1. Transició democràtica espanyola

La Transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement,transició, és el període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya.

Situació política

Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procés 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era mort per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.

Situació econòmico-social

La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera.

Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el govern de Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus.

La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització.

Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser "segrestats".

Una portada de la revista Triunfo, aquesta publicació estaba segrestada quan va morir Franco

Mort al llit del dictador

Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, després d'una llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruïda per:

· Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com p.e. el terrorisme d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)

· Per les seves pròpies deficiències.

Això va dur a que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.

Restauració borbònica

En virtut de la legislació franquista, en morir el dictador es va anomenar per substituir-lo com a cap d'estat a Joan Carles de Borbó, el22 de novembre de 1975. La legalització de la majoria de partits polítics, prèvia a les eleccions generals de juny de 1977, va assegurar la composició d'unes Corts constituents on es tractà de reflectir la pluralitat de la societat espanyola.

EL 22 DE NOVEMBRE DE 1975, dos dies després de la mort de Franco, el príncep Juan Carlos és proclamat Rei d’Espanya, tal i com estipulaven las Lleis de Successió del règim. La primera gran decisió que pren el monarca és mantenir a Carlos Arias Navarro com a cap del govern. Poc després, Adolfo Suárez en prendrà el relleu.

La Transició

La durada de la transició varia segons les fonts:

· Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.

· Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.

· Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el PSOE.

Dates i fets destacats

· Després de prendre possessió com a cap d'estat, el Rei Joan Carles I ratifica en el seu càrrec al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, però aquest, massa vinculat al règim anterior, presenta la seva dimissió l'1 de juliol de 1976.

· Adolfo Suárez es nomenat President del Govern, i és l'encarregat d'entrar en converses amb els principals líders dels principals partits polítics i forces socials emergents.

· El 15 de desembre de 1976, es celebrà el Referèndum per a la Reforma Política, que en teoria derogà de forma tàcita el sistema polític franquista en només cinc articles, i que es promulgà com a Llei per la Reforma Política el 4 de gener de 1977. En aquesta llei es preveu la redacció d'una Constitució.

· L'aprovació d'aquesta norma obre pas a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Democrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S'inicia el procés de redacció de la Constitució.

· El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada . El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Josep Tarradellas com President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència.

· El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'amnistia, que suposa una llei de “punt final”, que eximia als participants del règim franquista i als defensors i lluitadors per l'establiment d'un sistema democràtic.

· El 6 de desembre de 1978 s'aprova en referèndum la Constitució Espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. Redactada per la ponència integrada pels diputats Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD),Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya) i Jordi Solé Tura (PSUC). La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un cap d'estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder anomenat autonòmic.

· Degut a les pressions externes i internes dins de la UCD, a començaments del 1981 dimiteix el president del govern Adolfo Suárez. Durant la celebració de la votació en el Congrés dels Diputats on es preveia l'elecció de Leopoldo Calvo Sotelo, com a successor de Suárez com a cap de govern, es produeix l'intent de cop d'estat (conegut com el 23-F) protagonitzat pel segrest del Congrés dels Diputats encapçalat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero implicat en l'Operació Galàxia, i diversos dirigents de l'Exèrcit Espanyol: Suposadament Alfonso Armada, el qual fou exonerat en el judici posterior, i Jaime Milans del Bosch que com a capità general de València ordenà el toc de queda i tragué els tancs al carrer- entre d'altres.

· La UCD, partit del govern, es desintegra entre 1981 i 1982.

· El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) obté la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982, amb 202 diputats al Congrés d'un total de 350 escons. És la primera victòria en unes eleccions a Espanya d'un partit d'esquerres des de la prebèl·lica victòria del Front Popular de l'any 1936.

Valoració

Molts van considerar i consideren a la transició com una maniobra de distracció, que va forçar la prescripció amb total impunitat dels delictes comesos pel règim franquista, l'acceptació de la voluntat del dictador del successor a la Prefectura de l'Estat, la forma d'organització del mateix en forma de Regne, i un convenient canvi de jaqueta per als oligarques i alts funcionaris del règim. Molts catalans, per exemple Pere Quart i Lluís Maria Xirinacs, van anar més enllà considerant-la una mena de traïció als represaliats.