1. Conflictes recents a nivell mundial
Atemptats de l'11 de setembre de 2001
Els atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 (coneguts com a 9/11 en el món anglosaxó i 11-S en el món llatí), van ser una sèrie d'atemptats suïcides que va implicar el segrest de quatre avions de passatgers. Els avions estaven plens amb bombes aèries per matar aproximadament a 3.000 persones (segons fonts oficials) l'11 de setembre de 2001. A més de les pèrdues humanes, les dues Torres Bessones del World Trade Center, cinc edificis més van ser destruïts o es van esfondrar parcialment i 23 edificis addicionals van resultar danyats. Tanmateix, a Washington, D.C., el Pentàgon també va ésser atacat. Mohammed Atta n'és considerat el cap de l'operació terrorista i va morir en un dels avions que impactà a les Torres Bessones.
Els successos
El matí de l'11 de Setembre de 2001, segons el govern dels Estats Units, 19 homes afiliats a l'organització terrorista Al-Qaida (entre els quals hi havia quatre pilots) van embarcar en quatre vols comercials de passatgers, van fer-se amb el control dels aparells i van estavellar-los deliberadament contra les Torres Bessones (2), el Pentàgon i el quart va caure en un camp a les afores de la ciutat de Shanksville, Pennsilvània en el comtat de Somerset. S'han confirmat 2.793 defuncions i resten 24 persones desaparegudes com a resultat d'aquests atacs.
Cronologia
8:46 hora local: El Boeing 767-223 de l'Empresa American Airlines identificat com a Vol 11 s'incrusta a la Torre Nord.
9:03 hora local: El Boeing 767-222 de l'Empresa United Airlines identificat com a Vol 175 impacta contra la Torre Sud.
9:37 hora local: El Boeing 757 de l'Empresa American Airlines identificat com a Vol 77 s'incrusta en el Pentàgon.
9:59 hora local: Cau la Torre Sud.
10:03 hora local: Avió pilotat pels segrestadors cau a Pensilvània.
10:28 hora local: Cau la Torre Nord.
13:04 hora local: El president George W. Bush declara l'Alerta Màxima.
El col·lapse de les torres
L'estructura de construcció de les torres 1 i 2, tramats d'acer soldats a les bigues mestres, van ser els majors responsables de la forma en què les torres es van col·lapsar. La major part del pes de cada edifici descansava en les bigues centrals, on estaven les escales i ascensors. La resta del pes es distribuïa en el perímetre exterior. Encara que cada pis en si no suportava cap pes, queda clara la seva funció de mantenir dretes les columnes principals. L'infern deslligat dintre els edificis, pel combustible dels avions que es cremava així com els propis materials, va pujar la temperatura al grau d'exposar els suports de cada pis a temperatures que, si bé no arribarien a fondre'ls, els van afeblir a tal grau que ja no van poder suportar el pes dels pisos que sostenien. A mesura que els tramats de cada pis cedien, creixia de manera alarmant la pressió sobre el perímetre exterior i sobre la mateixa base central. Quan el pes de diverses desenes de pisos va ser prou fort, les columnes i bigues externes es van col·lapsar de manera explosiva derivant en el xoc dels pisos superiors contra els pisos inferiors, que van iniciar la reacció en cadena que va destruir cadascun dels pisos. Les torres havien suportat els xocs, la gent atrapada en els pisos superiors no podia escapar-se perquè s'havien destruït les vitals vies de fugida. A tanta altura i sense mitjans perquè els equips de rescat arribessin a temps, el foc va iniciar des de l'interior l'ensorrada dels colossos de ferro i formigó.
Guerra de l'Afganistan (2001)
La Guerra de 2001 a l'Afganistan (també anomenada pel comandament estadounidenc com "Operació Llibertat Duradora", desprès de que és volgués anomenar "Operació Justícia Infinita", nom que va ser rebutjat i modificat per insinuar motivacions religioses) s'inicià el 7 d'octubre de 2001, davant la negativa del règim talibà que governava l'Afganistan de entregar Osama bin Laden que hi es trobava dins d'aquest país, considerat el terrorista més buscat pel govern estatunidenc de George W. Bush. Els EUA van començar una sèrie de bombardejos sobre l'Afganistan, amb la fi d'enderrocar al règim governant i trobar al seu principal enemic públic.
