Altres Moviments 1
Populisme
És un estil musical típic de l'Alemanya Comunista que intenta que la música sigui abastable al gran públic, música per a tothom.
En definitiva, és el naixement dels musicals europeus. Kurt Weill és un dels compositors més representatius d'aquest moviment.
Politonalisme
La politonalitat és l'ús musical de més d'una tonalitat simultàniament. En el cas de dues veus de diferent tonalitat a la vegada rep el nom de bitonalitat.
Un exemple ben coneguts, i no poc controvertit, és la fanfàrria a l'inici del segona escena del ballet Petrushka d'Ígor Stravinski. El primer clarinet toca una melodia que fa servir les notes de l'acord de Do major, mentre que el segon clarinet toca una variant de la mateixa melodia usant les notes de l'acord de Fa sostingut major:
Mozart va usar la politonalitat a Una broma musical per aconseguir un efecte còmic.
Alguns exemples de bitonalitat superposen seccions musicals completament harmonitzades en diferents tonalitats. Exemples es poden trobar en la música de Charles Ives, en particular en Variacions sobre "America" (orig. 1891, revisat en 1909-1910 per incloure passatges politonals).
Microtonalisme
En l'àmbit de la música, el microtonalisme és la música que utilitza microtons (els intervals musicals menors que un semitò). En la música tradicional occidental, una octava es divideix en 12 semitons iguals. Al microtonalisme s'utilitzen més notes, anomenades microtons. El músic nord-americà Charles Ives definia als microtons de manera humorística com "les notes entre les tecles del piano".
Molts teòrics contemporanis tracten d'organitzar la divisió de microtons de tal manera que es puguin relacionar melòdicament i harmònicament tal com els tons utilitzats en el sistema dodecafònic. Segons alguns compositors, el microtono obriria noves portes i horitzons en el món de la música contemporània.
El piano de l'esquerra està afinat en un to d'una quarta baixa, proporcionant noves notes que s'escolten enmig de les notes del piano de la dreta.