Video tutorial - Especial COVID 19

Tipologia del pla

Tota imatge posseeix un enquadrament, és a dir, una selecció de la realitat que el fotògraf (o càmera de cinema o televisió) escull, ja sigui perquè li va semblar bella, diferent o única. Per tal que aquesta selecció tingui una estructura definida, podem dir que l'enquadrament és un fragment de la realitat des d'un determinat punt de vista.

Amb aquesta definició es pot determinar que l'enquadrament, en la seva estructura fonamental, conté dos elements bàsics: Un pla i una posició de càmera, determinada per l'angulació i per la perspectiva que prengui.

No existeix una classificació universal exacta de com s'anomenen els plans en funció de la mida al que són captats els personatges. És per això que per descriure la tipologia dels plans i els seus enquadraments, la nostra única referència de valor universal serà la porció de realitat que apareix en la imatge en relació a les dimensions de la figura humana.

Així doncs, la dimensió del pla, és a dir, l'amplitud i la mida de l'enquadrament, es classifica per la quantitat de l'espai físic captat dins de la imatge, segons les proporcions de la figura humana, és a dir, està determinada per:

• La mida del subjecte o objecte en la imatge

• La distància entre aquest i la càmera i l'objectiu utilitzat

Generalment la classificació dels plans s'explica sobre els plans individuals.

Cada pla estableix una relació amb l'espectador:

• Els plans llargs o oberts serveixen per establir el lloc de l'acció.

• Els plans mitjans serveixen d'equilibri, han de tractar-se amb cura per no restar importància al model quan apareix amb altres persones en la mateixa imatge.

• Per últim els plans curts serveixen per mostrar la cara del model i emfatitzar els seus gests, però es perd l'acció completa del mitjà que l'envolta. S'utilitza quan es dirigeix el missatge directament al públic i es simula el contacte visual.

Enquadrament

L'enquadrament és aquella porció de l'escena que es decideix fer entrar en una fotografia. Com a observador es percep una escena íntegrament, però com a fotògraf cal seleccionar l'àrea de la realitat que es vol capturar. D'acord al tipus d'escena i de missatge que es desitja transmetre, existeixen diferents vies per a realitzar aquest enquadrament.

Principalment hi ha tres tipus d'enquadraments:

Enquadrament Horitzontal

El més comú, natural i senzill. Això però no significa ni que sigui el millor ni el més adequat en tots els casos. Té l'avantatge que és molt còmode al moment de compondre una fotografia, ja sigui emprant la regla dels terços (estudiada més endavant) o l'espai negatiu.

Aquest tipus d'enquadrament suggereix quietud, tranquil·litat... i sol utilitzar-se normalment per a paisatges i per a retrats de grup.

Més informació sobre espai negatiu :http://photofood30.wordpress.com/2013/04/25/dia-25-espai-negatiu-lus-de-lespai-creatiu-en-fotografia-daliments/

Enquadrament vertical

No és tan popular com l'anterior però no deixa de ser una excel·lent alternativa.

Aquest tipus d'enquadrament suggereix força i fermesa i és, per excel·lència, el més apropiat per als retrats, bàsicament pel fet que les persones són més altes que amples.

Enquadrament inclinat

Hi ha qui considera que aquest no és pròpiament una forma d'enquadrament. S'obté inclinant la càmera.

No és tan popular com els anteriors però com a alternativa ocasional pot realçar el missatge que s'intenta transmetre, donat que en si mateix transmet dinamisme i força.

Definició dels tipus de plans

El terme 'pla' també s'utilitza en el cinema: es parla normalment de plans oberts o plans tancats per indicar que s'està modificant d'alguna manera la distància focal (al modificar el zoom d'una càmera) o que la càmera s'apropa més o menys a l'objecte fotografiat.

Com ja s'ha comentat, els plans es classifiquen en funció de la seva dimensió (amplitud i mida de l'enquadrament). Per tant, prenem com a referència la porció de realitat que apareix en la imatge en relació a les dimensions de la figura humana (mida del motiu + distància entre la càmera i el motiu).

Veiem doncs, la classificació dels tipus de plans (sempre sobre plans individuals):

Gran pla general

Mostra una visió global de l'entorn, per situar el conjunt dels elements. La figura humana pot o no aparèixer i en qualsevol cas, queda difuminada com un element més de l'escenari.