Desenvolupament
El dia de la invasió, forces especials dels Estats Units i del Regne Unit (el seu aliat més incondicional) s'infiltraren al territori l'objectiu de contactar amb la denominada Aliança del Nord per a incorporar-los a l'operació contra el govern Talibà. A les 17:00 hrs., hora local, s'inicià una campanya de bombardejos contra les posicions de l'exèrcit talibà i de camps d'Al Qaeda. Els efectes foren immediats a la capital, Kabul, a Kandahar i a Jalalabad. Tant el President estatdounidenc George W. Bush com el primer ministre britànic, Tony Blair, informaren a l'opinió pública dels atacs i minimitzaren les seves conseqüències reals.
Els primers atacs es dirigiren contra els possibles camps d'entrenament d'Al Qaeda -on se sospitava que podien disposar de míssils terra-aire Stinger subministrats pels propis Estats Units a la resistència durant l'invasió soviètica dels 80- i als sistemes de defensa antiaèria afganesos. Aproximadament al cinquè dia de les operacions, els sistemes de defensa antiaèria estaven pràcticament destruïts, les pistes d'aterratge d'avions inutilitzades i les comunicacions internes de l'exèrcit afganès mig tallades per complet amb l'incapacitat de coordinar les operacions militars.
Per l'altra part, l'Aliança del Nord tenia problemes per a avançar al front cap a la capital. Als quinze dies de la invasió va demanar dels Estats Units el bombardeig de les posicions de talibans per a continuar avançant. El seu armament estava compost de vell material soviètic i la seva capacitat de combat era suficient per a la resistència però sense capacitat per a iniciar una contra-ofensiva.
A la segona part de la campanya els objectius dels Estats Units eren els vehicles terrestres talibans, tant per tancs o cotxes de combat com vehicles de transport de tropes. Igualment es buscava a Osama bin Laden i al líder afganès, el Mullalh Omar, que fou atacat però no abastat prop de Kandahar a finals d'octubre. A principis de novembre els raids aeris sobre l'exèrcit talibà havien causat desmoralització i el dia 2 les forces de la Aliança del Nord podien avançar lliurement cap a Kabul.
El 9 de novembre comença la batalla de Mazar-e-Sharif.
Així, el 13 de novembre de 2001, la capital Kabul fou presa per l'Aliança del Nord sense quasi resistència per part dels talibans. Aquest fet va marcar la fi del règim extremista i l'ocupació estatunidenc, amb la imposició de Hamid Karzai, com a nou president. No obstant, bin Laden, no va ser capturat, i es troba des d'aleshores en parador desconegut.
Malgrat la finalització de la invasió, la guerra pròpiament dita no ha acabat encara, donat a la resistencia d'alguns focus talibans que es fan forts en certs nuclis de població. Des de la fi oficial de la guerra, milers de soldats d'ambos bàndols han mort en diferents accions terroristes arreu del país.
Invasió de l'Iraq de 2003
La Invasió de l'Iraq de 2003 (també anomenada Guerra de l'Iraq, Segona Guerra del Golf o Tercera Guerra del Golf) és una guerra entre l'Iraq i una coalició de països liderats pels Estats Units que va causar la caiguda del govern de Saddam Hussein i va suposar l'ocupació d'Iraq per part de tropes nord-americanes i de la coalició.
El 2 d'agost de 1990, tropes iraquianes envaïen Kuwait amb vehicles armats i infanteria, al·legant que la política petroliera de Kuwait amenaçava l'economia iraquiana. El 16 de gener de 1991, una força internacional liderada per Estats Units i sota mandat de la ONU va atacar a l'exèrcit invasor iniciant el que es coneix com la Guerra del Golf. L'exèrcit iraquià no va aguantar militarment i el 28 de febrer d'aquest mateix any, es va rendir, retirant-se de Kuwait.
A partir d'aquest moment, la Organització de Nacions Unides, a través del Consell de Seguretat, va imposar una sèrie d'obligacions a L'Iraq, entre elles la de l'acceptació incondicional de la destrucció de les seves armes químiques, biològiques i míssils balístics de llarg abast, sota supervisió internacional. A més, va establir un embargament econòmic per pressionar el país, embargament que, segons algunes fonts, hauria causat indirectament la mort de desenes de milers de ciutadans iraquians.
El règim de Saddam Hussein es va resistir a col·laborar activament amb els inspectors de l'ONU, a despit de les conseqüències de l'embargament sobre la població civil, i dels intermitents bombardejos als quals el país era sotmès per part dels exèrcits britànic i nord-americà.
