Instruments i agrupacions
INSTRUMENTS
Durant el període del Classicisme els instruments experimenten canvis notables.
Alguns dels instruments de l’època barroca van caient en desús. Per exemple, el clavicèmbal es reemplaçat pel piano, que posseeix millors possibilitats dinàmiques que el primer. Altres com el llaüt, la flauta de bec o la viola de gamba tendeixen a desaparèixer, ja que les seves característiques tímbriques no s’adeqüen al nou estil musical.
AGRUPACIONS
LA MÚSICA DE CAMBRA
Anomenarem així a la música composta per a un grup reduït d’instruments. El nom ve dels llocs en els que assajaven petits grups de músics durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. A aquestes habitacions, no molt grans, s’anomenaven cambres.
Relegada fins aleshores als salons de l’aristocràcia, la música de cambra començarà poc a poc a difondre’s en petites sales de concert i en cases particulars.
Això ve provocat per:
L’accés de la burgesia a la pràctica instrumental i als coneixements musicals.
Econòmicament una agrupació de cambra era molt més rentable que una orquestra.
Les obres de cambra podien ser per a un instrument solista (com el piano o la guitarra), per un trio (per exemple un violí, un piano o un violoncel), però sens dubte les agrupacions de cambra que es convertirien en favorites foren el quartet de corda (dos violins, viola i violoncel) i el quintet (que sumava a aquests instruments del quartet un instrument de vent).
Altres instruments, sobre tot els de vent, milloraran les seves possibilitats ja que seran millorats tècnicament per els constructors. Això permetrà ampliar registres, millorar timbre, etc.
Una de les grans aportacions del Classicisme fou la millora i incorporació del clarinet a l’orquestra. Aquest instrument de vent va fascinar a Mozart, que va composar per a ell un dels seus millors concerts.
LA MÚSICA D’ORQUESTRA
Durant el Classicisme, l’orquestra evoluciona fins a convertir-se en un dels mitjans d’expressió més utilitzats per els compositors.
La constitució de les orquestres va seguir depenent de els possibilitats econòmiques i de la disponibilitat d’instruments. No obstant això, les orquestres poc a poc es van anar uniformitzant, de manera que cap a finals del segle XVIII ja podem parlar d’un nou model d’orquestra clàssica amb una secció de corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), una de vent (flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes...) i una de percussió (timbales, plats...).
Clarinet
En aquesta concreció de l’orquestra va haver un personatge que va influir en gran mesura: Johann Stamitz. Aquest home fou promotor i director de l’Escola de Mannheim, una escola de música situada en aquesta localitat alemanya que en la seva època va contar amb la millor orquestra del món.
https://www.youtube.com/watch?v=XKJG43icFXQ
Dintre de les novetats que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra podem destacar les següents:
Disciplina en l’estudi: a la seva orquestra se li coneixia amb el sobrenom de “Exercit de generals”.
Treball per seccions instrumentals: abans de començar amb els assajos generals.
Recerca i desenvolupament del color orquestral: l’orquestra s’ha de comportar com un sol instrument, no com un conjunt d’instruments.
Incorporació de nous recursos que augmenten les possibilitats tímbriques de l’orquestra com el crescendo i el diminuendo.
Moltes d’aquestes i altres innovacions que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra segueixen vigents avui en dia.
