M1.T5. El Neorealisme italià

El final de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) causà un gran desconcert a Itàlia. Si bé l'ensorrament del règim de Benito Mussolini i la fi de la guerra van provocar una gran sensació d'alliberament a tot el país, també és cert que els italians van haver de fer front a la dura realitat: la Itàlia d'abans de la guerra no era el país perfecte i pròsper que el feixisme els havia fet creure i ara, després de la guerra, calia reconstruir-lo de dalt a baix.

En el camp de les arts, aquest desconcert, paradoxalment, fou l'iniciador d'una de les corrents plàstiques més interessants de la postguerra: el neorealisme. Centrat sobretot en el cinema, el neorealisme buscà retratar la Itàlia real, la Itàlia dels italians. No calia amagar la realitat darrere els grans escenaris i els grans discursos, sinó reconèixer-li la dignitat.

El neorealisme, per tant, és un moviment cinematogràfic que neix a Itàlia l'any 1945 —en acabar-se la Segona Guerra Mundial i el govern feixista de Mussolini— i que es va estendre fins el 1952 aproximadament quan els canvis econòmics, polítics i socials que experimentava el país van fer que canviessin les orientacions cinematogràfiques.

La forma prefixada —neo sorgeix de la necessitat de subratllar el caràcter inèdit d'aquest corrent cinematogràfic. En realitat, però, algunes pel·lícules italianes de l'època muda ja reflectien connotacions realistes amb la voluntat de plasmar una idea del país menys ideal que la difosa pel règim del Duce (Mussolini).

D'aquesta manera, durant les primeres dècades del segle XX ja trobem pel·lícules italianes amb certes influències neorealistes: Sperduti nel buio (1914) de Nino Martoglio, Assunta Spina (1915) de Gustavo Serena, Gli uomini, che mascalzoni!(1932) de Mario Camerini i Terra madre (1931) i 1860 (1934) d'Alessandro Blasetti.

Això no obstant, els símptomes de canvi no van arribar fins a la dècada de 1940, amb Piccolo mondo antico (1941) de Mario Soldati, Quattro passi fra le nuvole (1942) d’Alessandro Blasetti i I bambini ci guardano (1943) de Vittorio De Sica.

La ruptura definitiva va arribar amb Luchino Visconti i la seva pel·lícula Ossessione (1943), una versió canyera de Postman always rings twice, de James M. Cain. Per fi es mostrava l'autèntica Itàlia, dominada per la misèria i la desocupació i vexada per una policia burleta i persecutòria. La passió, la traïció i la mort són els fils conductors d'una història relatada sense por. La censura, però, va fer la seva feina i la distribució se'n va ressentir, sobretot al nord d'Itàlia.

Font: http://cinema-italia.blogspot.com.es/2005/01/caracterstiques-del-neorealisme.html

Ja durant els darrers anys de la guerra, les veus d'alguns joves realitzadors del Centro Sperimentale di Cinematografia es van aixecar contra les imposicions de la censura feixista: Luchino Visconti amb Ossessione (1942); Alessandro Blasetti amb Quattro passi tra le nuvole (1942); i el binomi De Sica-Zavattini amb I bambini ci guardano (1943).

Però no va ser fins el 1945, al finalitzar el conflicte, quan el neorealisme va obtenir la seva carta de presentació en la història del cinema gràcies a la pel·lícula Roma città aperta de Roberto Rossellini. A partir d'aquest moment el corrent es va definir amb uns trets característics i uns noms clau.

Després del film de Rossellini, el neorealisme va produir grans obres com ara Paisà (1946), del mateix autor; Ladri di biciclette (1948) i Miracolo a Milano (1950) de De Sica; La terra trema (1948) de Visconti; etc. A més d'aquests realitzadors, en el moviment neorealista s'hi inscriuen noms com ara els de Luigi Zampa, Alberto Lattuada, Pietro Germi, Renato Castellani, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini i Federico Fellini.

El realisme poètic francès, impulsor de la quotidianitat transcendental, va deixar rastre en els cineastes neorealistes italians. De fet, tant Michelangelo Antonioni com Luchino Visconti van treballar al costat del director francès Jean Renoir (Toni, Le jour se lève, La grande illusion). Particularment, Visconti va arribar a ser ajudant de producció de Renoir i tots dos junts van rodar la pel·lícula Une partie de campagne.

Font: http://cinema-italia.blogspot.com.es/2005/01/caracterstiques-del-neorealisme.html

Amb el neorealisme, es fuig de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i s'adopta un to marcadament realista. L'ambient cultural del període de postguerra era sofisticat, fals i mafiós. El neorealisme el va substituir per noves idees, pensaments, certeses, curiositats i somnis. Tots aquests atributs els va obtenir gràcies a:

• La utilització d'actors no professionals, tant per la naturalitat i espontaneïtat que oferien com pel fet que els pressupostos d'aquestes pel·lícules eren molt baixos.

• El rodatge en escenaris naturals. Molt sovint era difícil disposar d'estudis de gravació. Els estudis cinematogràfics romans, els Cinecittà —centre de la producció comercial italiana des de 1936— estaven ocupats pels refugiats, de manera que les pel·lícules s'enregistraven a l'exterior, enmig de tota la devastació de la guerra. Tanmateix, aquests escenaris també ajudaven a transmetre un major realisme.

