Postromanticisme

El Postromanticisme és un corrent compositiu contemporani que desenvolupa estructures compositives de finals del romanticisme però amb nous elements musicals. És una situació cultural que no es pot identificar plenament amb el romanticisme. Tanmateix, no té les formulacions suficients que permetin parlar d’un nou període històric ni de nous corrents que el substitueixin. Es donà al final del s.XIX. Els postromàntics volien exaltar amb llenguatge romàntic, i seguint la tendència wagneriana, els seus sentiments més patriòtics: la raça, la llengua i la mitologia. L'estil porta el romanticisme al màxim grau d’expressivitat, fent que la música simfònica sigui grandiosa i fortament expressiva.

• Els compositors s’esforcen en prolongar les formes i la estètica romàntiques, adaptant-les a la burgesia.

• Aquests acudiren a una harmonia molt complexa i utilitzaren formacions instrumentals grandioses (moltes característiques ja presents durant el romanticisme es magnifiquen).

• Els autors post-romàntics cerquen portar fins al límit l'exaltació de la individualitat i els estats anímics personals. Això fa que hi hagi més distanciament entre el públic i la composició del músic.

• A partir del Romanticisme el compositor és molt més lliure a l’hora de crear les seves composicions i ja no es considera perillós allunyar-se dels models tradicionals estètics,sinó que es valora la originalitat i la innovació.

• La figura del director és summament important. Ja no s’encarrega tan sols de donar la pulsació o de dirigir mentre toca un i nstrument sinó que s’encarrega d’extreure de cada instrument la intencionalitat del compositor.

• El resultat és un so ampli i, a vegades, grandiós, que s'aconsegueix mitjançantorquestres molt nombroses i una rica i variada utilització dels instruments.

• El manteniment d’aquestes grans orquestres es fa possible gràcies a la participació i recolzament de la burgesia davant dels costos que suposa