Embedded Files
El cant gregorià és un tipus de música vocal monòdica, que té ritme lliure, és cantada sobre textos en llatí, és propi de la litúrgia cristiana, i que s'origina en l'alta edat mitjana.
La denominació de cant gregorià es deu al fet que aquest tipus de cant és atribuït al Papa Gregori I com una evolució del cant ambrosià. Des del seu naixement, la música cristiana va ser una oració cantada, que devia realitzar-se no de manera purament material, sinó amb devoció o, com deia sant Pau: «Cantant a Déu en el vostre cor». El text era, doncs, la raó de ser del cant gregorià. En realitat, el cant del text es basa en el principi que (segons sant Agustí) «aquell que canta ora dues vegades». El cant gregorià mai podrà entendre's sense el text, el qual té prelació sobre la melodia i és el que li dóna sentit a aquesta. Per tant, en interpretar-lo, els cantants han d'haver entès molt bé el sentit del text. En conseqüència, s'ha d'evitar qualsevol impostació de la veu de tipus operístic que intenti el lluïment de l'intèrpret. Del cant gregorià, és d'on procedeixen els modes gregorians, que donen base a la música occidental. (Vikipèdia).
CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA GREGORIANA
CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA GREGORIANA
La música gregoriana és fàcilment identificable, ja que segueix uns punts molt fàcils de reconèixer:
- És un cant monòdic, a una sola veu, normalment d'homes
- És a capella, cant vocàlic, sense instruments
- És cantat en llatí
- Té ritme lliure, lligat al text i als seus accents
- La melodia evoluciona sense brusquedat
- Sovint s'alternen les veus de solista i cor
A més podem afegir que no es coneixen els autors de les músiques, ja que l'home es deu a Déu, i els seus actes no són per a ell sinó per a Déu. També direm que la música acosta a Déu, no és per gaudir-ne l'home. Tot això dona aquest caire de sobri, senzill i de gran plenitud.
Vídeos: "Història de la notació"
1. Transmissió oral
2. Guido d'Arezzo
3. Les notes musicals
4. Notació i polifonia
5. Possibilitats de la notació. Comparació amb arquitectura
L'escriptura musical
L'escriptura musical
El Cant Gregorià es transmetia de forma oral i això comportava sovint una gran feina, que en el cas dels nens es traduïa en penosos càstigs, ja que amb els errors semblava que s'ofengués Déu. És per això que sovint es troben signes damunt dels textos que permetien als cantors recordar més fàcilment les melodies, o bé una línia on s'escrivia per damunt o per avall segons fes la música.
Fixa't en les imatges següents. Hi podràs veure diferents tècniques d'escriptura musical.
Al segle IX es feia servir la notació neumàtica. Els neumes (del grec "senyal, gest") eren uns signes que es col·locaven sobre les síl·labes del cant i que intentaven dibuixar la línia melòdica, sense voler indicar l'altura ni la durada exacta sinó servir només com a recordatori.
Observa en aquesta imatge que es posa un símbol damunt de cada síl·laba. Aquest símbol equival a una durada i a una alçada, no definida, ja que no hi trobem cap punt de referència, ni de sortida ni d'arribada.
Tot plegat va anar evolucionant. Observa aquest fragment polifònic de principis del segle IX:
La veu principal és una melodia gregoriana i s'anomena Cantus firmus. La segona veu se separa de la primera i la segueix, nota contra nota, a una distància de quarta per tornar acabar amb l'uníson. Aquest sistema s'anomena organum.
Observa que per marcar l'alçada d'una nota el text està disposat en diferents alçades
Al el segle X, el monjo Hucbald (840-930) tingué la idea de dibuixar unes línies horitzontals paral·leles que corresponien cada una a una altura d'entonació diferent .
Va ser Guido D'Arezzo (995-1050), que després de patir en la seva infància els problemes de l'aprenentatge, va idear un sistema de set noms cantables (corresponents a les primeres síl·labes d'un himne de Joan Baptista) i quatre ratlles on col·locava les síl.labes. Així, coneixent la distància entre aquests noms, qualsevol aprenent podia reproduir amb un monocordi (instrument d'una sola corda però d'alçada variable) qualsevol melodia desconeguda.
l'Himne de Sant Joan Baptista
Notació quadrada en tetragrama (a partir del s. XI)
Aquesta notació ja sembla més la nostra actual, hi podem veure els símbols anteriors una mica evolucionats en forma de punts i de rombes ( "punctums") i escrits en unes línies (quatre) que configuren el tetragrama. Fixa't que al damunt de la primera línea, al principi hi ha un símbol que equivaldria a la clau. També és interessant que sàpigues que la cinquena ratlla del pentagrama no apareix fins el s. XIV.
Imatge de notació neumàtica i la correspondència amb la quadrada i actual:
Imatge de notació neumàtica i la correspondència amb la quadrada i actual:
Annex: base de dades de partitures de cant gregorià / aplicacións per aprendre-les i transcriure-les
Annex: base de dades de partitures de cant gregorià / aplicacións per aprendre-les i transcriure-les
Page updated
Report abuse