Pla general

S'usa per visualitzar completament el nostre model i abasta tots els elements d'una escena, és a dir, que apareix tot el cos de cap a peus, sense cap tipus de retallada.

Pla conjunt

Anomenat també pla general conjunt. Capta, en un entorn general, un grup de persones que realitzen alguna acció.

Pla sencer o Pla figura

És l'enquadrament on els límits superior i inferior de la imatge coincideixen amb el cap i els peus del subjecte respectivament.

Pla americà

També conegut com a pla de tres cambres. Té el seu origen en les pel·lícules de western americanes, que es caracteritzaven pels seus enquadraments per sota del maluc fins als genolls.

És molt útil quan es vol retratar a diverses persones.

Pla mitjà

En aquest pla es mostra al model des del cap fins a la cintura. També es pot emprar per fotografiar a diverses persones interactuant.

Es fa servir amb regularitat en la fotografia de moda i és el pla per excel·lència en els telenotícies.

Pla mitjà curt

També anomenat pla pit o pla bust. Es mostra el model del cap fins a la meitat del pit. La idea d'aquest tipus de pla és enfocar l'atenció exclusivament a la persona, aïllant-la del seu entorn.

Primer pla

L'enquadrament va des del cap fins a les espatlles. S'utilitza generalment per destacar la mirada o el gest d'una persona.

És el més indicat per al retrat del rostre ja que en destaca els detalls.

Primeríssim primer pla

Aquest tipus de pla s'aconsegueix enquadrant des del cap per sobre del front, fins a la barbeta. És molt més agressiu i íntim que els anteriors.

Pla detall

S'utilitza per destacar elements específics. En aquest tipus de pla es poden aconseguir enquadraments creatius i originals.

Significat expressiu dels plans

Plans llargs o descriptius.

El gran pla general, el pla general, i el pla general conjunt.

Els plans llargs, oberts o generals són ideals en la producció cinematogràfica perquè mostren la disposició de l'escena i ajuden a seguir el moviment.

Són plans descriptius donat que permeten veure la relació entre els diferents elements que formen part de l'acció proporcionant una idea de la distribució espacial, donar una referència global de l'escena o presentar una idea de la situació geogràfica.

Són els que ofereixen un major angle de cobertura de l'escena. La seva funció és mostrar una situació en la que el que és important és l'escena en el seu conjunt i no un detall en particular.

Plans mitjans o narratius

El pla americà, el pla mitjà i el pla mitjà curt.

A la part central d'aquesta escala de plans, es troben els plans mitjans. S'han de tractar amb extrema atenció perquè estableixen un equilibri de tensió entre els plans curts i els llargs.

Són eminentment plans narratius, ja que estableixen la relació del personatge amb el seu ambient.

Escapen de l'entorn i no donen gairebé detalls del context, però es comencen a apreciar indicis de l'estat emocional del protagonista per la comunicació no verbal i els codis gestuals.

Plans curts o expressius

El primer pla, el primeríssim primer pla i el pla detall.

Els plans curts són plans expressius perquè destaquen l'expressió interna del personatge i en revelen detalls. Tot i això, poden molestar, ja que obliguen a centrar-se en zones molt limitades de l'acció.

S'anomenen també primers plans perquè són els que centren totalment la seva atenció en el subjecte. Apareixen com una lectura minuciosa del subjecte, com un estudi interior (psicològic o científic segons sigui el cas) i trenquen amb l'espai íntim de la persona.

Porten una bona càrrega emotiva i són perfectes per capturar els sentiments que, utilitzant plans més llargs, passarien desapercebuts.

El Camp

El fora camp

El camp és tot allò que la càmera fa visible en un enquadrament determinat, és a dir, el que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar.

En canvi el fora camp és el que no veiem en l'enquadrament però que d'alguna o altra manera forma part de l'escena, ja sigui perquè l'enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem.

Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per crear expectatives, interrogants... De vegades, fins i tot, pot donar-se el joc que es mostri en el camp allò que està fora de camp, per exemple a través d'un mirall.

Una altra manera de jugar amb el fora de camp és quan l'objecte està en el camp, però o bé nosaltres o bé els personatges o bé tots dos, no el veiem (un símil d'aquest efecte seria quan en un espectacle infantil un personatge pregunta al públic si han vist "el dolent", mentre aquest ve per darrere del personatge: el públic el veu però el personatge no).