M5.T2.2 Morfologia
El punt
El punt és l'element de l'expressió plàstica més simple i petit. La primera finalitat del punt és indicar una posició.
El punt aïllat és un element visual estàtic. Només quan marquem un punt sobre un pla o el situem en un espai determinat, es creen tensions visuals que suggereixen direcció i moviment.
Un punt situat en el centre d'un pla, atrau la nostra atenció i deixem de percebre l'espai que l'envolta. Aquesta posició produeix una sensació visual d'ordre i equilibri.
Si desplacem el punt fora del centre, apareix un gran espai buit, de manera que es produeix una sensació visual de tensió o moviment cap a l'extrem del pla on es situa el punt.
La línia
Tota línia té una direcció i una tensió que exerceix sobre ella una força que li dóna vigor i fermesa. La línia, en ocasions, es torna subtil i delicada, creant línies suaus que generen moviment.
Les diferents posicions que poden adoptar les línies en el pla, creen diferents sensacions a l'espectador.
Així les línies verticals donen sensació d'equilibri. La línia vertical és activa i tendeix cap a l'elevació més que cap a la caiguda (es "llegeix" de baix a dalt). Produeixen sensació de vida i fins hi tot de vigilància.
La línia horitzontal és el repòs absolut, la màxima estabilitat. Determina en l'espectador la sensació de calma, repòs, serenitat, tranquil·litat, placidesa, ... És per tant una línia estàtica.
La línia obliqua tendeix a la caiguda (es "llegeix" de dalt a baix) i és inestable. A causa de la seva inestabilitat determina dinamisme i acció. És una línia activa, genera moviment i en ocasions és agressiva i violenta.
Les línies que convergeixen en un punt tendeixen a expandir-se i generen sensació de profunditat.
El pla
El pla és una superfície de dues dimensions que té posició i direcció en l'espai. Teòricament qualsevol pla és infinit però, per poder descriure'l i representar-lo visualment, se li posen límits. Al fer-ho, obtenim formes planes.
Aquests límits es poden delimitar amb línies de contorn, per a una textura o per a un color diferent.
Les formes planes poden ser:
Geomètriques: Obeeixen a les lleis matemàtiques i és per aquest motiu que arriben a donar gran sensació d'ordre i estabilitat. Hi ha tres formes geomètriques bàsiques: quadrat, cercle i triangle equilàter.
Orgàniques: Obeeixen a lleis naturals i poden adoptar infinites aparences. La sensació visual que produeixen és de més dinamisme que no pas les formes geomètriques.
El pla és el més indicat per transmetre sensacions de volum, clarobscur, profunditat, etc...
Podem aconseguir sensació de profunditat i de volum:
Utilitzant les diferències dels elements (i/o plans) que composen una imatge, atenent a la seva mida, color o textura.
Amb la superposició d'elements, la curvatura o el plec i l'ombrejat.
Possibilitats expressives del pla: Llei de compensació de masses
Aquesta "llei" diu que si el centre d'interès de la imatge es situa a un costat de la composició, s'ha de compensar visualment amb altres elements. D'aquesta manera, una massa/element gran, prop de l'eix, es compensa amb una massa/element petita a prop del centre d'interès però allunyada de l'eix.
Possibilitats expressives del pla: Llei de la balança
Consisteix en situar el centre d'interès al centre de la composició i a cada costat, compensats, la resta dels elements.
El color
Un color no pot ser considerat de manera aïllada, els colors de qualsevol composició s'influeixen entre ells.
Hi ha dues teories que ajuden a fer que aquesta influència sigui positiva, és a dir, agradable: la harmonia i el contrast.
Harmonia
Harmonitzar significa combinar els diferents colors d'una composició aconseguint una relació entre ells, fent que comparteixin un nexe.
Quan parlem dels colors cal que coneguem les seves qualitats:
El to, matís o tinta: Correspon al nom del color (vermell, verd, groc, blau...)
La saturació: La puresa d'un color sense barrejar-lo amb cap altre.
La lluminositat: La major o menor brillantor que posseeix un color respecte la resta.
Els colors s'organitzen de manera ordenada en el cercle cromàtic. Aquest cercle ens permet definir diferents tipus de combinacions harmòniques:
A cada color li correspon el seu complementari, que és l'oposat en el cercle cromàtic. Són colors que s'intensifiquen mútuament.
Els colors adjacents són els que estan contigus en el cercle.
En totes les harmonies cromàtiques es poden observar tres colors: un dominant, un altre tònic i un de mediació.
El color dominant: És el més neutre i el de major extensió. Serveix per destacar els altres colors que conformen la composició gràfica, especialment l'oposat.
El color tònic: És el més potent en color i valor i el que s'utilitza com a nota d'animació o audàcia en qualsevol element (catifa, cortina, etc). Generalment és el complementari del color de domini però poden existir diferents combinacions.
El color de mediació: Actua com a conciliador i a mode de transició entre cadascun dels dos anterior. Acostuma a tenir una situació en el cercle cromàtic proper al del color tònic.
Exemple de composició harmònica:
Color dominant: Groc
Color tònic: Violeta
Color de mediació: Vermell (si la sensació que volem transmetre és de calidesa) o Blau (si la sensació que volem transmetre és de fredor). Els conceptes de calidesa i fredor relacionats amb el color s'expliquen més endavant.
En la següent imatge s'exposen diferents maneres de donar harmonia a una imatge:
El contrast
El contrast és produeix quan en una composició els colors no tenen res en comú. No guarden cap similitud.
El contrast aporta més nitidesa a la imatge, emfatitza l'acció i dramatitza retrats i paisatges.
Existeixen diferents tipus de contrast:
Contrast de to: Quan utilitzem diversos tons molt contrastats (molt allunyats entre ells dins el cercle cromàtic).
