El Postromanticisme és un corrent compositiu contemporani que desenvolupa estructures compositives de finals del romanticisme però amb nous elements musicals. És una situació cultural que no es pot identificar plenament amb el romanticisme. Tanmateix, no té les formulacions suficients que permetin parlar d’un nou període històric ni de nous corrents que el substitueixin. Es donà al final del s.XIX. Els postromàntics volien exaltar amb llenguatge romàntic, i seguint la tendència wagneriana, els seus sentiments més patriòtics: la raça, la llengua i la mitologia. L'estil porta el romanticisme al màxim grau d’expressivitat, fent que la música simfònica sigui grandiosa i fortament expressiva.
Els compositors s’esforcen en prolongar les formes i la estètica romàntiques, adaptant-les a la burgesia.
Aquests acudiren a una harmonia molt complexa i utilitzaren formacions instrumentals grandioses (moltes característiques ja presents durant el romanticisme es magnifiquen).
Els autors post-romàntics cerquen portar fins al límit l'exaltació de la individualitat i els estats anímics personals. Això fa que hi hagi més distanciament entre el públic i la composició del músic.
A partir del Romanticisme el compositor és molt més lliure a l’hora de crear les seves composicions i ja no es considera perillós allunyar-se dels models tradicionals estètics,sinó que es valora la originalitat i la innovació.
La figura del director és summament important. Ja no s’encarrega tan sols de donar la pulsació o de dirigir mentre toca un i nstrument sinó que s’encarrega d’extreure de cada instrument la intencionalitat del compositor.
El resultat és un so ampli i, a vegades, grandiós, que s'aconsegueix mitjançantorquestres molt nombroses i una rica i variada utilització dels instruments.
El manteniment d’aquestes grans orquestres es fa possible gràcies a la participació i recolzament de la burgesia davant dels costos que suposa
L'obra va ser escrita cap al final de la Segona Guerra Mundial. Va sorgir davant la profunda impressió que va rebre Strauss en saber que el Teatre Nacional de Munich, la seva ciutat natal, havia estat destruïda durant un bombardeig. Strauss va exclamar: «El món és molt cruel. M'han aniquilat! ».
Gurre-lieder (Cançons de Gurre) és un cicle de cançons compost per Arnold Schönberg (1874-1951) al començament de la seva carrera. Requereix monumentals forces per a la seva execució, per això les seves lectures són poc freqüents.
Petit Fragment de la 1a Part (n9):
TOVE
Tú me miras con amor
y bajas los ojos,
y esa mirada cierra tu mano sobre la mía,
y la presión cede:
pero como un beso que despierta el amor
llevas nuestras manos a mis labios.
¿Y puedes aún suspirar sobre la voluntad de la muerte
cuando una mirada puede llamear
como un beso fogoso?
Las brillantes estrellas del cielo en lo alto
palidecen al amanecer,
pero a cada nueva medianoche brillan
con renovado y eterno esplendor...
Así de breve es la muerte;
como un sueño apacible
de crepúsculo a crepúsculo,
y cuando despiertas,
yaciendo a tu lado
con renovada belleza
ves refulgir
a la joven novia.
Por ello vaciemos
la copa de oro
en honor de la poderosa muerte que embellece.
Entonces iremos a la tumba
como una sonrisa que muere
en un beso divino.
Escanejat y Traduït per:
Jorge Luis Vanasco (2006)