5. Política
El dret de manar: la sobirania
La raó o font principal i primera del dret a manar es coneix amb el nom de sobirania, paraula que vol dir precisament “allò que està per damunt de tot”.
A l’Edat Moderna a gairebé tot Europa, el dret de manar, la sobirania, no procedia de les eleccions sinó de la creença en la voluntat de déu. Els reis –els qui manaven més- creien i feien creure que representaven déu a la Terra. Per això es diu que durant l’Edat Moderna la sobirania era de dret diví.
Els reis s’anomenaven també sobirans i els símbol dels seu poder era la corona, que estava per damunt de tot. El càrrec de rei se’l passaven, ordinàriament, de pares a fills. Per aquesta raó es diu que la monarquia era hereditària i el càrrec de rei o sobirà, com una mena de patrimoni o propietat personal.
Els reis que van exercir la sobirania a Catalunya durant l’Edat Moderna van pertànyer a la dinastia o casa dels Habsburg, també anomenada casa d’Àustria. Carles II, l’últim rei de la dinastia, va morir sense successió directa
L’estat i les seves institucions
Encara que el rei encarnava l’origen del poder, resulta evident que no podia pas exercir-lo sol. Per a això existien les institucions, que administraven, i els funcionaris civils i militars, que duien a la pràctica el poder.
El conjunt de persones i institucions que administraven el poder en un territori es coneix amb el nom d’”estat”.
Durant l’Edat Moderna els estats de les nacions fortes –Castella, França, Anglaterra...- van tendir a consolidar-se i a expansionar-se a costa, manta de vegades, d’altres nacions més febles.
Les corts
El poder del rei per fer lleis, tanmateix, era compartit a la pràctica per assemblees compostes per nobles eclesiàstics i mercaders de les ciutats principals del seu regne o dels estats que el formaven. Aquestes assemblees tenien diversos noms: Cortes a Castella, Estats Generals a França, Dieta a l’Imperi alemany, Parlament a Anglaterra o Corts a Catalunya. En les seves reunions sempre convocades pels monarques, decidien els impostos que els reis demanaven, i aprovaven lleis.
Catalunya, durant l’Edat Moderna, a més de ser una nació com ara, tenia també un estat propi. La seva principal institució era la Generalitat.
El govern de Catalunya
Durant l’Edat Moderna, una branca de la dinastia austríaca dels Habsburg, va aplegar sota la seva corona diversos estats. Carles I (1516-1556), per exemple, va heretar dels seus antecessors el Regne de Castella, la Corona d’Aragó, els Països Baixos, el ducat de Luxemburg i el Franc Comtat, amés de l’arxiducat d’Àustria. A tot plegat va incorporar-hi poc després el Milanesat i el càrrec d’emperador d’Alemanya. El seu fill Felip II (1556-1598), no va ser emperador d’Alemanya ni arxiduc d’Àustria, però va incorporar a la seva herència el Regne de Portugal.
Tan Carles I com Felip II i llurs successors van ser reis de la Corona d’Aragó. Aquesta era una confederació d’estats. Per això els reis havien de jurar les Constitucions abans de ser acceptats com a sobirans.
Com que els reis no podien ser presents a tots els seus estats, hi anomenaven un representant seu. A Catalunya, aquest va ser el lloctinent o virrei.
En la pràctica, però, el virrei a Catalunya, tot i que tenia atribucions militars i administratives, es va limitar sobretot a funcions d’ordre públic, ja que el govern efectiu del país va recaure en institucions pròpies.
Les tensions entre els virreis, ordinàriament castellans, i les institucions catalanes foren sovint motiu de conflicte.
Les Corts i la Generalitat
L’organisme encarregat de fer les lleis i aprovar els impostos eren els Corts, convocades i presidides pel rei.