Sancions internacionals i inspeccions
El 15 d'agost de 1991, el Consell de Seguretat aprova la Resolució 706, flexibilitzant l'embargament i permetent que l'Iraq exporti petroli els beneficis del qual estarien destinats a la compra d'aliments, medicines i altres matèries essencials. Aquest programa, econòmicament administrat per l'ONU, va ser conegut popularment com "petroli per aliments" i es va fer oficial el 14 d'abril de 1995 amb una nova resolució [3]
Entre 1991 i 1998 la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides (UNMOVIC) treballa en territori iraquià verificant el compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial pel que fa l'eliminació d'armes de destrucció massiva i a la no proliferació en la construcció de nou armament. Desprès d'una crisi diplomàtica amb acusacions creuades de manca de col·laboració entre la ONU i el govern iraquià, la primera retira els seus inspectors del país.
Acusacions del govern nord-americà
Després de la invasió d'Afganistan de 2001, el president d'Estats Units George W. Bush va situar a L'Iraq dins del que va anomenar eix del mal, acusant al govern de l'Iraq de mantenir una gran quantitat d'armes de destrucció massiva, de tenir vincles amb Al Qaeda, i de ser un perill imminent per a la humanitat. Acusacions que van anar fortament contestades per alguns polítics, ciutadans i experts que s'oposaven als plans d'invasió de L'Iraq.
El 29 de novembre de 2001 les Nacions Unides aproven la llista d'istal·lacions que consideren que ha de ser investigada per l'UNMOVIC, el seu procediment d'anàlisi, i fixen el 30 de maig de 2002 com la data en la qual es començaria a aplicar aquest sistema, en cas que l'Iraq accepti el retorn dels inspectors. Així mateix se subratlla l'obligació de L'Iraq de cooperar amb l'aplicació de les resolucions.
El retorn dels inspectors de l'UNMOVIC
A la important resolució 1441 [5], aprovada a la sessió del Consell de Seguretat de la ONU celebrada el 8 de novembre de 2002, s'indicava l'amenaça que l'incompliment de les resolucions i la proliferació de armes de destrucció massiva i míssils de gran abast plantejaven per a la pau i seguretat internacionals. Recordava que havia autoritzat als Estats Membres de l'ONU que utilitzessin tots els mitjans necessaris per a fer valer i dur a la pràctica les resolucions pertinents. Recordava també que es van imposar a L'Iraq una sèrie d'obligacions que no havia complert, que no havia presentat una declaració sobre els aspectes dels seus programes de desenvolupament d'armes de destrucció en massa i míssils balístics de gran abast, i que havia obstaculitzat de forma reiterada les labors dels inspectors, així com que, a partir de 1998 havia posat terme a qualsevol tipus de cooperació amb ells. El Consell deplorava que L'Iraq no hagués complert els seus compromisos respecte al terrorisme, de posar fi a la repressió de la seva població civil i recordava que l'alto al foc de la Guerra del Golf estava subordinat a que L'Iraq acceptés les disposicions i les obligacions de la resolució. Acabava la seva resolució advertint novament a L'Iraq que, de seguir infringint les seves obligacions, s'exposaria a greus conseqüències. Cinc dies desprès de la resolució, el 13 de novembre de 2002 el govern iraquià comunica oficialment al Secretari General de la ONU, Kofi Annan, que accepta, sense condicions, reprendre les inspeccions i el contingut de la resolució.
El 18 de novembre els primers 30 inspectors de la Comissió de Verificació i Inspecció de les Nacions Unides (UNMOVIC) arriben a l'Iraq dirigits pel cap de la missió, el diplomàtic suec Hans Blix, i acompanyats pel director de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, l'egipci Mohamed el Baradei, per comprovar si realment l'Iraq posseeix armes de destrucció massiva.
Tanmateix, el president dels Estats Units accelera els preparatius militars i continua afirmant tenir proves fefaents que l'Iraq disposa d'armes de destrucció massiva. El 20 de desembre de 2002 el cap de la missió de la UNMOVIC, Hans Blix, demana als governs nord-americà i britànic que cessin en la seva retòrica bel·licista, i que en tot cas, comparteixin les proves de que diuen disposar. Fent cas omís a aquesta sol·licitud, l1 de gener de 2003 George W. Bush ordena el desplegament al Golf Pèrsic d'11.000 soldats entrenats per a combatre en el desert.
L'UNMOVIC no troba armes de destrucció massiva
El 14 de febrer de 2003 Hans Blix informa novament al Consell de Seguretat que no s'han trobat proves.
