3. El feudalisme
El feudalisme es fonamentava en dos tipus de relacions socials: la que s’establia entre noble i la que mantenien tots els nobles, del rang que fossin, amb la pagesia.
Les relacions entre els nobles
Les monarquies sorgides arran de les invasions germàniques no van ser capaces de mantenir la pau i la seguretat. Els reis van encarregar l’administració d’àmplies zones o districtes (comtats o marques) a diversos delegats (comtes o marquesos), que vivien dels impostos que els pagaven els pagesos de la zona que administraven. L’actual comarca d’Osona, per exemple, al s. IX era un comtat.
Els comtes i els marquesos, al seu torn, no podien administrar tot un comtat (de vegades en tenien més d’un). Per això donaven part del territori del comtat a una altra persona (un familiar o un amic, que rebia el títol de vescomte o baró), la qual havia de jurar fidelitat; és a dir, ajuda militar i consell sempre que li fos demanat.
El pacte
El comte (el senyor) oferia una terra (investidura) a perpetuïtat a un altre noble de rang inferior perquè en visqués i l’administrés; a més, es comprometia a protegir-lo sempre que en tingués necessitat.
Qui rebia la terra (vassall) es comprometia a ser fidel al seu senyor (li feia homenatge) i prestar-li ajut militar i consell sempre que l’hi demanés.
Aquesta relació entre nobles es consagrava en una cerimònia.
El senyor agafava entre les seves mans les del vassall, que s’agenollava davant seu (com a símbol de l’homenatge, de reconèixer-lo com a senyor).
A continuació el vassall jurava fidelitat al senyor.
Finalment, el senyor li assenyalava una direcció amb una vara o li donava un saquet de terra (símbol de la investidura o donació de terres.)
Cada noble, senyor o vassall, tenia els seus cavallers i vivia a costa dels pagesos del districte del qual tenia el domini.
Les relacions dels nobles amb la pagesia
Tots els nobles, fins i tot els bisbes i els abats dels monestirs, vivien dels impostos i els serveis de la pagesia.
Els pagesos vivien en viles i masos dins de la propietat d’un senyor, que s’anomenava senyoria.
Les terres de conreu es dividien en dos grans blocs: la reserva senyorial i les tinences.
Constituïen la reserva senyorial les terres del senyor que els pagesos havien de treballar gratuïtament (obligació que s’anomenava jova). Tots els rendiments d’aquestes terres anaven als graners del noble.
Les tinences, en canvi, eren terres que el senyor cedia als pagesos, els quals, però, li havien de pagar anualment un cens (quantitat fixa, en diners o en espècies). També havien de pagar les anomenades banalitats per poder usar el molí o el forn del senyor.
La pagesia, a més, estava obligada a prestar serveis de franc al castell del senyor, i fins i tot seguir-lo a peu amb els estris del camp com a única arma si anava a la guerra. Els pagesos que no eren lliures (els serfs) estaven adscrits a la terra i no la podien abandonar.
Una altra potestat dels senyor era jutjar les malifetes i els delictes que es cometien dins la senyoria que administrava.