En aquestes reunions, que no tenien un lloc fix, només hi assistien nobles, propietaris de terres, alts càrrecs del l’Església -bisbes i abats- i representants dels mercaders d’algunes ciutats. La pagesia n’estava exclosa. És per aquesta raó que les corts representaven només l’oligarquia, els interessos econòmics d’uns quants, que solien ser els més poderosos.
Entre reunió i reunió de les Corts es mantenia un petit grup de diputats que s’encarregava de gestionar els impostos aprovats: la Generalitat.
Durant l’Edat Moderna, les monarquies van tendir a fer-se absolutes; és a dir, a no compartir el poder amb cap altra institució. Això va fer que les Corts Catalanes, tot i haver-se de reunir un cop cada tres anys, es reunissin molt poques vegades, en part perquè solien negar als reis els ajuts econòmics que demanaven.
Així per exemple, Carles I va reunir les Corts 6 vegades; Felip II, una; Felip IV, una, i Carles II, cap. Això va fer que al llarg de l’Edat Moderna, la Generalitat augmentés els seu poder en no ser controlada per ningú.
El poder de la Generalitat, constituïda per sis persones, li venia dela seva capacitat de gestió dels impostos, mentre que la debilitat del virrei procedia precisament de l’escassetat de diners que obtenia per la via de l’impost de les terres que eren propietat del rei.
L’administració de justícia
En els s. XVI i XVII l’administració de justícia no estava unificada.
A Catalunya, certament, existia la Reial Audiència per administrar justícia en nom del rei. Aquesta institució, d’origen medieval, es va estructurar definitivament l’any 1599. Era presidida pel virrei o lloctinent general i tenia dues seccions: una per als afers civils i una altra per als assumptes criminals. Tanmateix no tenia jurisdicció sobre tots els territoris.
Sobre una part de les terres hi tenien jurisdicció els nobles, els quals tenien llurs propis tribunals i presons. Fins i tot arribaven a condemnar a mort. En altres terres, hi tenien el dret de jutjar alguns alts eclesiàstics. Només una part del territori, l’anomenat de jurisdicció reial, el tribunals del rei hi impartien justícia.
Concepte d’Antic Règim
Aquest sistema de poder, justificat per la voluntat de déu, amb institucions oligàrquiques (no democràtiques) i amb una justícia fragmentada i a mans dels propietaris de terres, és el que és coneix en la història com a Antic Règim.
L’absolutisme monàrquic
Al llarg de l’Edat Moderna, en especial durant la crisi del s. XVII, les monarquies europees van tendir a l’absolutisme. Duent a les últimes conseqüències la idea que la seva autoritat venia de déu, no els va ser difícil arribar a la conclusió que res no podia oposar-se a les seves idees encara que fossin equivocades.
D’altra banda, els nombrosos conflictes del s. XVII i la crisi econòmica van ajudar a crear l’ambient social adequat. Sembla que les persones accepten millor l’autoritat en circumstàncies d’inseguretat.
Per poder tenir un poder absolut calia, a més, tenir una base social de poder. Els monarques absoluts la van trobar en la burgesia mercantil de les ciutats i en determinats sectors de la noblesa.
Conjuntament amb tot plegat van enfortir els mecanismes de l’estat. El Regne de França ca ser el lloc on més va triomfar les idees absolutistes a partir del regnat de Lluís XVI, el “Rei Sol”.
Les mesures més rellevants de l’absolutisme van consistir a augmentar l’exèrcit, controlar el govern local mitjançant delegats reials, imposar una sola llengua –la del monarca- i controlar la difusió de les idees a través de la censura.
Els conflictes. Causes
Durant l’Edat Moderna a Europa, els conflictes més greus van néixer, entre d’altres, de causes econòmiques –com, per exemple, les revoltes de la pagesia contra els nobles per les diferències de nivell de vida i l’espoliació que en feien-, psicològiques –l’agressivitat humana, la inseguretat, la por...-, ideològiques –maneres intolerants de pensar diferent- i d’afany de poder o polítiques –posseir nous territoris, imposar la pròpia voluntat, posseir més-. A tot plegat cal afegir-hi les intencions dels personatges en el poder (causa intencional).