El 27 de gener de 2003 Hans Blix, presenta davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides l'informe sobre les investigacions dutes a terme per la UNMOVIC, i exposa que no s'ha localitzat cap prova de que lIraq disposi d'armes de destrucció massiva. En la mateixa línia s'expressa Mohamed el Baradei.
Ambdós demanen poder investigar durant més temps, i fan una doble petició: d'una banda demanen més transparència per part de les autoritats de l'Iraq, i d'altra banda, sol·liciten més col·laboració dels serveis d'intel·ligència dels països que afirmen, aparentment sense fonament, que l'Iraq disposa d'aquest tipus d'armes.
El Consell de seguretat prorroga les inspeccions fins al 14 de febrer. En aquest segon informe la UNMOVIC exposa novament que no s'han trobat proves que demostrin que l'Iraq posseeix armament prohibit per les resolucions internacionals; en conseqüència, el Consell de Seguretat continua sense autoritzar l'ús de la força per fer complir les resolucions ja que, d'acord amb l'informe de l'UNMOVIC, aquestes s'estan complint.
Mobilitzacions mundials contra la guerra
Des de finals de 2002 i especialment durant el mesos previs a la invasió, multitud de col·lectius i organitzacions es mobilitzen de forma coordinada contra la possible guerra arreu del món. El Fòrum Social Mundial proposa el 15 de febrer com a data per una mobilització global.
L'acció més important s'esdevé el 15 de febrer de 2003. Milions de persones van sortir al carrer a centenars de ciutats d'arreu del món per oposar-se a la guerra. Existeix un ball de xifres molt important sobre el seguiment d'aquestes manifestacions, amb destacables diferències entre les xifres oficials i les indicades pels grups convocants. Tanmateix, tothom coincideix en que es tracta de la mobilització mundial més important de la història.
Les manifestacions van tenir un especial seguiment en aquells països els governs dels quals s'estaven posicionant de forma favorable a la invasió, especialment a Europa. Les marxes més importants van tenir lloc a Roma, Barcelona, Madrid i Londres. Les diverses enquestes mostraven un rebuig generalitzat a la guerra, xifra que en alguns estats com Espanya arribava al 90% de la població.
S'ha considerat molts cops la ciutat de Barcelona com la capital de la pau durant aquell període: la manifestació del 15 de febrer va aplegar centenars de milers de persones (prop de 2 milions segons l'organització Aturem la Guerra), molts balcons, a més, onejaven banderes, llençols o pancartes en desacord a la guerra.
Es forma la coalició invasora
Després de pressionar al Consell de Seguretat de Nacions Unides, fins i tot amb la presentació de proves, algunes de les quals van resultar ser falses, perquè aprovés una resolució donant suport explícitament a la invasió, el president dels Estats Units, George Bush va recaptar el suport d'un grup de països per a formar una aliança que envaís L'Iraq i per a enderrocar el govern de Saddam Hussein. Aquesta coalició, que va rebre el nom de Coalició de la voluntat, estava formada per països com els propis Estats Units, el Regne Unit, Espanya, Portugal, Itàlia, Polònia, Dinamarca, Austràlia i Hongria. Va rebre també el suport de la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, els estats bàltics de Estònia, Letònia i Lituània, les illes mediterrànies de Malta i Xipre; l'estat de Israel i el de Kuwait. Europa va estar dividida entre partidaris i detractors . Així, França, Alemanya i Rússia van manifestar la seva total oposició a les mesures de força contra L'Iraq i van ser partidaris d'una sortida negociada a la crisi.
França, membre permanent del Consell de Seguretat, advocava per la continuïtat de la labor dels inspectors i va anunciar la seva intenció de vetar qualsevol document que legitimés l'atac. La mateixa posició, amb matisos, era defensada per la Xina i per Rússia, que també tenen dret de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Tanmateix, ignorant les immenses mobilitzacions ciutadanes contra la guerra, i prescindint del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el 16 de març de 2003 té lloc la Cimera de les Açores, on els presidents dels Estats Units, Regne Unit, Espanya i Portugal llancen un ultimàtum a l'Iraq perquè procedeixi al desarmament.
La vulneració inicial del dret internacional
La guerra no va comptar amb el mandat exprés del Consell de Seguretat, pel que el Secretari General de les Nacions Unides, Kofi Annan, va expressar públicament que aquesta era il·legal. Aquesta va ser també l'opinió sostinguda per la majoria dels experts en dret internacional .
Tanmateix, d'altres experts, van indicar que no era la primera vegada que s'actuava sense un mandat exprés de la ONU, i van defensar la legalitat de la invasió.
