Altres Moviments 2
Minimalisme
Es coneix també amb el nom de Música Repetitiva, i neix als EUA a principis dels anys 70. Aquest tipus de música es basa en la creació de senzills elements melòdics, que es transformen mínima i insistentment al llarg del seu desenvolupament; és a dir, es tracta de crear una mínima cèl·lula melòdica i repetir constantment introduint un canvi insignificant en cada repetició.
El principal representant d'aquesta tendència és Michael Nyman, que crea una obra minimalista que més tard formarà part de la banda sonora de la pel·lícula "El piano".
La Nova Simplicitat
És una tendència musical que sorgeix a Alemanya a la segona meitat del segle XX. Els compositors que pertanyen a aquest corrent defugen la pràctica de l'experimentació i de la complexitat que caracteritza les obres de la majoria dels compositors d'avantguarda. No dubten, però, a incorporar elements nous juntament amb els tradicionals. Destaca en aquest moviment el compositor Bernard Herrmann, amb obres com "Escena d'amor".
Música Digital
L'electrònica ha revolucionat el món de la música, amb l'aparició de nous sons, noves maneres de manipular-los i nous estils musicals.
El Theremin va ser un dels primers instruments musicals electrònics. El va inventar, els anys 20, el físic i alhora músic rus Lev Termen. Consta de dues antenes a través de les quals s'emeten dos camps electromagnètics. L'aproximació de les mans produeix variacions d'aquests camps i, com a resultat, uns sons audibles. Durant la dècada del 1940, el magnetòfon permetia enregistrar sons i reutilitzar-los. Combinada amb la creativitat musical, la cinta magnètica va donar lloc a un nou concepte: la música electrònica. Alguns dels seus pioners van ser el nord-americà John Cage o el francès Pierre Schaeffer, que componia amb tota mena de sons: naturals, industrials...
Max Mathews, un enginyer nord-americà, va crear el primer programa d'ordinador per generar sons. El Moog va ser el primer sintetitzador que es tocava com un orgue, però podia produir sons molt diversos. El Moog va contribuir a popularitzar la música electrònica. Durant els anys 70, els sintetitzadors van passar de ser analògics a digitals. L'electrònica va eixamplar la paleta de sons i la digitalització, la gamma d'estils i d'instruments.
La digitalització comporta, en primer lloc, la fragmentació del senyal sonor. Després, cada fragment es quantifica i es codifica en forma de bits. Amb el codi digital, els sons es poden manipular, barrejar i fer que qualsevol cosa pugui sonar. Aquesta capacitat ha donat lloc a nous gèneres musicals, com ara la "música algorítmica" o la "música interactiva". La música digital es genera a partir de transformar els sons en informació BINÀRIA i després, interpretant aquesta informació per un sistema, transformar novament en sons. En el cas de la música emmagatzemada en forma d'arxius, aquesta sol estar comprimida sota diferents formats, com ara el popular mp3. En aquests casos, la música sol patir un tractament que la fa ocupar menys espai a cost de perdre també una mica de qualitat. No obstant això, també és possible trobar formats a on a música conserva totes les seves característiques.
La música digital va significar un enorme problema per a la indústria discogràfica. En efecte, va possibilitar la còpia massiva d'obres afectant enormement els rendiments de la mateixa. Si bé és cert que sempre va existir pirateria i còpies que es feien de manera il·legal, amb aquest tipus de tecnologia el problema va arribar nivells difícils de suportar. De fet, la música digital fa molt més senzill multiplicar les còpies i la distribució de les mateixes d'una manera anònima. Més endavant, amb la massificació de l'ús d'internet, la sort estava finalment tirada per a les grans discogràfiques, que veien caure estrepitosament un dels negocis més rendibles del segle XX.