Contrast entre complementaris: És com el contrast de to, però en aquest cas els colors que contrasten són oposats en el cercle cromàtic.
Contrast de clar-fosc o de grisos: El major pes el tindrà l'element més fosc i el màxim contrast serà entre el blanc i el negre. És important que la quantitat de tons foscs i clars d'una foto estigui equilibrat.
Això es pot comprovar a través d'un histograma (Més informació: http://www.desenfocando.com/blog/2011/11/23/el-histograma/).
Contrast de color (saturació): Es produeix per la modulació de saturació d'un to pur amb blanc, negre, gris o amb un color complementari.
Contrast de quantitat: Independentment dels colors que utilitzem, consisteix en mostrar una gran quantitat d'un color i molt poca d'un altre.
Contrast simultani: És un efecte òptic segons el qual un color sembla més fosc del que és com més clar és el color que l'envolta, i a l'inrevés.
També es produeix el següent efecte: Quan tenim un color i el posem sobre un gris, es genera el to de color complementari al saturat que tenim. Per exemple: si tenim un vermell sobre un gris, es genera una tonalitat blavosa sobre el gris (el blau es el complementari del vermell).
Contrast entre tons càlids i freds.
Colors càlids i colors freds
Si partim del cercle cromàtic en dues parts, els grocs i vermells a una banda i els verds i blaus per una altra, anomenarem la primera banda la zona de colors càlids i la segona la de colors freds.
Els colors càlids (grocs i vermells) donen la sensació d'avançar, de sortir a l'exterior.
Els colors freds (verds i blaus) donen la sensació de recular i de replegar-se.
Psicologia del color
El color també té connotacions en funció de la cultura i el context de l'observador.
Així sabem que en les societats occidentals, hi ha colors propers a la passió i a la violència (el vermell) o a la puresa (el blanc), que existeixen grisos trists i taronges acollidors.
La textura
Anomenem textura a l'estructura de la capa superficial d'un material.
Tot i que en fotografia és lògicament una il·lusió òptica, aquesta sensació atorga a la fotografia una capacitat comunicativa extra. Una fotografia amb una textura molt marcada, dona realisme a la imatge perquè estimula el nostre sentit del tacte. La textura, juntament amb el to i la forma, transformen els elements plans en imatges amb una forta sensació tridimensional.
D'entre tots els factors que poden ressaltar la textura, el més important és, amb molta diferència, la il·luminació. També ho és la qualitat de la lent que utilitzem, la correcta exposició i evitar que la càmera vibri en el moment de fer la fotografia.
Llum rasant
La major part dels objectes il·luminats amb llum dura, intensa i rasant, fan que els elements d'una fotografia mostrin la seva textura.
La direcció de la llum més adequada per ressaltar la textura és la que incideix sobre l'element des d'un costat, és a dir, la il·luminació lateral, donat que genera ombres, perfils o reflexes, de la mateixa manera que ho provoca una llum dura.
El moment ideal per realitzar fotos amb llum rasant molt angulada i lateral, són l'alba i el crepuscle, quan els raig solars estan quasi horitzontal.
A continuació es mostren tres imatges: la primera amb una llum frontal, la segona amb una llum una mica més lateral i la tercera amb una llum rasant. En quin cas la tridimensionalitat està més aconseguida?
Qualitat de la llum i textura
La llum dura és aquella que té molta intensitat i està molt dirigida. És una il·luminació amb molt caràcter i no resulta fàcil aplicar-la sobre tots els motius on es vol ressaltar la textura.
La llum del sol o la llum d'un focus artificial molt dirigida, provoquen aquesta llum directa. Aquesta llum destaca de manera notable la textura i proporciona un alt contrast.
La llum suau es pot trobar en un dia ennuvolat a l'interior d'una casa. Al no tenir tant contrast aquesta il·luminació permet treballar amb més comoditat i menys problemes tècnics. És molt adequada per bodegons i retrats de tot tipus, especialment de nens i nadons, tant en interiors com en exteriors.
La textura al llarg del dia
En funció de com incideix la llum del sol al llarg del dia, un mateix motiu ofereix diferents possibilitats per mostrar la seva textura.
Generalment, les possibles situacions de llum són les següents:
Llum suau o difusa: albada, crepuscle o dia ennuvolat.
Llum dura: durant el dia amb sol directe.
Textura i fons
Els fons amb textura poden convertir-se en una arma de doble tall. D'una banda poden afegir interès a la fotografia, però també poden distreure l'atenció del motiu principal. També és important tenir en compte la mida del motiu fotografiat: Com més petit sigui dins l'enquadrament, menys destacat estarà en un fons amb textura.
En el cas que no interessi mostrar la textura d'un fons, es pot provar de desenfocar jugant amb la profunditat de camp.
El punt de vista
És important conèixer les pautes que fa servir l'ull humà per veure i per mirar, les que fa servir el cervell per assimilar i recordar i les que es fan servir per observar i fotografiar.
El procés de fotografia s'inicia en el moment en que es situa una imatge en el visor de la càmera. A continuació cal adaptar la mirada, és a dir, el punt de vista.
Angulació
El primer que caldrà decidir és com s'ubica la càmera respecte l'objecte fotografiat. Aquest és un tema àmpliament tractat en l'apartat "angulació" (M5.T2.5), tant pel que fa a l'anàlisi denotatiu com al connotatiu.
Distància focal
L'altre aspecte important, ja tractat en el mòdul "Mecànica de la fotografia2, és la distància focal (M2.T6).
Només com a recordatori: una distancia focal curta (angular) dona plans oberts amb molta profunditat de camp, una llarga (teleobjectiu) fa l'efecte contrari. Per això, quan es vol donar sensació de perspectiva i profunditat es treballa amb distàncies focals curtes.