La invasió
El 20 de març de 2003 va començar la invasió de les tropes de la coalició sobre l'Iraq.
Primers bombardeigs. Un contratemps va obligar a replantejar els plans d'invasió al negar-se el govern de Turquia a facilitar l'entrada de soldats nordamericans des del seu territori, el que hagués permès realitzar una ràpida maniobra en tenalles per a prendre Bagdad. Malgrat tot, forces especials van prendre contacte amb les milícies kurdes i es va planejar un atac coordinat dels guerrillers des del nord amb suport de tropes aerotransportades sempre que les operacions en el sud marxessin segons el previst.
La invasió va començar amb bombardejos sobre Bagdad mitjançant míssils Tomahawks i caçabombarders. Posteriorment es va endinsar en el desert una columna invasora nord-americana formada per nombrosos tancs Abrams, vehicles blindats Humvee i helicòpters Apatxe i Blackhawk. Els Royal Marines britànics per la seva banda tenien com objectiu principal la presa de Bassora, la segona ciutat més poblada del país. Van trobar poca resistència, principalment concentrada a Um Qasr port clau per a afermar l'entrada de tropes i subministraments. Els americans van avançar ràpid sense oposició destacable fins a l'arribada al pont de Nasiriya, punt on l'exèrcit iraquià esperava detenir les forces invasores. Les baixes per a la coalició van ser aquí molt més importants arribant a superar la trentena de morts. De Nasirya van arribar les primeres imatges d'americans abatuts. Tot i el temps perdut en aquest punts, la resistència iraquiana aviat va ser doblegada i el llarg convoi invasor va prosseguir la seva travessia pel desert. A l'arribar als temuts anells defensius de la guàrdia republicana iraquiana tot just es va trobar oposició destacable. Els atacants van prendre de seguida l'aeroport de Bagdad i després d'unes incursions de tempteig amb columnes de blindats a través dels seus carrers, van prendre optar entrar en bloc i van prendre la capital la qual va caure sense cap resistència.
Les Nacions Unides reconeixen l'autoritat ocupant
El 22 de maig de 2003, dos mesos després de la invasió, el Consell de Seguretat de l'ONU reafirmava la importància d'eliminar les armes de destrucció massiva iraquianes, de confirmar el desarmament de L'Iraq i que els responsables de l'anterior règim iraquià rendissin comptes pels seus presumptes crims i atrocitats. A més, en aquesta resolució reconeixia l'autoritat, la responsabilitat i les obligacions dels Estats Units i el Regne Unit com potències ocupants sota un comandament unificat i instava a tots els Estats membres de l'ONU a col·laborar per a la reconstrucció i rehabilitació de la infraestructura econòmica del país.
El conflicte va ser breu, i amb mínimes baixes per als exèrcits invasors, degut en part a l'enorme desigualtat entre els exèrcits implicats: com a conseqüència d'una dècada d'embargament, L'Iraq mancava de defenses antiaerees, i el seu exèrcit i economia estaven en pèssimes condicions. En cap moment del conflicte l'exèrcit iraquià va utilitzar res que s'assemblés a un arma de destrucció massiva, tot i que, curiosament, si que va emprar vestits per protegir-se d'atacs realitzats amb aquest tipus d'armes.
Durant les operacions militars oficials de la invasió van morir 140 nord-americans i 33 britànics. Pel que fa al bàndol iraquià no se sap amb exactitud però es calcula que diversos milers. El 16 d'octubre d'aquest mateix any, el Consell de Seguretat de l'ONU, davant dels fets consumats, va autoritzar a una força multinacional sota comandament unificat a prendre les mesures necessàries per a contribuir al manteniment de la seguretat i l'estabilitat de L'Iraq i instava als Estats Membres que prestessin la seva assistència, incloses explícitament les forces militars, a aquesta força multinacional. [13]
Danys als civils
El procés d'invasió va produir múltiples baixes civils a pesar de la utilització dels cridats "míssils intel·ligents", el que per a uns és considerat un fracàs de la seva capacitat, i per a altres danys col·laterals inevitables en tot conflicte militar.
La revista britànica "The Lancet" xifrava[14] a l'octubre de 2004 en més de 100.000 les baixes iraquianes des de la invasió fins a un any i mig després, la immensa majoria d'elles civils. En aquestes xifres s'inclou a les víctimes d'atacs i als afectats per malnutrició i malalties derivades de la destrucció d'infraestructures civils, com les de distribució de llum i aigua o els hospitals. Aquestes xifres han estat criticades [15] pel govern anglès per utilitzar tècniques de projecció i interpolació que prenen tot l'Iraq com una única zona i estimar que els bombardejos es van produir també en totes les àrees en lloc de territoris molt localitzats.
