M1.T3. L'expressionisme alemany

INTRODUCCIÓ

L'expressionisme va ser un moviment artístic i cultural sorgit a principis del segle XX, especialment a l'Alemanya. Va aparèixer com a reacció a l'impressionisme i en contraposició al naturalisme i al caràcter positivista d'aquest moviment.

Tal com havia passat al llarg de la història en els moviments artístics anteriors, els artistes expressionistes van desenvolupar-se en tots els àmbits culturals: les arts plàstiques, l'arquitectura, la literatura, la música, el teatre, la dansa, etc. Tenint en compte que a començaments del segle XX el cinema i la fotografia ja s'havien consolidat com a noves arts, els expressionistes també van treballar-hi.

Els expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominés la visió interior de l'artista –l'expressió– enfront de la plasmació de la realitat –la impressió– i, per tant, donant més importància a l'expressió dels sentiments que a la descripció objectiva de la realitat.

L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà. Amb els seus colors violents (en la pintura) i la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un intens desig de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació i de renovar els llenguatges artístics.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Expressionisme

Característiques d’estil

El cinema expressionista va imposar a la pantalla un estil subjectivista que oferia en imatges una deformació expressiva de la realitat, traduïda en termes dramàtics mitjançant la distorsió de decorats, l'ús de maquillatges, etc. amb els que recreaven atmosferes terrorífiques o si més no inquietants.

En particular, el cinema expressionista es va caracteritzar per la seva recurrència al simbolisme de les formes, deliberadament distorsionades, amb el suport de diferents elements plàstics. Alhora, l'estètica expressionista prengué els seus temes de gèneres com la fantasia i el terror, reflex moral del neguitós desequilibri social i polític que agità la República de Weimar durant aquells anys.

Característiques tècniques

El 1917, durant la Primera Guerra Mundial, el mariscal Hindenburg, seguint una idea del general Ludendorff, va ordenar la creació de l'UFA (Universum Film Aktien Gesellschaft), amb el suport del Deutsche Bank i de la indústria alemanya. Es tractava d'una empresa estatal que absorbia la majoria de les companyies cinematogràfiques comercials d'Alemanya. L'estat alemany va utilitzar-la llavors per produir propaganda per a la Primera Guerra Mundial i pel·lícules de servei públic. Però un cop finalitzada la guerra, l'UFA es va privatitzar i va abandonar el cinema propagandístic per orientar-se al comercial. D'aquesta manera va iniciar-se el naixement del gran cinema alemany i el va promocionar fora de les seves fronteres fins al punt de convertir-se en la major competència de Hollywood.

El cinema de l'UFA era un cinema d'estudi, amb un marcat pes de la preproducció, que assegurava el control del director sobre tots els elements que incorrien a la pel·lícula. En aquest sentit, amb el muntatge lent i pausat o les el·lipsis temporals aconseguien crear una sensació de subjectivitat i d'introspecció psicològica i emocional.

El segell UFA també es caracteritzà per una sèrie d'innovacions tècniques, com per exemple:

Finalitat

Les pel·lícules expressionistes mostraven la naturalesa dual de l'home, la seva fascinació pel mal i la fatalitat de la vida subjecta a la força del destí. 

Alhora, es pot assenyalar com a finalitat del cinema expressionista la voluntat de traduir simbòlicament, mitjançant línies, formes o volums la mentalitat dels personatges, el seu estat d'ànim i les seves intencions, de tal manera que la decoració aparegui com la traducció plàstica del seu drama.

Antecedents

El cinema alemany comptava amb una important indústria des de finals del segle XIX. De fet, Hamburg va ser la seu de la primera Exposició Internacional de la Indústria Cinematogràfica, el 1908.

Abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) el nivell artístic de les seves produccions era més aviat baix, amb produccions de signe genèric orientades al consum familiar i adscrites a l'ambient burgès i conservador. Però a partir del 1913 començaren a realitzar-se produccions de major relleu artístic, amb una major utilització d'exteriors i millors decorats, desenvolupant-se la il·luminació i el muntatge. Durant la guerra es potencià la producció nacional, amb obres tant de gènere com d'autor, destacant l'obra de Paul Wegener, iniciador del cinema fantàstic, gènere habitualment considerat el més típicament expressionista. És en aquests quan van començar a aparèixer les primeres pel·lícules que podem considerar expressionistes.

L'expressionisme no s'instaurà definitivament al cinema fins passada la Primera Guerra Mundial, quan ja pràcticament havia desaparegut com a corrent artístic en altres àmbits artístics, i fou substituït per la Nova Objectivitat. Amb tot, l'expressivitat emocional i la distorsió formal de l'expressionisme van tenir una perfecta traducció al llenguatge cinematogràfic.