A tot això, en l’anàlisi de les causes d’un conflicte, cal afegir-hi el temps en què aquestes es produeixen: si els motius d’un conflicte són recents, es parla de causes immediates; i si aquests són remots, es diu que es tracta de causes llunyanes.
Potser la causa que més es va esmentar durant l’Edat Moderna per part dels dirigents va ser la de caràcter religiós. Efectivament, durant el s. XVI la unitat religiosa cristiana es va trencar a causa de l’anomenada reforma protestant. Un frare, Martí Luter, va reformar l’Església d’Alemanya i es va separar de Roma. A ell el van seguir altres reformadors com Joan Calví a Suïssa i el rei Enric VIII a Anglaterra. El cas és que França, durant el s. XVI, va patir vuit guerres civils entre catòlics i hugonots (nom dels protestants francesos). En el segle següent, l’anomenada guerra dels Trenta Anys (1618-1648), realitzada sobre el territori alemany, també va tenir caire religiós.
Les causes d’aquest conflictes, però, no eren solament de caire religiós, s’hi troben barrejats motius econòmics, psicològics i de lluita pel poder territorial.
Anàlisi d’un conflicte: la guerra dels Segadors (1640-1652)
Causes. L’anomenada guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va enfrontar diversos estats europeus, entre els quals les monarquies hispànica i francesa, en conflicte d’ençà de la declaració de guerra feta per Richelieu el 1635. Com a conseqüència , la frontera amb Catalunya passà a ser teatre d’operacions militars. El rei Felip IV, per mitjà del seu primer ministre el comte-duc d’Olivars, envià l’exèrcit a Catalunya i exigí una lleva de 6.000 catalans a més dels naturals allotjaments dels soldats. Entre els anys 1635 i 1640, la guerra es localitzà al voltant del castell de Salses, al Rosselló. També es té notícies d’enfrontaments constants entre pagesos i soldats per la qüestió dels allotjaments. Alguns van ser molt violents, com ara els que tingueren lloc a Santa Coloma de Farners i a Riudarenes, poblacions que foren saquejades i arrasades pels terços.
L’any 1640, l’anunci que les tropes passarien l’hivern a Catalunya i que aquesta pagaria les despeses mentre durés el conflicte, va contribuir a crear un ambient popular contra la guerra.
El Corpus de Sang. El 7 de juny, diada del Corpus, uns 500 segadors van entrar a la ciutat de Barcelona per llogar-se a treballar. Un incident amb un agutzil va encendre els ànims i els pagesos es van amotinar: van matar el virrei i diversos personatges vinculats al monarca foren perseguits. Pau Claris, president de la Generalitat, assumí tot el poder i va buscar el suport de la monarquia francesa: el 1641 el rei Lluís XIII de França fou nomenat comte de Barcelona.
"Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros (1907) (Viquipèdia)
La guerra entrava en una altra fase: l’ofensiva castellana. El 1641, les tropes de Felip IV s’apoderaven de Tarragona i el 1644 de Lleida. Les esperances posades en els francesos, que havien ocupat Perpinyà el 1642, aviat s’esvaïren, car els problemes d’allotjament es reproduïren i per l’autoritat prepotent de llur virrei.
Fi de la guerra. Barcelona va ser assetjada durant més d’un any i fou ocupada l’octubre de 1652. Felip IV jurà les Constitucions de Catalunya però es reservà el dret de proposar candidats a l’elecció dels càrrecs de la Generalitat i del Consell de Cent.
La mutilació de Catalunya. La guerra entre França i la monarquia hispànica continuà fins el 1659 en què es va signar la Pau dels Pirineus que cedia el Rosselló, el Capcir, el Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya al Regne de França.
El darrer conflicte modern: la Guerra de Successió
A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.
La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.
A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.
La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.
