig internacional de rugbi a l'hemisferi nord. El Royal Bank of Scotland (RBS) és el principal patrocinador de l'esdeveniment. El guanyador del Torneig de les Sis Nacions també se'l considera el campió d'Europa.
Per altra banda la Copa del Món de Rugbi és la competició internacional de seleccions més important del món en aquest esport, i es disputa cada quatre anys, en la seva primera edició al 1987, els All Blacks vàren ser els campions.
El rugbi és un esport d'intens contacte físic. Tanmateix les regles no permeten l'ús de cap protecció rígida, ja que aquestes podrien causar lesions als jugadors. Només es permeten proteccions encoixinades de fins a 5 mm de gruix en algunes zones del cos; aquestes proteccions han de ser aprovades per l'International rugby Board. Normalment s'empren un protector bucal de material siliconat; una samarreta elàstica (usada per sota de la samarreta de l'equip) amb proteccions per a les espatlles i coll, i a vegades també per estèrnum, costelles, ronyons, columna vertebral i bíceps; un casquet tou, destinat principalment a reduir l'efecte dels cops a les orelles, i unes falques curtes de contenció. Es permet l'ús d'altres proteccions no rígides i de gruix mínim per prevenir lesions, com genolleres o turmelleres.
El rugbi és un esport en el qual tradicionalment s'ha donat gran importància als valors morals. Des que s'nicien al joc, als jugadors de rugbi se'ls ensenyen una sèrie de qualitats positives, com són la companyonia, l'honestedat, el respecte, la disciplina, el sacrifici i l'altruisme. A diferència d'altres esports d'equip, en el rugbi els jugadors no solen discutir als àrbitres les seves decisions, ni intenten enganyar-los per treure partit de les seves decisions. Els punts són conseqüència necessària de l'esforç col·lectiu, per la qual cosa no es produeixen celebracions individuals després de la consecució d'un assaig o una transformació, a diferència d'altres esports en què es felicita el jugador que ha marcat o el que ha fet el passi decisiu.
A Catalunya el rugbi està molt arrelat a la part del Nord, geogràficament és la zona més propera a França i allà, aquest esport, és un dels més professionalitzats. A Barcelona hi trobem l'estadi de La Foixarda, on habitualment hi juguen els seus partits els Gòtics RC i el Barcelona Universitari Club, ocasionalment, també les seleccions espanyola i catalana de rugbi. Està situat dins el Parc de Montjuïc.
El reglament de rugbi és molt estricte quant a les faltes ja que ha de preservar l’esportivitat del joc alhora de permetre accions tècniques de gran contacte com els placatges. En el joc amb la pilota, els jugadors que són darrera de la pilota poden agafar-la, córrer-hi, passar-la o xutar-la. El que no poden fer són les accions següents:
· Passada avançada o avant : quan un jugador passa la pilota a un jugador que és davant seu. La sanció serà una melé ordenada en el punt de la falta.
· Retenció : la pilota ha d’estar sempre en moviment. Un jugador que no pugui avançar no pot retenir la pilota. Tant si és a terra com dempeus ha de deixar la pilota immediatament. Si no ho fa la sanció serà un xut de càstig des del punt on s’ha produït la falta.
Sobre el contrari només es pot placar al jugador que porta la pilota, que al seu temps pot empènyer al contrari amb el palmell de la mà per defensar-se del placatge. Està prohibit doncs, colpejar, donar puntades de peu, fer travetes, etc. tampoc no es pot placar el contrari que no porti la pilota, i fer-ho violentament al que la porta. Infringir aquestes normes se sanciona amb un xut de càstig.
Sobre els límits del camp
· El fora de banda : es produeix quan la pilota o el jugador que la porta toca o travessa la línia lateral. La pilota es posa en joc des d’on ha sortit amb un servei lateral o touche.
