Dodecafonisme
Aquesta tècnica de composició creada per Arnold Schönberg anomenada dodecafonisme es centra en la creació d'una sèrie de 12 notes diferents extretes de l'escala cromàtica.
Defuig del punt d’atracció d'una nota tònica donant a cada nota la mateixa importància. La coherència d’aquesta música es troba en la manera de ser tractat el material formalment.
A principi de la dècada del 1950 alguns compositors com Boulez o Sockhausen experimenten amb el serialisme.
Per compondre les melodies i acords de la peça, el compositor fa servir els sons de la sèrie en el mateix ordre d'aquesta. Aquesta sèrie també es pot transformar per diversos procediments com la retrogradació (notes llegides d'esquerra a dreta), i la inversió (transforma els intervals ascendent en descendents i a l'inrevés). La tècnica dodecafònica nega l'existència de jerarquia entre les notes, per això utilitza aquests recursos evitant la repetició d'un so que doni sensació dominant per damunt de la resta.
Exemple:
Observa aquest fragment de Schönberg tret de Cinc peces per a piano, op. 23. núm.5: Vals i escrit a partir de la sèrie original anterior:
Els seguidors més importants de Schönberg i el mètode dodecafònic van ser els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern. Tots tres formen el que es coneix com a Escola de Viena (en aquesta època Viena era el centre cultural més important d'Europa) i tènen en comú el fet d'haver passat del llenguatge tonal post-romàntic a l'atonal, i després al dodecafònic. La seva aportació al llenguatge musical ha tingut una gran influència en els compositors del segle XX.
Serialisme integral - Segona Meitat del Segle XX
És l’evolució del dodecafonisme: Pels volts del 1950, alguns compositors pretenen portar més enllà el mètode dodecafònic. L'ús de la sèrie, fins aleshores aplicat únicament a l'altura de les notes, s'estén també als camps de la durada, la intensitat, el timbre , els silencis... és el serialisme integral. Existia d’aquesta manera una connexió entre els sons més matemàtica que intuïtiva. L'obra que anticipa aquesta tendència és "Mode de valors i intensitats"d'Oliver Messiaen.
En el fragment d' "El martell sense amo" (1953) de Pierre Boulez, sona una vegada cada un dels dotze sons. La durada i l'alçada estàn associats prèviament a l'alçada. Com més agut és el so, més llarga és la durada. De manera contrària, la intensitat disminueix quan més agut és el so.
Música Aleatòria - Segona Meitat del Segle XX
Moviment que sorgeix durant els anys 60 i que reacciona contra el Serialisme, tractant d'introduir en la música una major llibertat compositiva. Es tracta d'una música indeterminada, en funció de l'atzar i de la llibertat de qui la interpreta. El compositor no escriu una obra acabada i tancada, sinó que confia en la creació i independència del músic per fer de cada audició una obra única i irrepetible. Es diu aleatòria perquè l’intèrpret té a les seves mans la llibertat de combinar a l’atzar els elements que li ha transmès el compositor. És un estil que es debat entre l’ordre i la llibertat. La música aleatòria permet que l'atzar jugui un paper molt important. Permet una major llibertat en incorporar cert grau d'atzar, preferència del intèrpret, incertesa o falta de predicció, o bé sigui durant el procés de la composició, en el moment de la interpretació o en diferents casos.
Experiències d'interpretar musicalment els moviments que realitzaven uns peixos en una peixera on prèviament s'han pintat unes línies de pentagrama i traduint a notes segons on estan els animals, o el mateix amb el moviment dels ocells per damunt d'un cablejat elèctric, en són un exemple. En tot cas, en la música aleatòria ni el compositor, ni el intèrpret tenen un control exacte del producte sonor final.
POLÒNIA: W. Lutoslawski (1913-1994)
ESTATS UNITS: J. Cage (1912-1992)
FRANÇA: P. Boulez (1925)
En obres com Jeux vénitiens, les parts del conjunt no estan sincronitzades exactament. Mitjançant els senyals del director cada instrumentista pot ser manat a anar directament a la secció següent, a acabar la secció actual abans de moure's, o aturar-se. D'aquesta manera l'element de l'atzar implicat pel terme aleatori és manejat amb cura pel compositor, que controla l'arquitectura i la progressió harmònica de l'obra amb molta precisió. Dolsławski escrivia la música exactament, no hi ha improvisació, no es dóna cap possibilitat d'escollir parts a cap instrumentista, i així no hi ha cap dubte sobre com l'execució musical ha de seguir. La combinació de les tècniques aleatòries i dels descobriments harmònics de Dolsławski li va permetre crear complexes textures musicals.
És una obra musical en tres moviments realitzada pel compositor nord-americà d'avantguarda John Cage en 1952. La peça pot ser interpretada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments. A la partitura, amb una única paraula, «tacet», s'indica a l'intèrpret que ha de guardar silenci i no tocar el seu instrument durant quatre minuts i trenta-tres segons. Encara que comunament es considera que es tracta de «quatre minuts i trenta-tres segons de silenci», alguns teòrics de les avantguardes musicals consideren que el material sonor de l'obra ho componen els sorolls que escolta l'espectador durant aquest tiempo. Amb el pas dels anys 4'33 "s'ha convertit en l'obra més famosa i controvertida de John Cage.
S'ha afirmat que l'obra 4'33 "de John Cage representa el començament de la música noise (en anglès," soroll "), en la mesura que aquest tipus de música està creada a partir de sons incidentals o aleatoris que representen la tensió entre sons "desitjables" (notes correctament tocades) i indesitjables "sorolls". És un altre tipus de música aleatòria, de fet, és una obra tan concreta que gairebé no es pot catalogar en cap moviment.