M6.T7. La narració cinematrogràfica
Narrativa, història i argument
El que normalment anomenem una història, en el cinema es tradueix com a narrativa. La narrativa cinematogràfica pot relatar fets reals o ficticis. Aquests fets succeeixen per algun motiu (causa), tenen conseqüències (efecte), es produeixen en algun lloc (espai) i en algun moment donat (temps).
Història - Argument: La diferència principal entre aquests dos conceptes radica en el fet que la història, a més d'incloure tots els esdeveniments que es mostren visualment en un film (argument), també inclou aquells que no es presenten visualment però hi estan implícits.
L'argument per tant és una successió d'esdeveniments, que tenen una causa i una conseqüència que, alhora, dona peu a un nou esdeveniment. Però tot el que l'espectador no veu i acaba deduint forma part de la història. Aquestes deduccions però, no són arbitraries ni involuntàries, sovint són conduïdes per senyals o indicacions d'esquemes prototípics.
Exemple: No cal mostrar el pas de la nit per saber que quan el protagonista s'adorm i acte seguit es lleva amb llum, durant la nit, simplement ha dormit.
Més informació: http://planetadepapel.blogspot.com.es/2010/11/la-trama-el-tema-y-el-argumento-de-un.html
Components de la narrativa
Perquè una creació cinematogràfica tingui sentit per l'espectador cal trobar elements que la facin el més semblant possible a la realitat (la versemblança). Aquests elements són els ja esmentats en l'apartat anterior:
Causalitat
Espai
Temps
Causalitat
Normalment els esdeveniments d'una narració són conduïts pels protagonistes. És molt important, en aquest sentit, que el caràcter del protagonista quedi ben definit, de tal manera que les accions que provoca es puguin associar coherentment amb ell, i que els efectes de les accions (conseqüències) siguin 'versemblants'.
Temps
Tant les causes com els efectes (conseqüències) succeeixen en un espai de temps concret. Aquest factor acompanyarà sempre qualsevol acció i és també la base de la història.
La tendència de l'espectador és ordenar cronològicament aquestes accions, però això no vol dir que les històries s'hagin d'explicar seguint exclusivament aquest ordre. Es pot trencar aquest esquema i deixar que, més endavant, sigui el propi espectador qui les acabi ordenant en el seu imaginari. És aquí on sorgeixen les el·lipsis, les analepsis i les prolepsis, que es comenten més endavant.
Espai
Les accions ocorren en llocs concrets però tot sovint no són visibles en l'argument. Encara que formin part de la història, és quan es deixa a l'espectador que imagini.
Si causalitat, temps i espai van alhora, aquesta inferència és possible i fàcil per l'espectador.
Conclusió
La narració és la manera de distribuir la informació de la història dins l'argument, amb l'objectiu d'aconseguir efectes específics. Es guia a l'espectador a construir la història, en base a l'argument.
Els espectadors fan suposicions, tenen expectatives, relacionen esdeveniments i esperen que determinats conflictes es resolguin. Tots aquests elements són els que, tinguts en compte, ajuden a construir un argument que acabi generant una història.
Qualsevol imatge o qualsevol so pot contribuir a la narració. Fins i tot els silencis poden parlar molt de la història. La primera imatge i el primer so d'una pel·lícula ja estan explicant alguna cosa.
Els esdeveniments d'una història es poden ordenar de diverses maneres, l'elecció d'uns plans i l'eliminació d'altres, crearà buits de la realitat. La combinació d'aquests plans seleccionats crearà una composició o una altra.
Aquests buits poden ser temporals o espaials, i és important que l'espectador els pugui omplir mentalment, que els pugui sobreentendre.
La narrativa és la visió subjectiva de l'autor. La narració és la manera d'explicar històries en el cinema i condueix l'espectador a través d'un món imaginari percebut com a real. La manera com es presenta la història, varia segons el gènere.
Estructura d'una narració
L'estructura clàssica d'una narració es divideix principalment en :
Introducció (exposició)
Nus o desenvolupament (clímax)
Desenllaç
Cadascun dels elements té la seva importància perquè l'espectador sigui capaç de seguir la història i captar tot allò que es vol explicar. En aquest sentit, és important destacar el següent:
La introducció: En aquesta part es presenten els personatges principals, l'espai i el temps de la narració així com els esdeveniments que desencadenaran l'acció. És el moment per despertar expectatives, obrint tot un ventall de possibilitats causals (causa - efecte).
Nus: En aquest punt es presenta el / els conflictes principals que arribaran al seu punt més àlgid de tensió: el clímax. En aquest moment l'espectador ja va creant hipòtesis i suposicions.
El desenllaç: Correspon a la part final de la història i pot desembocar en una estructura oberta (la narració conclou però algunes idees queden a la lliure interpretació de l'espectador), tancada (la història no queda oberta a la interpretació, tots els fils argumentals queden tancats) o circular (quan la narració comença i acaba en el mateix punt).