· El fora de joc : un jugador es troba en fora de joc quan està més avançat que la pilota i participa en el joc. Se sanciona amb un xut franc. Si torna a una situació per darrera la pilota es troba altre vegada en joc.
LES SANCIONS Aquestes són les sancions corresponents a les faltes anteriorment descrites i s’apliquen com veurem a continuació:
ELS XUTS:
· Cop franc : És una falta tècnica i el servei es produirà des d’on s’ha produït la falta utilitzant qualsevol tipus de xut, que no es podrà transformar.
· Cop de càstig : Es produeix per diverses causes:
- Qualsevol acció deslleial (agressió)
- Fora de joc
- Qualsevol acció que no vagi encaminada a aconseguir la pilota i que impedeixi jugar a l’equip contrari.
· LA MELÉ : són 2 o 3 línies de jugadors del mateix equip que, agafats per les espatlles i amb el cap baix, empenyen als jugadors contraris, que estan col·locats de la mateixa manera però encarats a ells, per guanyar terreny i recuperar la pilota. Dins la melé la pilota només es pot empènyer amb els peus perquè surti de la melé i sempre després de que aquesta hagi botat al terra. La pilota no es pot agafar amb la mà.
Hi ha 2 tipus de melés:
- Melé ordenada : es forma per indicació de l’àrbitre allà on s’hagi produït una falta. Quan la melé està formada l’equip que ha rebut la falta llança la pilota enmig de la melé, pel terra, entre els dos equips.
- Melé espontània : es produeix quan durant el joc la pilota queda a terra, envoltada per un o més jugadors de cada equip. Ràpidament s’hi poden afegir altres jugadors i empènyer.
ELS SERVEIS
· Servei lateral o touche : se situen 2 files paral·leles a 1 metre de distància entre si des de la línia puntejada a 5 metres de la línia lateral. Un jugador de l’equip contrari al que ha tret la pilota fora, des de fora del camp l’envia al mig de la formació; el jugador que salta més s’emporta la pilota.
· Servei de centre : es produeix quan s’ha de posar la pilota en joc en començar el partit o després d’una transformació. S’efectua des del centre de la línia de mig camp mitjançant un xut de sobrebot. Tots els jugadors de l’equip que xuta han d’estar darrera la pilota i els jugadors contraris han d’estar darrera la línia de 10 metres.
POSICIÓ I CARACTERÍSTIQUES DELS JUGADORS Dins d’un equip es poden distingir tres grups de jugadors: els davanters, mitjos i tres quarts.
DAVANTERS: - Primera línia (1,2,3): La composen dos pilars i un taloner. El pes i la força-resistència són fonamentals. El taloner és l’encarregat de guanyar la pilota a la melé i de llançar-la a la touche. - Segona línia (4 i 5): L’alçada és la característica essencial. Són bàsics per a guanyar la touche. Porten el pes a l’hora d’empènyer i guanyar en les melés. - Tercera línia (6,7 i 8): La composen dos terceres ales i una tercera clau. Tenen una missió intimidadora i per tant han de ser molt ràpids, sobretot a la defensa. S’encarreguen d’intimidar al mig melé i obertura contraris. En defensa escombren per darrera dels tres quarts. El tercera clau és qui treu, habitualment, la pilota de la melé.
MITJOS: - Mig melé i mig obertura (9 i 10): Són els cervells de l’equip. Canalitzen el joc de l’equip i la connexió entre ells és vital. Són especialistes en jugar amb el peu.
TRES QUARTS: - Centres (12 i 13): Ràpids i àgils. Són l’eix de l’atac quan es juga a la mà i molt obert. En defensa s’encarreguen de cobrir i interceptar pel centre. - Ales (11 i 14): Hàbils i ràpids. Potser els de més velocitat de l’equip. Vigilen sobretot els cops de peu de l’obertura del contrari. Han de ser bon receptors de pilota. - Zaguer (15): Encarregat de vetllar a reraguarda. Ha de tenir bon xut i una bona recepció.
Bibliografia: