1 . Representació gràfica de la Terra
La millor representació de la Terra és l’esfera, el globus terraqui, que és una maqueta del món a petita escala.
Però no sempre és pràctic utilitzar l’esfera, sobretot, si es vol estudiar una part del món amb detall, ha que s’hauria de fer servir una esfera excessivament grossa.
Per això, el cartògrafs (dibuixants de mapes) van haver-se de plantejar com es podia reproduir la imatge de la Terra en un full de paper pla.
Però, és impossible representar exactament una superfície corba al damunt d’una de plana. Per tant, totes les projeccions que es fan de la Terra presenten algunes deformacions.
L’any 1569, un geògraf flamenc va idear una solució per resoldre aquest problema i la va donar a conèixer amb el seu pseudònim llatí: Mercator. El seu sistema s’emprà durant segles i encara s’utilitza, en molts casos, avui en dia.
La projecció de Mercator tenia molts avantatges per als mariners, però desfigurava molt la forma de les terres. Per exemple, les línies de longitud, que en realitat convergeixen als pols, apareixen separades quan hi arriben.
Les deformacions, sobretot a l’hemisferi nord són importants. L’Amèrica del Nord i Europa es veuen més grans.
Amb el temps s’han trobat altres tipus de projeccions, que també presenten deformacions, però no tan exagerades. L’any 1973, l’alemany Arno Peters va dissenyar una nova representació plana del planeta. Va intenta fer un mapa d’acceptació internacional que respectés al màxim les superfícies reals dels països i els continents.
El resultat fou un mapa que impactava a primera vista, sobretot entre els europeus, que estaven habituats a veure en les projeccions de Mercator que eren la part més important i el centre del món. Les deformacions més grans del mapa de Peters es donen a la zona dels pols, però aquestes deformacions són en realitat menys grans que les que es donen en altres tipus de mapes.
Els mapes
Són representacions reduïdes, simbòliques i aproximades de tota la superfície terrestre o bé d’una part d’aquesta.
Segons la quantitat de detalls que es vulguin representar, s’utilitzarà un mapa d’unes dimensions més grans o més petites. Els mapes reprodueixen de manera simplificada imatges de la realitat en una projecció vertical o sigui, vista des de dalt.
Quan es vol representar un fragment molt petit de la Terra, com una ciutat, s’usen els plànols.
L’escala del mapa
Un mapa és sempre més petit que la realitat que representa. Però, quantes vegades és més petit un mapa que la superfície a la qual es refereix? La resposta a aquesta pregunta la dóna l’escala del mapa.
L’escala és la relació fixa que hi ha entre les mesures del mapa i les de la realitat. Amb l’escala es pot saber a quants metres o quilòmetres equival un centímetre del mapa.
En els mapes l’escala s’expressa de dues maneres: de forma gràfica i de forma numèrica.
L’escala gràfica consisteix en un segment (que es pot subdividir en segments més petits) que mostra la relació entre les distàncies del mapa i les de la realitat.
Fixa’t en els tres mapes. En el primer, el segment representa 1.000 km, en el segon 100 km i en el tercer només 10 km. Si es col·loca un fil agafat amb les dues mans i es posa entre dos punts del mapa i després se situa damunt l’escala gràfica sense deixar-lo anar, es podrà saber la distància que hi entre els dos punts.
En un dels marges de cada mapa, amés de l’escala gràfica, hi ha una altra indicació amb nombres. En un cas és 1:100.000.000, en un altre 1:10.000.000 i en l’altre 1:1.000.000. Aquesta fracció ens diu la reducció del mapa respecte de la realitat i s’anomena escala numèrica.
Si l’escala numèrica és 1:1.000.000 vol dir que 1 centímetre del mapa representa en el terreny una distància d’1.000.000 de centímetres, és a dir, 10 km. Així doncs, sabent l’escala numèrica es pot esbrinar la distància real que existeix entre dos punts i, després, de multiplicar-los per la xifra del denominador de l’escala.
L’orientació i la llegenda d’un mapa
Per comprendre un mapa s’ha de tenir en compte la seva orientació. Per tant, per fer servir un mapa, el primer que cal fer és orientar-lo, és a dir, fer coincidir el nord del mapa amb el nord real que assenyala la brúixola. Habitualment els mapes fan coincidir el nord amb la part superior del full en el qual estan representats.
Per interpretar correctament qualsevol tipus de mapa, cal entendre els signes que s’hi utilitzen. Per copsar aquests signes, els mapes duen una llegenda, que es una taula on s’explica el significat de tots els símbols que hi ha representats.
Els símbols emprats són molt similars d'uns mapes als altres, i és per això que el conjunt dels símbols representats es coneix amb el nom de signes convencionals.
Tipus de mapes
Els mapes poden servir també per representar diferents tipus d’informacions i dades; així, per exemple, hi ha mapes polítics, mapes físics, mapes de climes, mapes de vegetació, econòmics, de població, etc. També hi ha mapes històrics que mostren fets esdevinguts en un determinat territori i en una determinada època, etc.
Un mapa molt especial és el mapa topogràfic, que representa superfícies no gaire grans i proporciona la màxima informació sobre els accidents del terreny, les poblacions, les vies de comunicació, els rius i la toponímia (noms dels llocs).
Els excursionistes solen emprar mapes topogràfics, perquè representen el relleu i es pot saber, per exemple, si una muntanya és molt costeruda o no.
Això es fa mitjançant les corbes de nivell, que són línies imaginàries que uneixen tots els punts del terreny que són a una mateixa altura. El nombre que indica l’altitud d’una corba de nivell s’anomena cota.
