M5.T2.2 Morfologia

El punt

És l'element de l'expressió plàstica més simple i petit. La primera finalitat del punt és indicar una posició.

El punt aïllat és un element visual estàtic. Només quan marquem un punt sobre un pla o el situem en un espai determinat, es creen tensions visuals que suggereixen direcció i moviment.


Un punt situat en el centre d'un pla, atrau la nostra atenció i deixem de percebre l'espai que l'envolta. Aquesta posició produeix una sensació visual d'ordre i equilibri.

Si desplacem el punt fora del centre, apareix un gran espai buit, de manera que es produeix una sensació visual de tensió o moviment cap a l'extrem del pla on es situa el punt.

La línia

Tota línia té una direcció i una tensió que exerceix sobre ella una força que li dóna vigor i fermesa.

La línia en ocasions es torna subtil i delicada, creant línies suaus que generen moviment.

Les diferents posicions que poden adoptar les línies en el pla, creen diferents sensacions a l'espectador.


Així les línies verticals donen sensació d'equilibri. La línia vertical és activa i tendeix cap a l'elevació més que cap a la caiguda. Produeixen sensació de vida i fins hi tot de vigilància.

La línia horitzontal és el repòs absolut, la màxima estabilitat. Determina en l'espectador la sensació de calma, repòs, serenitat, tranquil·litat, placidesa, ... És per tant una línia estàtica.

La línia obliqua tendeix a la caiguda i és inestable. A causa de la seva inestabilitat determina dinamisme i acció. És una línia activa, genera moviment i en ocasions és agressiva i violenta.

Les línies que convergeixen en un punt tendeixen a expandir-se i generen sensació de profunditat.

El pla

És una superfície de dues dimensions que té posició i direcció en l'espai. Teòricament, el pla és infinit, però per poder descriure'l visualment, se li posen límits i això dóna lloc a les formes planes. Aquests límits es poden delimitar amb línies de contorn, per a una textura o per a un color diferent.

Les formes planes poden ser geomètriques: Obeeixen a les lleis matemàtiques i és per aquest motiu que arriben a donar gran sensació d'ordre i estabilitat. Hi ha tres formes geomètriques bàsiques: quadrat, cercle i triangle equilàter.

Les formes planes poden ser també orgàniques: Obeeixen a lleis naturals i poden adoptar infinites aparences. La sensació visual que produeixen és de més dinamisme que la de les formes geomètriques.

El pla és el més indicat per transmetre sensacions de volum, clarobscur, profunditat, etc ...

Podem aconseguir sensació de profunditat i de volum utilitzant les diferències dels elements (i/o plans) que composen una imatge, atenent a la seva mida, color o textura.

També podem generar aquesta sensació amb la superposició d'elements, la curvatura o el plec i l'ombrejat.

Possibilitats expressives del pla: Llei de compensació de masses

Si el centre d'interès es situa a un costat de la composició, es compensa visualment amb altres elements. Una massa gran, prop de l'eix, es compensa amb una massa petita a prop del centre d'interès però allunyada d'aquest eix.

Possibilitats expressives del pla: Llei de la balança

Si el centre d'interès se situa al centre de la composició i a cada costat, compensats, la resta dels elements.

El color

Un color no pot ser considerat de manera aïllada, els colors de qualsevol composició s'influeixen entre ells. Hi ha dues teories que ajuden a fer que aquesta influència sigui positiva, és a dir, agradable o harmònica: La harmonia i el contrast.


Harmonia

Harmonitzar significa combinar els diferents colors d'una composició aconseguint una relació entre ells, fent que comparteixin un nexe.

Quan parlem dels colors cal que coneguem les seves qualitats:

  • El to, matís o tinta: correspon al nom del color: vermell, verd, groc, blau, ...
  • La saturació: La puresa d'un color sense barreja de cap altre.
  • La lluminositat: La major o menor brillantor que posseeix un color respecte la resta.

Els colors s'organitzen de manera ordenada en el cercle cromàtic, aquest cercle ens permet definir diferents tipus de combinacions harmòniques:


A cada color li correspon el seu complementari, que és l'oposat en el cercle cromàtic. Són colors que s'intensifiquen mútuament. Els colors adjacents són els que estan contigus en el cercle.

En totes les harmonies cromàtiques es poden observar tres colors: un dominant, un altre tònic i un de mediació.

  • El color dominant: és el més neutre i el de major extensió, serveix per destacar els altres colors que conformen la composició gràfica, especialment a l'oposat.
  • El tònic: És el complement del color de domini, és el més potent en color i valor i el que s'utilitza com a nota d'animació o audàcia en qualsevol element (catifa, cortina, etc, ...).
  • El de mediació: Actua com a conciliador i mode de transició entre cadascun dels dos anterior. Acostuma a tenir una situació en el cercle cromàtic proper al del color tònic.


Per exemple: en una composició harmònica amb el groc com a color dominant i el violeta com a tònic, el mediador pot ser el vermell si la sensació de volem transmetre és de calidesa o un blau si volem que sigui més fred. Els conceptes de calidesa i fredor relacionats amb el color s'expliquen més endavant.


En la següent imatge s'exposen diferents maneres de donar harmonia a una imatge:


El contrast

Es produeix quan en una composició els colors no tenen res en comú. No guarden cap similitud.

El contrast aporta més nitidesa a la imatge, emfatitza l'acció i dramatitza retrats i paisatges.

