1. Els canvis en la concepció de l’espai
L’Edat Moderna
Correspons al temps que s’escola a Europa entre el descobriment d’Amèrica (1492) i la Revolució Francesa (1789).
Durant aquest període, la història, entre altres fets, enregistra tres fenòmens cabdals des de la perspectiva europea:
· un considerable avenç en el camp teòric de les idees científiques;
· una manera diferent de veure les coses en el món cultural (una nova actitud humana); i
· l’ampliació de l’espai geogràfic conegut.
Avenços científics: l’heliocentrisme
Posats a triar dins els avenços científics de l’època, potser el més representatiu és constituït per les teories que van capgirar la visió dels sistema solar i del lloc que hi ocupa la Terra.
Efectivament, durant l’Edat Mitjana, la visió de l’Univers es va caracteritzar pel geocentrisme; és a dir, per la teoria segons la qual la Terra estava situada en el centre de l’Univers i tots els astres giraven al seu entorn. Aquesta idea, deguda a Ptolemeu –filòsof i astrònom grec-, es mantingué durant tota l’època medieval. Durant el s. XVI pràcticament tothom, tant en el món islàmic com en el cristià, encara creia que les coses eren així.
El capgirament efectiu de les idees de Ptolemeu l’havia de dur a terme un capellà polonès: Nicolau Copèrnic (1473-1543). Copèrnic arribà a la conclusió que el Sol és el centre de l’Univers i que la Terra té un moviment de rotació diürn i un de translació anual al voltant del Sol. Aquesta teoria, anomenada heliocèntrica, contenia una enorme càrrega revolucionària, no solament perquè proposava una nova concepció de l’Univers oposada al geocentrisme medieval, sinó perquè reconeixia que la tradició antiga i la Bíblia, pel que fa al coneixement científic, no eren autoritats indiscutibles. A més, establia que el treball de la ciència no se centrava, doncs, en la fidelitat al passat sinó a l’estudi dels fets a partir de l’observació i en la formulació de lleis capaces d’explicar aquests fets. Per això es pot dir que, a partir del s. XVI, es posen les bases de la revolució científica.
Els treballs de Tycho Barhe, Johannes Kepler i Galileu Galilei fixaren definitivament la nova concepció copernicana.
Mentre Kepler arribava a la conclusió que les òrbites eren el·líptiques i no circulars, el 1609 Galileu construïa el primer telescopi i començava l’observació augmentada de l’espai. A aquest savi es deu precisament la veritable difusió de la teoria copernicana.
Per la seva defensa d’aquesta teoria, Galileu tingué conflictes amb la Inquisició, un tribunal que vetllava per la puresa de les idees religioses. El caràcter revolucionari de la nova concepció heliocèntrica queda demostrat ben clarament pel fet que Galilei va haver d’abjurar dels seus “errors” a fi d’evitar el turment i la mort a la foguera.
Amb Galileu Galilei nasqué la ciència moderna, una nova manera de veure el món basada en l’observació intel·ligent de la natura, el mètode experimental i la formulació de les teories físiques d’acord amb els fets reals.