• L'exposició d'una temàtica (o problemàtica) quotidiana, pròpia de les classes populars. Aquesta temàtica tenia la voluntat de reflectir la història d'un poble, la realitat de les classes treballadores més desafavorides i l'estat econòmic i anímic de la Itàlia de la postguerra. En resum, mostrava les precàries condicions de vida, la desesperació i la pobresa social en la què es vivia la quotidianitat.

• Tant els personatges com els ambients de les pel·lícules tenen un aire d'innocència, sense grans artefactes tècnics (tampoc podien disposar-ne) i amb diàlegs senzills. La idea era convidar l'espectador a reflexionar com a individu social. No són grans discursos sentimentals i personals dels directors. Els personatges s'humanitzaven i es prescindia de la figura dels herois, aquells personatges capaços de tot. En els seus arguments cinematogràfics els nens i les dones adquirien molta importància narrativa i dramàtica.

• Normalment es prescindia de il·luminació artificial, amb l'objectiu de que allò que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat. El nom de neorealisme (nova realitat) justament ve de que tot allò que es veu a les imatges és el què hi ha a la realitat.

• Tenien també molta importància els diàlegs, col·loquials i molt abundants. També es jugava amb la improvisació i es flexibilitzaven els guions.

• Era un cinema amb una estètica pròpia del documental. S’evitaven les trames i les històries d'un cinema més accessible i clàssic. Així doncs, es trencava amb les històries clàssiques dels EUA caracteritzades per tenir un principi, un nus i un desenllaç final. Allò important és la trama i no passa res si no es clausura. És el que es coneix com a “finals oberts”

• S’utilitzava sovint el pla seqüència. En aquests tipus de plans l'acció, el protagonista i la dinàmica queden tancats en una sola presa (pla) que els acompanya en moviments de càmera sense talls. L'objectiu és submergir i fondre al personatge en l'ambient.

<<Con el neorrealismo, Italia se “vio” desde afuera de modo despojado, casi con descuido. Así le devolvieron su autenticidad a las cosas, llegando a una función del cine que ya no era personal, egoísta, sino social.(...) Fue una ruptura con las estructuras industriales del cine de aquellos años, una ruptura que les permitió expresarse con libertad y sin condicionamientos. Entonces, todo este movimiento va más allá de la filmación en escenarios naturales, de la utilización de actores no profesionales, del desapego al guión. Fue una actitud moral. Observar sin mistificar ni manipular; tratando de hacer un retrato de la sociedad en su conjunto, con la mayor honestidad posible y partiendo de la realidad.>>

Adrián Piscione "El neorealismo italiano y Fellini": http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/publicacionesdc/vista/detalle_articulo.php?id_articulo=7854&id_libro=365

Altres fonts d'informació

Font: http://cinema-italia.blogspot.com.es/2005/01/caracterstiques-del-neorealisme.html

Font: http://www.espaifotografic.cat/2010/09/una-mirada-al-neorealisme-italia/

Font: http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/publicacionesdc/vista/detalle_articulo.php?id_articulo=7854&id_libro=365

font: http://cinema-italia.blogspot.com.es/2005/01/caracterstiques-del-neorealisme.html

Font: http://claudiavicarioroura.blogspot.com.es/2012/11/neorealisme.html 

Veiem, a grans trets, algunes de les principals obres cinematogràfiques del neorealisme italià.

• Roma città aperta (Roberto Rossellini, 1945). Com ja s'ha comentat, l'acta de naixement del neorealisme és la presentació de Roma città aperta, rodada amb moltes limitacions entre 1944 i 1945 per Roberto Rossellini. En la pel·lícula, Rossellini va aconseguir plasmar de manera magistral l'experiència dolorosa de la guerra, el trauma de la desocupació i l'esperit de la resistència del moment.

•  Sciuscià (Vittorio De Sica, 1946). Mostra les repercussions que la guerra causa en els més dèbils, els nens.

• Paisà (Roberto Rossellini, 1946). La pel·lícula dona vida —en sis episodis— a la Itàlia nerviosa i fragmentada del 1944.

• Germania anno zero (Roberto Rossellini, 1947). Rossellini va viatjar a Berlín per rodar aquesta pel·lícula en la que explica la deriva moral d'un país. En el film, el daltabaix moral alemany es fa explícit en el suïcidi d'un nen.

• Ladri di biciclette (Vittorio De Sica, 1948). De Sica va dibuixar una Itàlia suspesa entre les esperances i les frustracions.

• La terra trema (Luchino Visconti, 1948). Visconti va reinterpretar i actualitzar en clau marxista la novel·la I malavoglia (els Malavoglia) de Giovanni Verga, la història de la desgràcia de la família Malavoglia, tres generacions de pescadors sicilians amb escassa fortuna.

Desgraciadament pel moviment, l'any 1948 es van celebrar eleccions generals a Itàlia. Els resultats van rubricar la clara derrota dels partits d'esquerra, relegant-los a l'oposició. Aquest va ser l'inici d'un canvi en el clima cultural del país que va portar el neorealisme a la seva decadència.

Font: http://cinema-italia.blogspot.com.es/2005/01/caracterstiques-del-neorealisme.html

Documental Roma citta aperta a RTVE: https://www.youtube.com/watch?v=obGx66q1Nxc