M1.T1. Transportar la imatge
Introducció
L'ésser humà des dels seus inicis ha tingut l'obsessió de captar la realitat del seu entorn a través de les imatges. Les imatges però, no han servit només per deixar una empremta històrica, sinó que també han tingut una funció més lúdica o fins i tot mercantil.
Les imatges acompanyen la Humanitat des de les primeres pintures rupestres, passant pels gravats sobre pedres, els jeroglífics i els primers estampats en tela, fins a les ombres xineses, les primeres projeccions públiques d'imatges, la fotografia i finalment la imatge en moviment a través, per exemple, del cinema.
Al llarg del temps, la imatge ha captivat generació rere generació gràcies a la seva capacitat comunicativa, de transmissió de coneixement, de transportar la realitat entre móns o cultures no pròpies o simplement de crear móns de fantasia, sense oblidar, per suposat, el seu caràcter lúdic. És justament l'estudi de com es realitza aquesta comunicació el centre d'interès d'aquesta matèria, no només pel que fa als aspectes més tecnològics i a l'evolució dels mateixos sinó també pel poder de condicionar o fins i tot de manipular la percepció de la informació rebuda:
Efecte kouleshof: https://www.youtube.com/watch?v=grCPqoFwp5k#at=16
Val a dir que malgrat “Transportar la imatge” i “La imatge en moviment”, els dos primers temes d'aquests apunts, es tracten de manera seqüencial, al llarg de la Història hi ha períodes importants en els que s'experimenta, s'inventa i es descobreix simultàniament en tots dos àmbits, de fet, això és així encara avui en dia.
les Ombres xineses
La tècnica de les ombres xineses va néixer a l'illa de Java (Indonèsia) cap a l'any 3000 a.C. i es consideren una fita en la història de l'art perquè representen les primeres expressions de l'afany de l'ésser humà per reproduir el moviment sobre una pantalla. Aquest recurs, que inicialment havia estat concebut com un joc infantil, va ser explotat i més endavant va donar vida al teatre d'ombres, que a finals del segle XIX es va popularitzar a Alemanya i sobretot a França on en els cabarets parisencs n'oferien espectaculars espectacles.
Les ombres xineses constitueixen una de les primeres connexions directes entre el moviment, la llum i la posada en escena teatral. La tècnica consisteix en crear ombres animades amb les mans, o retallar i articular figures per després situar-les entre una font de llum i una tela blanca i així poder observar la projecció de les siluetes.
A França, el teatre d'ombres xineses de Dominique Séraphin va atraure milers d'espectadors des del 1784. El moment culminant d'aquest art va arribar el 1886 amb els espectacles de Caran d’Ache i d’Henri Rivière al cabaret Le Chat Noir, on es respirava una atmosfera alhora poètica i estrafolària.
Teatre d’ombres xineses: https://www.youtube.com/watch?v=Y-USJOhicxs
Llegenda de les ombres xineses: http://www.chinoartelengua.com/blog/?p=161 (Emperador Wu-ti, la bella Wang i ShaWong)
La perspectiva
El terme perspectiva (en llatí, perspicere "per veure a través de") s'utilitza en les arts gràfiques per designar una representació d'un objecte, generalment sobre una superfície plana (com el paper o un llenç), tal com és percebut per la vista, de manera que es pugui intuir la seva configuració tridimensional (amplada, longitud i profunditat).
El descobriment de la perspectiva se situa en el Renaixement (S.XIV), tot i que va ser al segle XVIII quan van aparèixer els instruments que permetien apreciar-ne els seus efectes: les caixes d'òptica, les cambres obscures, etc.
La sensació del pas del temps (la quarta dimensió), típicament cinematogràfica, es transmetia principalment amb la representació del dia i de la nit mitjançant els gravats de les caixes òptiques. Més endavant es va aplicar la tècnica de l'anamorfosi, mitjançant la qual es deformava la realitat de tal manera que calia utilitzar miralls per poder interpretar les imatges. Ja a la segona meitat del segle XVIII, Martin Engelbrecht va ser capaç d'oferir els primers efectes de relleu amb els seus diorames també anomenats teatres de perspectiva.
Les caixes d’òptica
Les caixes d’òptica (1750), anomenades també Mondo Nuevo, Boîte d’Optique o Rare-Show, eren uns instruments que permetien observar individualment imatges dotant-les d'un efecte de relleu.
En les seves primeres versions les caixes d'òptica estaven constituïdes per una gran lent d'augment, que se sostenia verticalment per un peu de taula, i per un mirall inclinat 45 graus col·locat just al darrere. Al situar un gravat sota el mirall aquest s'hi reflectia i, al mirar la imatge a través de la lent, l'augment produïa un efecte de relleu.
Més tard es va comprovar que si la imatge es col·locava dins d'una cabina amb uns visors, la visió era més espectacular, donant lloc a les versions més recent de les caixes d'òptica.
En relació a aquest invent hi podem agrupar altres artefactes amb els que també es va buscar desenvolupar la perspectiva i el relleu en les imatges. Ens referim als cosmorames (exhibició de diferents llocs del món, normalment paisatges, que estan fets en perspectiva), els diorames (conjunt de materials o elements en tres dimensions que conformen una escena de la vida real -una modalitat de maqueta-) i els panorames (vistes en angle ampli o representació d'un espai físic).