Obres expressionistes remarcables:

Les primeres obres del cinema expressionista es nodriren de llegendes i antigues narracions de caràcter fantàstic i misteriós, alhora que terrorífic i al·lucinant. Totes les pel·lícules eren mudes i en blanc i negre.

Der Student von Prag (Paul Wegener i Stellan Rye, 1913). La pel·lícula L'estudiant de Praga pren com a referències el mite de "Faust" de Goethe i "La meravellosa història de Peter Schlemihl" d'Adelbert von Chamisso. L'argument tracta d'un estudiant que s'enamora d'una comtessa però pel seu estatus social no pot acostar-s'hi. Un ancià li ofereix un estrany tracte: molts diners a canvi del reflex de la seva imatge al mirall. A partir d'aquí es desenvolupa una història que tracta els temes clàssics: l'ànima perduda, l'ambició, el destí tràgic de l'ésser humà, etc. Aquesta pel·lícula és considerada com un dels referents del primer expressionisme alemany. La tècnica encara no estava dominada però utilitzava prefiguracions d'elements expressionistes que serien utilitzats posteriorment.

Der Golem (Paul Wegener i Henrik Galeen, 1914). El Golem tracta la història d'una criatura de fang creada per un rabí jueu de Praga amb la intenció de defensar els jueus davant la persecució que patien. La pel·lícula, parcialment perduda, va tenir dos remakes dirigits pel mateix director (Wegener), dels quals en destaca la versió de 1920.

Homunculus (Otto Rippert, 1916). Un científic famós i el seu assistent fabriquen home artificial de brillant intel·lecte i voluntat, que allà on va (encara en els països més llunyans) la gent reconeix com "Homunculus, l'home sense ànima, el servidor del diable, un monstre". Com a conseqüència del menyspreu i de l'horror social que l'acompanyen allà on vagi, Homunculus pateix d'un sentiment d'inferioritat i d'una gran solitud. L'únic sistema de defensa fiable que troba és la venjança més violenta. Aquesta pel·lícula destaca per ser precursora de l'ús dels contrasts en blanc i negre i dels jocs de llum i ombra.

El gabinet del Dr.Caligari (Robert Wiene, 1920). Aquesta pel·lícula és considerada l'obra mestra del cinema expressionista, per la seva recreació d'un ambient opressiu i neguitós, amb decorats d'aspecte estranyament cantellut i geomètric –parets inclinades, finestres en forma de fletxa, portes cuneïformes, xemeneies obliqües–, il·luminació d'efectes dramàtics –inspirada en el teatre de Max Reinhardt–, i maquillatge i vestuari que emfatitzen l'aire misteriós que envolta tota la pel·lícula. L'argument tracta una sèrie d'assassinats comesos per un somnàmbul.

Metropolis (Fritz Lang, 1927). Metropolis és una obra mestra de la ciència-ficció de tots els temps. Es tracta d'una adaptació de la novel·la homònima de l'escriptora Thea von Harbou, esposa de Fritz Lang en aquella època. L'espectacular disseny visual dels escenaris és de Lang però la història és de von Harbou qui s'inclinava en molts aspectes cap al feixisme i l'antisemitisme, i condemnava explícitament la revolució obrera.

La pel·lícula ens situa a Metròpolis, una gegantina ciutat futurista de l'any 2026 on es mostra una societat en crisi que, curiosament, enfrontava els mateixos desafiaments que el Berlín dels anys vint. Hi ha dues classes socials clarament diferenciades: la classe dominant, que posseeix en exclusiva el poder econòmic i intel·lectual i viu enmig del luxe a la superfície; i la classe dels treballadors, al servei de les màquines, que habita en una ciutat decadent excavada al subsòl. Maria, envoltada de nens-obrers, penetra en la zona dels rics per mostrar als privilegiats la crua realitat dels treballadors. Llavors Freder, fill del director-amo de la ciutat, s'enamora perdudament d'ella i al perseguir-la, coneix les veritables condicions materials de vida de la classe treballadora. A partir d'aquí la història va agafant un to cada cop més fosc i estrafolari lluny dels models argumentals actuals i seguint els preceptes ideològics de von Harbou.

Nosferatu, eine Symphonie des Grauens/ Nosferatu (F.W.Murnau, 1922). Nosferatu: Una simfonia de l'horror va ser la primera pel·lícula basada en la novel·la "Dràcula" de Bram Stoker. Va ser una autèntic èxit. La història és ben coneguda: Un jove agent immobiliari anglès viatja a Transilvània per tancar un negoci amb un comte local. Al arribar-hi s'allotja al castell d'aquest. Després de la primera nit es desperta amb dues picades sospitoses al coll i descobreix que el seu amfitrió és en realitat un vampir. El comte marxa cap a Anglaterra abandonant-lo amb la intenció de trobar l'esposa del jove agent immobiliari.

ENllaços d'interès