Més informació: http://www.slideshare.net/evaavila/estructuras-narrativas
Estructures temporals narratives (el temps)
Com s'expressa el temps en una narració cinematogràfica? Normalment no és com succeeix en la realitat.
Exemple: En una pel·lícula, un tret impacta en el pit d'un actor i mentre aquest cau a càmera lenta, es reprodueix tota la seva vida. Aquest precís instant podria donar fins i tot peu a una pel·lícula sencera.
La sensació de continuïtat
Per mantenir la sensació de continuïtat , s'utilitzen recursos:
Els propis de la narració: El dia va després de la nit, una habitació molt desendreçada va després d'una gran festa.
Recursos tècnics: Les transicions (foses, cortinetes, encadenats, ...) .
En ambdós casos tots els elements de les escenes han de canviar tenint en compte aquest pas del temps: l'estat d'ànim dels actors, el seu aspecte, els objectes ....
Com l'espectador percep el pas del temps:
Una acció va després d'una altra.
L'el·lipsi: Es mostra el principi i el final d'una acció i l'espectador suposa la resta.
Quan es suprimeix una part de la narració però es donen les claus a l'espectador perquè dedueixi el que ha succeït.
El flash-back i el flash-forward que s'expliquen més endavant.
Les mesures del temps al cinema
El temps real: És el temps que transcorre en la realitat per que succeeixi una acció.
El temps fílmic: El que es produeix com a conseqüència d'una manipulació. És el temps que dura una acció en una pel·lícula, que sovint no es correspon al temps real.
Temps de filmació: És el temps que es triga en filmar una escena.
En funció de com es relaciona el temps real amb el temps fílmic, es poden definir diferents estructures:
Temps condensat
És la forma normal de la narració cinematogràfica: Es seleccionen els fets significatius d'una història. Parlem aquí d'el·lipsi.
El·lipsi: És un salt en el temps o en l'espai. L'espectador no perd la continuïtat de la seqüència tot i que s'hagin eliminat els plans intermedis.
Temps distès
Quan el temps fílmic s'allarga més que el real.
Exemple: Una acció a càmera lenta, o una part d'una acció reiterada.
Temps fidel (adequació)
En algunes pel·lícules (La soga, Hitchcock) el temps de la història coincideix quasi exactament amb la duració de la pel·lícula.
Temps abolit
Pel·lícules que barregen temps diferents en el mateix espai i en els mateixos plans. Es produeix un caos temporal.
Temps trastocat
Consisteix en l'ús de diferents salts temporals identificables en la pel·lícula.
Prolepsi (Flash-forward): És un salt cap endavant en el temps, per després retornar al moment present de la narració, actuant com recurs d'anticipació.
Analèpsi (Flash-back): Tècnica que altera la seqüència cronològica de la història i trasllada a l'espectador cap al passat. S'utilitza sovint quan un personatge comença a recordar alguna cosa que va succeir o quan es retrocedeix en el temps de la narració.
Les el·lipsis
Com ja s'ha explicat anteriorment l'el·lipsi és un salt en el temps o en l'espai. L'espectador no perd la continuïtat de la seqüència tot i que s'hagin eliminat alguns passos intermedis.
Tenint en compte el motiu pel qual s'han eliminat aquests passos intermedis, les el·lipsis es poden classificar en:
El·lipsis inherents
Es suprimeixen aquells plans que no són necessaris per explicar una acció.
El·lipsis expressives
Poden produir un efecte dramàtic o simbòlic. Per exemple, a l'escena de 2001 l'odissea de l'espai, quan el simi llença l'os a l'aire i aquest s'acaba transformant en un satèl·lit, simbolitzant l'evolució de la tecnologia humana.
2001: Odissea a l'espai. Elipsi expressiva
El·lipsis d'estructura
Dissimulen un moviment decisiu de l'acció per generar suspens. Poden ser:
Objectiva: Tot allò que s'amaga a l'espectador.
Exemple: Un assassí mata la seva víctima però no es mostra la seva cara. No serà fins al final de la pel·lícula que es descobreix la seva identitat.
Subjectiva: Tot el que ignora el personatge, que també és ignorat per l'espectador.
Exemple: Escenes on el protagonista no escolta el que diuen els altres i decideix parlar amb el seu pensament, en primera persona. A tal efecte, es suprimeix el so extern.
El·lipsis de contingut
Són conseqüència de la censura social. Quan s'eliminen escenes de sexe, violència... De vegades aquesta censura és decidida pel propi director sota la única pressió d'adequar-se als gustos dels seus espectadors.
Més informació:
http://www.slideshare.net/geovannynarvaez58/tcnicas-narrativas-cinematogrficas
file:///Users/eloigc/Desktop/narrativaCinematografica.pdf
http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/tiempocine.htm#La sensación de continuidad