10. Llengües
El règim lingüístic de la UE estableix que vint-i-tres llengües són oficials i de treball de les institucions europees: anglès, alemany, búlgar, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, finès,francès, irlandès (2007), grec, hongarès, italià,letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, suec i txec. Els documents amb valor jurídic, com ara les directives i reglaments que s'aproven, es tradueixen a totes les llengües oficials. El Parlament Europeu també realitza traduccions a totes les llengües oficials de tots els documents i les seves sessions plenàries. Algunes institucions només en fan ús d'unes poques, com a llengües de feina interna. Les polítiques lingüístiques són la responsabilitat dels estats membres, però les institucions de la UE promouen l'aprenentatge d'altres llengües.
L'alemany és la llengua nadiua més parlada, amb 88,7 milions de parlants el 2006, seguida de l'anglès, el francès i l'italià. L'anglès, per altra banda, és la llengua estrangera més parlada, per més de la meitat de la població de la Unió (51%), seguida de l'alemany i el francès. El 56% dels ciutadans europeus poden conversar en alguna altra llengua a més de llur llengua materna. La majoria de les llengües oficials de la UE pertanyen a la família indoeuropea, llevat de l'estonià, el finlandès i l'hongarès, que pertanyen a la família de les llengües uralianes, i del maltès que és una llengua semita. La majoria de les llengües oficials de la UE fan ús de l'alfabet llatí, llevat del búlgar, que fa ús de l'alfabet ciríl·lic i del grec, que fa ús de l'alfabet grec.
A banda de les 23 llengües oficials, hi ha 150 altres llengües i comunitats lingüístiques: llengües constitucionals, llengües regionals i minoritàries, parlades per 50 milions de persones. D'aquestes, només les llengües constitucionals espanyoles, el català, el basc i el gallec, arran de les Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005, així com el gaèlic escocès i el gal·lès, poden ser utilitzades pels ciutadans per comunicar-se amb les institucions de la Unió. Tot i que els programes de la UE poden donar suport a les llengües regionals i minoritàries, la protecció dels drets lingüístics són afers de cada estat membre.
A més de les llengües regionals, una gran varietat de llengües d'altres parts del món són parlades per les comunitats d'immigrants als estats membres, com ara el turc, l'àrab magrebí, el rus, l'urdú, el bengalí, l'hindi, el tàmil, l'ucraïnès, el panjabi i les llengües dels Balcans. La majoria de les persones de les comunitats d'immigrants més antigues són bilingües o plurilingües. Les llengües dels immigrants no tenen cap tipus de reconeixement ni estatus a la UE ni als estats membres, tot i que des del 2007 poden rebre suport de la secció d'ensenyament de llengües del Programa d'Aprenentatge de la EU.