5. El nacionalisme germànic i la unificació d’Alemanya
El nacionalisme alemany ha estat fonamental, no tan sols com a eix vertebrador de l’àrea centreuropea, sinó també ha servit com a model a d’altres nacionalismes i va tenir relació directa amb l’esclat de la Iª i IIª Guerres Mundials i llurs postguerres.
Orígens ideològics
El nacionalisme liberal-conservador alemany diu que la Nació és independent de la voluntat dels individus; és a dir, es basa en característiques alienes a les persones. El Volkgeist (esperit del poble) és el conjunt de característiques específiques de la nació alemanya.
El romanticisme
De primera meitat del XIX és un moviment intel·lectual i cultural propi que fa diferents estudis amb l’objectiu de crear una “consciència pròpia de Nació”. Filòsofs com Herder i Fichte cercaran diferències en les tradicions medievals alemanyes per refermar el nacionalisme. El “pangermanisme” és una característica pròpia, és la voluntat d’integrar en un mateix Estat tots els territoris de parla alemanya.
Antecedents
1. El Congrés de Viena (1815) és el punt de partida, es va passar de cent i escaig Estats independents dintre d’Alemanya a només 38;
2. La Confederació Germànica és una entitat simbòlica (no és un Estat) que reuneix els països de llengua germànica i que va servir de nexe d’unió entre els diferents pobles. Tenia un parlament comú, la Dieta, que es reunia periòdicament pera sense cap poder específic. Els dos paisos inés importants eren Prússia i Àustria; i
3. El Zollverein (“unió duanera”) o mena de mercat comú, fou la unificació econòmica que suposà la creació d’una frontera única amb aranzels comuns i lliure circulació de productes. Va estendre la unió a la legislació econòmica dels estats de la Confederació i va afavorir la ràpida industrialització d’Alemanya. El seu teóric fou E. List. Sociològicament, terratinents, burgesia i camperols –per diferents motius-, eren partidaris de la unificació; ans el contrari del proletariat.
La via democràtica a la unificació
El 1848 s’establí a Frankfurt la Dieta, un nou parlament per crear una Constitució Democrática per a la nova Alemanya unificada i on eren representades distintes sensibilitats:
1ª la dels nacionalistes-conservadors: partidaris d’unificar Alemanya a partir de la monarquia prussiana;
2ª la dels demòcrates-naciona1istes: partidaris d’una democràcia parlamentària amb sufragi universal. Aquests es dividien en: a) els que propugnaven la Gran Alemanya, incloent Àustria; i
3ª els qui ho feien amb la Petita Alemanya, excloent-hi aquell Imperi i guanyadors a la fi.
El 1849 s’aprova una Constitució, per6 el rebuig de l’emperador de Prússia de convertir—se en el d’Alemanya significà la dissolució de la Dieta i el fracàs de la via democràtica.
La unificació
Només restava la possibilitat de fer-la a partir de Prússia. Aquest procés l’encapçala el canceller Bismarck que va tenir l’habilitat d’unir els interessos polítics amb els econòmics, a partir de tres grans dates:
1ª 1864, guerra contra Dinamarca, Bismarck desitjà un enfrontament amb un enemic exterior per crear en els alemanys una “consciència de nacionalitat”;
2ª 1866, guerra també de Prússia contra Àustria. Enfrontades per aconseguir la primacia de l’Estat alemany, guanyant-la primera. Com a conseqüència hom creà la Confederació de l’Alemanya del Nord, d’on van quedar exclosos Àustria els Estats meridionals; i
3ª 1870, guerra de Prússia contra França, provocada per aquesta, va tenir com a conseqüència el desvetllament dels sentiments nacionalistes dels Estats del Sud alemanys.
Conclusió
El 1871 es va proclamar a Versalles un nou Imperi Alemany unificat i federal, el II Reich, constituït per la Confederació d’Alemanya del Nord, els Estats del Sud alemany, l’Alsàcia i la Lorena.
