4. La guerra freda
Situació internacional extremadament tensa en la què les dues potències iniciaren una cursa d’armaments i una actitud bel·ligerant, manifestada en conflictes localitzats, vinculats a la descolonització a alineament dels nous Estat sorgits d’aquesta, dins la política de blocs. Abarca des de la fi de la IIª Guerra Mundial fins la derrota nord-americana al Vietnam (1975). Malgrat que fins la desaparició del bloc comunista (1989—1991) no es pot donar com a definitivament liquidada.
Els seus conflictes són:
a) la Guerra de Corea (1949-50), el resulta de la qual és la divisió , a partir del paral·lel 38 en dos Estats rivals, el Nord comunista i el Sud capitalista;
b) la Guerra del Vietnam (1954—1975). Antiga colònia francesa, s enfronten el Sud, capitalista amb intervenció dels EUA (van arribar a combatre 510.000 soldats americans el 1968) contra el Nord comunista, amb victòria final d’aquest darrer que reunifica el país;
c) les guerres àrabo-israelianes, lligades a la creació artificial de l’estat d’Israel, recolzat primer per les expotències colonials i després també pels EUA; front als emergents Estats àrabs, amb ajut soviètic, que usen el petroli com arma estratègica de llurs reivindicacions territorials sobre Palestina;
d) Polònia i Hongria (1956), nacions del bloc socialista, afectades per la desestalinització, inicien experiències liberals no tolerades per 1’URSS que intervé militarment a Hongria, com ho farà a través del Pacte de Varsòvia el 1968 a Txecoslovàquia (experiència vers el “socialisme democràtic” o socialdemòcrata); i
e) Cuba i la crisi dels míssils (1962), motivada pel recolzament soviètic a F. Castro, revolucionari cubà que enderrocà el règim corrupte filonordamenicá del dictador Batista el 1959. El secretari general del PCUS i màxim estadista de l’URSS; Khruixtxov promet armament nuclear al nou règim de l’illa, mentre el president dels EUA, Kennedy s’hi oposa frontalment. Finalment, els soviètics van cedir a canvi del compromís nord-americà de no interferir en els assumptes interns cubans. L’acord es fa al marge del propi Castro i sense pràctica intervenció de l’ONU, però serveix per establir les bases de l’anomenada ”coexistència pacífica” entre els dos blocs, atesa la situació d’empat militar d’ambdós, essencialment respecte l’armament atòmic (“equilibri del terror”).