Existeixen diferents tipus de contrast:

  • Contrast de to: quan utilitzem diversos tons molt contrastats (molt allunyats entre ells dins el cercle cromàtic),
  • Contrast de clar-fosc o de grisos: el major pes el tindrà l'element més fosc i el màxim contrast serà entre el blanc i el negre. És important que la Quantitat de tons focos i clars d'una foto estigui equilibrat. això es pot comprovar a través d'un histograma (Més informació: http://www.desenfocando.com/blog/2011/11/23/el-histograma/).
  • Contrast de color (saturació): Es produeix per la modulació de saturació d'un to pur amb blanc, negre, gris o amb un color complementari.
  • Contrast de quantitat: És igual els colors que utilitzem, consisteix en mostrar una gran quantitat d'un color i molt poca d'un altre.
  • Contrast simultani: Dos elements amb el mateix color produeixen el mateix contrast depenent del color que existeix en el seu fons.
  • Contrast entre complementaris.
  • Contrast entre tons càlids i freds.

Colors càlids i colors freds

Si partim del cercle cromàtic en dues parts, els grocs i vermells a una banda i els verds i blaus per una altra, anomenarem la primera banda la zona de colors càlids i la segona la de colors freds.

Els colors càlids donen la sensació d'avançar, de sortir a l'exterior

Els colors freds donen la sensació de recular i de replegar-se.

Psicologia del color

El color també té connotacions en funció de la cultura i el context de l'observador. Així sabem que en les societats occidentals, hi ha colors propers a la passió i a la violència (el vermell) o a la puresa (el blanc), que existeixen grisos tristos i taronges acollidors.

La textura

És l'estructura de la capa superficial d'un material. tot i que en fotografia, és lògicament una il·lusió òptica. Aquesta sensació atorga a la fotografia una capacitat comunicativa extra.

Una fotografia amb una textura molt marcada, dóna realisme a la imatge perquè estimula el nostre sentit del tacte.

La textura, juntament amb el to i la forma, transformen els elements plans en imatges amb una forta sensació tridimensional.

D'entre tots els factors que poden resaltar la textura, el més important és, amb molta diferència la il·luminació. També ho és la qualitat de la lent que utilitzem, la correcta exposició i evitar que la càmera vibri en el moment de fer la fotografia.

Llum rasant

La major part dels objectes il·luminats amb llum dura, intensa i rasant, fan que els elements d'una fotografia mostrin la seva textura.

La direcció de la llum més adequada per ressaltar la textura, és la que incideix sobre l'element des d'un costat, és a dir, la il·luminació lateral, donat que genera ombres, perfils o reflexes, de la mateixa manera que ho provoca una llum dura.

El moment ideal per realitzar fotos a llum rasant molt angulada i lateral, són alba i el crepuscle, quan els raig solars estan quasi horitzontal.

A continuació es mostren tres imatges, la primera amb una llum frontal, la segona amb una llum una mica més lateral i la tercera amb una llum rasant.

Qualitat de la llum i textura

La llum dura és aquella que té molta intensitat i està molt dirigida. La llum del sol o la llum d'un focus artificial molt dirigida, provoquen una llum directa. Aquesta llum destaca de manera notable la textura i proporciona un alt contrast. És una il·luminació amb molt caràcter i no resulta fàcil aplicar-la sobre tots els motius on es vol ressaltar la textura.


La llum suau es pot trobar en un dia ennuvolat a l'interior d'una casa. Al no tenir tant contrast aquesta il·luminació permet treballar amb més comoditat i menys problemes tècnics. Molt adequada per bodegons i retrats de tot tipus, especialment de nens i nadons, tant en interiors com en exteriors.

La textura al llarg del dia

En funció de com incideix la llum del sol al llarg del dia, un mateix motiu ofereix diferents possibilitats per mostrar la seva textura. Generalment, les possibles situacions de llum són les següents:

  • Llum suau o difusa: albada, crepuscle o dia ennuvolat.
  • Llum dura: durant el dia amb sol directe

Textura i fons

Els fons amb textura poden convertir-se en una arma de doble tall. Per una banda poden afegir interès a la fotografia, però també poden distraure l'atenció del motiu principal. També és important la mida del motiu fotografiat dins el marc de la fotografia, com més petit sigui, menys destacat estarà en un fons amb textura.

En el cas que no interessi mostrar la textura d'un fons, es pot provar de desenfocar jugant amb la profunditat de camp.

El punt de vista

És important conèixer les pautes que fa servir l'ull humà per veure i per mirar, les que fa servir el cervell per assimilar i recordar i les que es fan servir per observar i fotografiar.

El procés de fotografia s'inicia en el moment en que es situa una imatge en el visor de la càmera. A continuació cal adaptar la mirada, és a dir, el punt de vista.

Angulació

El primer que caldrà decidir és com s'ubica la càmera respecte l'objecte fotografiat, aquest és un tema ampliament tractat en l'apartat angulació, tant pel que fa a l'anàlisi denotatiu com al connotatiu.

Distància focal

L'altre aspecte important, ja tractat en el mòdul de mecànica de la fotografia, és la distància focal. Només com a recordatori, la distancia una distancia focal curta (angular) dona plans oberts amb molta profunditat de camp, una llarga (teleobjectiu) fa l'efecte contrari. Per això, quan es vol donar sensació de prespectiva i profunditat es treballa amb distàncies focals curtes.