Cosmorama
Diorama
Les caixes d'òptica, anaven de fira en fira i portaven un trosset de realitat llunyana a gent que no havia vist mai imatges fora de les que hi havia a les esglésies i que representaven les històries bíbliques. Era una època en què no hi havia fotografia ni cinema i en què l'únic que permetia gairebé formar part d'una imatge eren aquelles caixes que transportaven alguns firaires i que feien les delícies de petits i grans.
La caixa òptica donava tanta sensació de profunditat que l'espectador se sentia transportat en l'espai.
http://bitlletdetornada.blogspot.com.es/2013/03/les-fantastiques-caixes-doptica-del.html
l'Anamorfosi
És un mètode a través del qual es deforma una imatge. Aquesta deformació es pot revertir utilitzant un procediment òptic, com per exemple un mirall corb o un joc de lents.
Aquest fou també el principi utilitzat per les futures pel·lícules en cinemascop, on les imatges grans es gravaven comprimides per, més endavant, ser projectades en tota la seva dimensió utilitzant lents que feien l'efecte contrari al de la compressió.
la Cambra obscura i la càmera estenopEica
La cambra obscura i la càmera estenopeica són els dispositius predecessors de la càmera fotogràfica.
Per comprendre el funcionament d'aquests artefactes cal recalcar la importància de la llum a l'hora de transportar les imatges (tema extensament estudiat al llarg de la història) i tenir clars els dos principis a partir dels quals som capaços de projectar una imatge:
Els cossos reflecteixen la llum
La llum viatja en línia recta
L'any 300 a.C. el filòsof grec Aristòtil va comprovar aquests dos principis i va observar-ne un fenomen relacionat: la llum que reflecteix un cos pot passar per un forat i reflectir una imatge punt a punt en una paret. Aquest fenomen fou utilitzat segles més tard (s.XI) per l'egipci Al-Hazem en la invenció de la càmera obscura (https://www.youtube.com/watch?v=IhdwWmg9X_o), (http://www.bligoo.com/media/users/4/204950/files/21652/Camara_oscura.pdf).
Al s.XVI Leonardo da Vinci va estudiar l'invent i el va utilitzar per dibuixar.
Amb el pas dels segles l'invent es va anar perfeccionant i se li va afegir la capacitat d'impregnar un material fotosensible amb els raigs de llum reflectits. A aquest invent modificat se'l va anomenar càmera estenopeica i és justament el nom de ‘càmera’ el que acaba donant nom a les futures ‘càmeres fotogràfiques’.
La llanterna màgica
Aquest instrument òptic, que l’astrònom holandès Christiaan Huygens va donar a conèixer a mitjans segle XVII, permetia projectar en una pantalla, en una sala a les fosques, imatges fixes o animades.
La llanterna màgica funcionava seguint el principi de la càmera obscura però en aquest cas la imatge no procedia de l'exterior i es projectava en l'interior d'una caixa, sinó que el procés s'invertia: es tractava de projectar a l'exterior una imatge situada en l'interior d'una ‘caixa’.
L'aparell consistia en una capsa a l'interior de la qual hi havia un focus lluminós rere unes lents. Al passar per davant de la lent un seguit d'imatges fixades sobre uns vidres aquestes es projectaven a l'exterior ja fos sobre una tela o sobre una paret. Aquestes imatges pintades sobre vidre que es podien "animar" (donar sensació de moviment) mitjançant mecanismes enginyosos. Aquest aparell, considerat el precedent més directe del projector cinematogràfic, rebia el nom de llanterna màgica perquè els espectadors del seu moment no en sabien els secrets tècnics i n'atribuïen els efectes a la màgia.
La llanterna màgica va ser molt popular fins que va aparèixer el cinema. Els «llanternistes» es van dividir en dues tendències (com el cinema més endavant): mentre alguns es van centrar en recrear la vida real i d'altres es van dedicar a projectar vistes i espais insòlits.
Una de les principals característiques del gènere va ser l'ús d'una iconografia específica, sovint força estranya. En aquest sentit va ser una de les fonts d'inspiració principals de Méliès, qui també va ser «llanternista». George Méliès va retre homenatge a aquestes projeccions lluminoses l'any 1903 en la seva pel·lícula La lanterne magique (La llanterna màgica), en la qual unes petites ballarines s'escapen d'aquest aparell òptic.
La llanterna màgica (Georges Méliès 1903): https://www.youtube.com/watch?v=EtXfFyBHKJw
Construir una màquina de cinema basada en la llanterna màgica: https://www.youtube.com/watch?v=2yDyGF3MSp4
el Daguerrotip
L'any 1839 el francès Louis Daguerre va desenvolupar una tècnica que consistia en cobrir amb una solució de plata una placa de coure (la plata és un mineral especialment sensible a la llum però també és un material car). Sobre aquesta placa s'hi projectava durant trenta minuts la llum reflectida d'una imatge (com a la càmera estenopeica). Quan la imatge ja havia quedat estampada, se submergia la placa en un dissolvent de manera que la imatge anava apareixent gradualment. Deu anys més tard el daguerrotip va ser substituït pel calotip, que s'elaborava amb materials més econòmics i i permetia realitzar multitud de còpies positives partint d'un negatiu inicial.
L’estereoscòpia
L'estereoscòpia, imatge estereogràfica, o imatge 3D (tridimensional) és qualsevol tècnica capaç de recollir informació visual tridimensional o de crear la il·lusió de profunditat en una imatge. Això s'aconsegueix presentant una imatge lleugerament diferent per a cada ull. Aquesta tècnica va ser inventada per Sir Charles Wheatstone el 1838.
