Impressionisme
Música Impressionista
L'impresionisme musical és un dels moviments artístics que més poden relacionar-se, tant amb el simbolisme literari com amb l'Impresionisme pictòric, que es el seu paral·lel.
L'impressionisme s'inicia i desenvolupa principalment a França a finals del segle XIX. Es caracteritza per la preocupació dels impressionistes pel tractament i plasmació de la llum. En consonància amb els corrents filosòfics positivistes de l’època i amb l’evolució en el camp de les ciències, els artistes impressionistes cerquen la representació vertadera del moment d’observació.
Musicalment, intenten fugir del romanticisme, suggerir cromatismes, jocs de llum i imatges.
Característiques musicals:
Sovint es música programàtica (descriptiva) amb ús d’acords (especialment cromàtics) que no compleixin una funció harmònica, sinó més aviat en funció dels efectes de color que produeixen.
Acords dissonants que resolen a altres acords dissonants. Grups d’acords similars consecutius ( sovint de 9ª o 13ª) en moviment paral·lel que donin un efecte borrós a la harmonia.
Ús d’escales exòtiques, admetent influències d'altres cultures (pentatònica) , rebuscant escales antigues (modals) i creant-ne de noves (escala de tons).
Exploració de combinacions inusuals de timbres, ritmes fluids, textures tènues, efectes subtils de llum i ombra.
El compositor estructura la seva música cuidadosament, evita la identificació clara dels seus components i de la seva forma. El discurs musical no declara, sinó que més aviat suggereix.
Compositors destacats:
Gabriel Fauré (1845-1924)
Va ser deixeble i més tard amic de Camille Saint - Saëns. Fauré es va iniciar en la música com a organista en diverses parròquies de París. Excel·lent pedagog, sempre obert i respectuós amb els nous corrents
musicals, va comptar entre els seus alumnes amb alguns dels noms més destacats de la música francesa de les primeres dècades del segle XX, com Maurice Ravel, Charles Koechlin, Florent Schmitt, Nadia Boulanger o el romanès George Enesco. En 1905 va aconseguir la cúspide de la seva carrera professoral en ser nomenat director d'aquesta institució. Tanmateix, va dimitir d'aquest càrrec el 1920 a causa de la sordesa , que en els últims anys de la seva vida va ser total .Com a compositor , Fauré va destacar sobretot en la creació de música de cambra i per a piano , i de melodies per a veu i piano .
En aquest enllaç "Les Berceaux" significa cançó de cuna. La música juga amb el balanceig de l'harmonia mitjançant els arpegis. És una peça que fa tancar els ulls fins que estan totalment clucs i descansant.
Erik Satie (1866- 1918)
Es presentava a si mateix com a "gimnopedista" (el 1887, poc abans d'escriure la seva composició més famosa, les Gymnopédies). També va col·laborar amb articles en diversos diaris. Es qualificava a si mateix de "fonometrògraf" (qui mesura i escriu els sons), i preferia definir-se d’aquesta manera abans que com a "músic". Pot ser vist com un precursor del Serialisme, molt abans del segle XX. Va ser una de les primeres persones en aparèixer al cinema, el 1924, en una pel·lícula de René Clair
Les Gymnopédies són peces lleugeres però atípiques que desafien deliberadament nombroses regles de la música clàssica i la contemporània mateixa. Aquest rebuig desvergonyit per les convencions és tanmateix poc perceptible per a l'oient car la música és portada per una forta càrrega emocional i l'elegància de la narració.
Els tres trossos són escrits segons un ritme ternari (3/4) i tenen tots un tema i una estructura similars. Escoltem una peça! Aquí
Claude Debussy (1862 - 1918)
Escoltem una peça! Aquí
Simbolisme Literari
El manifest d’aquesta tendència és l’obra de Jean Moréas (1886), on va explicar d’intenció de substituir la realitat per la idea; declarant a la poesia simbolista en contra de la didàctica, la falsa sensibilitat i la descripció objectiva. Aquest autor va introduir el concepte de “poesía pura”.
El simbolisme literari fou un moviment estètic que animà als escriptors a expressar les seves idees, sentiments i valors mitjançant símbols o de manera implícita, més que a través d’afirmacions directes. Volen crear un mon de bellesa pura, on allò important no és la perfecció objectiva, sinó la sensació. No volen descriure, sinó suggerir; s’allunyen de les idees per centrar-se en els estats de l’ànima; volen renovar totalment les formes d’expressió.
CORRESPONDANCES
(Baudelaire – traducció Joan Peña)
La natura és un temple on uns pilars vivents
deixen, de tant en tant, sortir obscures paraules;
l’home hi passa a través d’una selva de símbols
que l’observen amb uns esguards familiars.
Com llargues ressonàncies que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
immensa com la nit i com al claredat,
tots el sons, els perfums i els colors es responen.
Hi ha perfums que són frescs com el cutis del nens,
dolços com oboès, verds com les praderies,
i d’altres, corromputs, opulents triomfants,
tenen l’expansió de coses infinites,
com l’ambre, el benjuí, l’olíban i l’almesc,
que canten els transports dels sentits i de l’ànima.
Impressionisme Pintòric
El quinze d'abril al quinze de maig de 1874 un grup de joves pintors independents va exposar al número 35 del Boulevard del Capucines, al marge dels salons oficials. L'exposició va ser un escàndol. Per a aquella ocasió un periodista va escriure un article sarcàstic i despectiu on sortia la paraula "impressionista", manllevada d'un quadre de Monet titulat "Impression, soleil lévant". Els pintors van aprofitar l'avinentesa del moviment per fer-se seva l'expressió i així donar nom a una nova escola."Impression, soleil lévant", de Monet
Monet, Claude - Papaverveld, 1881
l concepte d’Impressionisme té el seu origen al món de la pintura. En 1872, Claude Monet pinta un quadre en el qual reflecteix la sensació causada per l’ascens del sol entre la boira del riu. Ho exposa en 1874, ”Impressió, sol naixent”. A partir d’aquest moment s’estableixen les pautes del nou moviment artístic que es perllonga fins a les primeres dècades del segle XX.
Els més importants del moviment havien nascut entre 1830 i 1841. Per ordre cronològic són Pissaro, Manet, Degas, Cézanne, Sisley, Monet, Renoir i una dona, Berthe Morisot.
Tots venien de diferents procedències i tenien influències diverses, però les descobertes d’alguns es van estendre per configurar un estil comú, el que després havia de ser la tècnica impressionista: la superposició de tons i un joc de colors lluminosos.
Per primera vegada els pintors van sortir al carrer a pintar amb el cavallet i en conseqüència van canviar els temes. No era important la corporeïtat dels elements de la natura sinó que s’havien de buscar solucions per expressar la llum i l’aire. Les superfícies de colors desapareixien per donar lloc a moltes petites taques de color que el pintor posava a la tela i que a l'ull de l’espectador s’ajuntaven amb l’ajuda de la distància, i així, aconseguien un efecte molt més lluminós.