A part, s'ha denunciat i provat l'ús d'armes prohibides per part de l'exèrcit nord-americà, tals com bombes gotim llançades sobre Bagdad o les bombes incendiàries llançades contra la ciutat de Faluya.
Molts habitatges civils i alguns hospitals van ser afectats per la pluja de foc i algunes ambulàncies van patir l'atac de projectils de l'exèrcit nord-americà.
Addicionalment, museus i edificis considerats Patrimoni Històric de la Humanitat es van veure afectats per les explosions o van ser saquejats enmig del caos durant el setge i la posterior presa de Bagdad. La majoria de fonts estimen que és molt probable que els soldats americans fessin els ulls grossos davant els saquejos o fins i tot participessin en ells. Les tropes nord-americanes van matar, segons ells accidentalment, diversos periodistes, entre ells, el càmera de televisió José Couso de la cadena espanyola Telecinco i l'ucraïnès Tares Protsiuk de l'agència de notícies Reuters, que van morir pel tret d'un tanc nord-americà contra l'Hotel Palestina, on era sobradament conegut que s'allotjava la premsa internacional.
Després de la guerra
La postguerra. Després de la caiguda del règim de Saddam Hussein, la coalició liderada per Estats Units va proclamar la seva victòria. La primera mesura de les forces ocupants va ser la dissolució de l'exèrcit i la policia iraquianes, el que va provocar greus problemes d'inseguretat.
Tot i l'èxit militar de la invasió en si, s'ha produït una llarga postguerra que dura fins a l'actualitat i l'exèrcit ocupant ha sofert gran quantitat de baixes entre morts i ferits en un continu degoteig a les mans de la resistència iraquiana i de grups estrangers vinguts a combatre contra els americans. El nombre de baixes dels ocupants durant la postguerra ja supera les baixes sofertes durant la invasió. Les baixes de la resistència no tenen una xifra oficial, però es calcula que multipliquen per deu a les aliades. El terrorisme islamista radical ha utilitzat la invasió i posterior ocupació de l'Iraq com a argument en els seus atacs arreu del món, en especial a Madrid (11-M) i Londres (7-J). Actualment, tots els països que van enviar tropes d'invasió o ocupació a aquest país segueixen en la llista d'objectius de l'organització terrorista Al-Qaeda i estan sota amenaça d'atac.
Situació mundial després de la guerra
Després de la guerra el sentiment en contra d'aquesta va seguir persistent en tot moment i l'anomenat sentiment antiamericà es va fer patent a molt llocs del planeta. L'escàndol que va sorgir sobre les tortures de presos Iraquians en presons nord-americanes, el d'un vídeo protagonitzat per un soldat que es "mofava" cantant de la mort d'uns nens iraquians i les declaracions de molts soldats retirats de la guerra que relataven la duresa d'ella va fer que l'octubre de 2006 un de cada tres nord-americans es mostrava favorable a la retirada de les seves tropes de l'Iraq. Aquest mateix mes es publicava un article a The Lancet on es deia que ja eren 300.000 els iraquians morts a causa de la guerra i la posterior post-guerra. El 4 de novembre de 2006, Bush va reconèixer que una de les raons per quedar-se a l'Iraq era el petroli, si els Estats Units no es quedaven a l'Iraq el petroli acabaria en mans dels terroristes.
El 5 de novembre del 2006 la sèrie de dibuixos animats The Simpsons oferia un capítol on es mostrava el rebuig per la guerra.
Judici a Saddam
Saddam va ser jutjat a l'Iraq acusat de diferents atacs contra la humanitat i de múltiples assassinats.
Aquest procés ha estat fortament criticat per alguns col·lectius d'advocats i jurístes de diverses parts del món. En especial aquests col·lectius han denunciat el fet que tres dels advocats defensors de Saddam Hussein hagin estat assassinats durant el transcurs del procés. Així mateix també han denunciat que dos membres del tribunal (entre ells el president) hagin renunciat al seu càrrec durant el procés denunciant presions per part de les autoritats.
El 5 de novembre de 2006 Saddam Hussein era condemnat a mort, i va ser penjat a la forca el 30 de desembre de 2006. L'endemà se'l va enterrar a Ajoua, prop de Tikrit (Iraq).
