La Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Sarrahima i integrat per Jaume Armenjol, Lluís Sarrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la CancóMediterrànea amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.
Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.
Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.
Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.
Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella.
(Girona, Verges, Baix Empordà 7 de maig de 1948)
És un músic, cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges des de 1967 i que pot considerar-se com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista compromès amb el seu entorn, ha estat un referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de tres generacions. Ha cursat estudis universitaris i musicals.
27 de desembre de 1943, Barcelona
Joan Manuel Serrat i Teresa, reconegut artísticament com a Joan Manuel Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars. Es tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua catalana com castellana
27 d’abril de 1947, Palma
Maria del Mar Bonet i Verdaguer és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d'arreu del Mediterrani. Debutant com a cantant en els anys 1960 va formar part del moviment de la Nova Cançó. És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.
2 de desembre de 1940, Xàtiva, València
Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.
Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995) va ser un actor i cantautor pertanyent al moviment de la Nova Cançó, amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.