El jazz va entrar a Catalunya com a música de ball. A principis del s. X X, a les escoles de ball (anomenades dancings) triomfaven el ragtime, el cakewalk, el foxtrot i el xarleston. Juntament amb la rumba, aquests balls van regnar a les pistes catalanes durant els anys vint i trenta.
Tots aquests balls quedaven compresos dins el terme jazz, que era el que s’aplicava a totes les novetats provinents de la cultura afroamericana.
Durant els anys trenta algunes big bands americanes van incloure l’Estat espanyol a les seves gires europees. La seva visita va permetre que els músics i el públic català escoltessin autèntic jazz orquestral tocat en directe, que va resultar ser bastant diferent del “jazz” que tocaven les orquestres d’aquí.
El primer territori que va descobrir el jazz a Catalunya va ser Barcelona. Montjuic va ser una de les zones escollides com a expositor del jazz. Poc a poc, aquest tipus de música es podia escoltar en teatres, sales de festes i els anomenats cafè concerts. Tot i així, la resta de territoris de Catalunya es negaven a prescindir d’interpretar estils de música tradicionals, com ara la cobla i la sardana.
Entre els primers músics catalans reconeguts de jazz trobem a Lluís Rovira, Ramon Evaristo o Josep Ribalta.
Tete Montoliu va marcar un abans i un després a la historia de jazz a Catalunya. En l’època de la dictadura, el jazz es considerava estrangera. Montoliu no va cedir i va lluitar fins a convertir-se en el primer músic professional del país. Va aconseguir que Catalunya fos el lloc d’Espanya que més relació tenia amb el jazz.