5. La ciutat medieval
A l’Edat Mitjana, la majoria de la gent vivia al camp i treballava de pagès. Amb tot, ls ciutats medievals van ser importants per llur activitat econòmica i cultural.
Entre els s. V i X les antigues ciutats romanes havien quedat reduïdes a petits nuclis fortificats que no superaven el 3000 habitants. Però a partir de l’any 1000, les velles ciutats van començar a créixer i se’n van crear de noves.
El creixement de les ciutat medievals (s. X-XIV): els burgs
Com a conseqüència de la revifalla del comerç i de l’augment de la població, les ciutats d’Europa occidental van començar a créixer. Aquest creixement es va produir mitjançant la construcció de nous barris fora de les primeres muralles: aquest barris s’anomenaven burgs.
Al final del s. XIII aquests burgs ja havien doblat l’espai dels nuclis antics de les ciutats i va caldre construir noves muralles al seu voltant. I com que la població continuava creixent, al s. XIV encara es van haver de bastir noves línies de muralles, algunes de les quals es mantindrien fins gairebé la revolució industrial.
També van sorgir ciutats noves: a redós d’un castell (Montblanc) o d’un monestir (Breda, Amer), o bé de nova planta, com ara Aigüesmortes, Sangüesa (Navarra), Briviesca (Castella), etc.
Morfologia de la ciutat medievalEl plànol de la ciutat medieval era diferent segons el seu emplaçament. Tanmateix, es poden establir alguns trets comuns:
les muralles, que dibuixaven el contorn de la ciutat;
el mercat, de primer situar fora del recinte de la muralla romana i més tard a la plaça, sovint el centre de la vila medieval;
l'església (catedral si a la ciutat hi residia un bisbe), construïda generalment a la vora del mercat;
el castell, la fortalesa o el monestir, a la part més alta; i
la casa de la vila, edifici destinat a l’Administració de la ciutat.
Al voltant d’aquests punts bàsics es dibuixava un laberint de carrers estrets sense cap ordre aparent: eren els barris de la menestralia i els mercaders, les cases dels quals es barrejaven amb les residencials i els palaus de les famílies més riques. També hi solia haver, dins d’alguns d’aquests barris, hospitals, convents i esglésies.
Els carrers, tot i ser estrets i irregulars, eren plens de vida. Durant el dia les cases dels menestrals i els mercaders eren obertes al carrer i els productes es venien directament als vianants.
Les cases, els palaus i els convents tenien també horts i patis interiors. No hi mancava doncs, l’espai, encara que avui dia els nuclis antics de les ciutats ho facin pensar.
L’aturada del creixement (s. XIV)Durant el s. XIV el creixement de les ciutats es va aturar com a conseqüència d’un seguit d’epidèmies que van assolar Europa. La més coneguda va ser l’anomenada Pesta Negra (1347), però n’hi va haver d’altres. A tot plegat s’hi van afegir i les caresties d’aliments.
A Catalunya, les epidèmies –iniciades el 1333- van coincidir amb altres desastres naturals, com ara les plagues de llagosta i els terratrèmols.
Es calcula que Europa va perdre en pocs mesos un terç de la població. Les epidèmies van afectar tant el camp com la ciutat, on els estralls van ser encara més forts com a conseqüència de la manca d’higiene pública: no hi havia clavegueres, per exemple, i les deixalles i aigües brutes es llençaven al mig del carrer.
Per aquesta raó se sol parlar de la crisi de la Baixa Edat Mitjana (s. XIV i XV) per remarcar el contrast amb l’expansió dels segles anteriors (els de l’Alta Edat Mitjana).
