M8.T7. El micròfon
El micròfon transforma les ones sonores en polsos elèctrics.
Es compon d'una part mecànica anomenada diafragma o membrana, que vibra amb l'ona sonora, i una part elèctrica que transforma aquesta vibració en senyal d'àudio. Segons el material de què es compon el diafragma, els micròfons són de condensadors de bobina, de cristall de quars, de carbó (baixa qualitat), etc.
Trets diferencials d'un micròfon
Sensibilitat: És la capacitat del micròfon de respondre al senyals sonors molt dèbils. Per exemple, el micròfon de condensador és molt sensible.
Fidelitat: Capacitat del micròfon per convertir fidelment l'ona sonora en senyal d'àudio. Per fidelitat entenem la semblança del so captat o reproduït amb el real. Quan parlem d'un micròfon d'alta fidelitat, ens referim a un micròfon que registra el so amb precisió.
La resposta en freqüència te dos aspectes: el rang i la forma. El rang fa referència a la quantitat de l'espectre sonor que el micròfon sent, fins a 20.000 Hz. La forma fa referència a la qualitat o timbre, que determinarà la semblança al so d'origen, o fidelitat.
Directivitat: És la capacitat del micròfon per rebre millor els sons procedents d'unes direccions determinades en comptes d'unes altres. La directivitat està relacionada amb la freqüència.
Tipus de micròfon i el seu ús
Existeixen diferents tipus de micròfon perquè les situacions en els que es desitja enregistrar un so concret poden ser molt diferents: el so ambient, una conversa entre dues persones (sense so de fons), un discurs d'una persona sense interferències d'altres possibles interlocutors, o tot el so que es produeix en un espai concret (persones parlant en diferents ubicacions, sorolls, so ambient…).
Saber quin micròfon utilitzar en cada moment i com col·locar-lo no és una feina immediata i dependrà a més dels micròfons dels quals disposem.
Algun exemple:
Pel que fa al cinema o la televisió. La feina en un plató sempre facilita la captació de so directe perquè està condicionat acústicament. Amb un o dos micròfons de canó es poden sonoritzar la majoria de les escenes. A més, es poden mantenir força distants de la font sonora.
En els interiors naturals, si hi ha reverberació, com més a prop es posi el micròfon dels actors, millor.
En els interiors i exteriors conflictius –massa vius o massa sorollosos– no hi ha més remei que optar per la tècnica multimicrofònica i posar minicàpsules sense fils als actors que intervenen en l'escena.
Segons la posició del micròfon i el nombre de fonts sonores que hagi de captar, hem de pensar quina resposta directiva ha de tenir la seva càpsula.
Segons la seva directivitat els podem classificar en:
Omnidireccional: Capten per igual el so en totes les direccions. S'utilitza per a freqüències baixes. Per exemple, és molt útil per captar el so ambient. A aquest grup hi pertanyen els micròfons que utilitzem amb l'equip informàtic.
Direccionals o de cardioide: Tenen una àrea de captació privilegiada a la part frontal i una àrea morta a la part posterior. S'utilitzen en llocs amb molt soroll d'ambient per restar-lo en benefici d'un so concret, per exemple la veu d'un locutor. Les retransmissions esportives es fan mitjançant aquest tipus de dispositiu.
Bidireccionals: Capten bé el so procedent de dues direccions oposades i el cancel·len en les seves perpendicularitats. Resulten molt útils en les entrevistes. Són els que es col·loquen sobre la taula quan un personatge es troba davant d'un altre.
