03. Estils Precursors

La dura i controversa comercialitat del pop s'ha fet molt significativa en artistes com Madonna, Britney Spears, Lady Gaga, Cyndi Lauper, Cher, Lindsay Lohan, Kylie Minogue, Gwen Stefani, Prince, Bee Gees, janet Jackson o Elton John per les altes vendes de llurs àlbums. Michael Jackson (ja mort), el cantant més rendible d'aquest gènere, qui ha venut uns 750 milions d'àlbums, Madonna amb aproximadament 300 milions; la prominència comercial del gènere.

Es refereix a la música indie basada en les convencions de la música pop. Com que el terme indie rock sovint inclou a tota la música indie en general, l'indie pop pot considerar-se com a subgènere de l'indie rock. Altres vegades els termes s'usen per a indicar una divisió entre pop i rock dins de l'escena indie. L'indie pop és la música pop que es mou fora dels límits de la música pop convencional, sent moltes vegades lo-fi o almenys inusual.

A aquesta subdivisió del pop hi pertanyen totes les agrupacions les companyies discogràfiques de les quals no compten amb grans pressupostos i que per tant no competeixen amb el "mainstream". El seu caràcter underground els confereix cert caràcter de culte, que s'incrementa de vegades amb una lírica creativa una mica difícil d'assimilar només escoltant-se un cop. La creació musical està enfortida davant de la promoció o la rendibilitat del producte. Freqüentment engloba formacions musicals àdhuc sense distribució i/o edició de l'obra, però amb gran àmbit de notorietat en llurs localitats d'origen. Les primeres formacions a donar-se a conèixer a Espanya per aquest tipus de sons foren bandes com Los Piratas, Los Planetas i fins i tot Niños Mutantes, la primera d'elles avui inexistent.

Pop llatí es refereix a música pop d'Amèrica Llatina, Portugal i l'estat espanyol, així com d'alguns cantants nord-americans amb arrels llatinoamericanes i alguns cantants italians. L'èxit més important de llatinoamèrica es troba dins de grups com Bandana (d'Argentina), també dins de solistes com la famosa JLO (Jennifer Lòpez) i Ricky Martin, que formaren part del "boom llatí" de finals dels '90. També destaquen Chayanne, Belinda Peregrin, Enrique Iglesias, Ricky Martin, Ricardo Arjona, RBD, Thalia, Paulina Rubio i els colombians Juanes i Shakira. El pop llatí és una variació entre el blue i el jazz.

És un estil particular de synth pop que va florir al principi dels anys 1980, encara que els primers enregistraments es van realitzar a finals dels anys 1970. Molts conjunts musicals han continuat usant aquest tipus de so als anys 1990 i als anys 2000. L'electropop es caracteritza sovint per un so electrònic i repetitiu.

Les cançons electre pop són en el fons cançons pops, amb melodies i ritmes simples i enganxosos, però que es diferencien de les cançons de música balli que el gènere electropop ajudo a inspirar - techno, dub, house, electroclash, etc. A l'electropop s'emfatitza la composició musical per sobre de la capacitat de ball.

Entre els seus principals exponents es troben Men without Hats, Thompson Twins, Pet Shop Boys, Eurythmics i els primers àlbums de Depeche Mode; dins de lationamèrica Miranda, Lourdes i Belanova.

La música DISCO va ser una revolució. Era llibertat, unitat, amor. Era bruta, espiritual, conmovedora, poderosa. Era secreta, underground, perillosa. Era emancipació.

Estaba al centre d’algunes de les innovacions més radicals pel que fa a la forma de concebre la música, crear-la i consumir-la. Va canviar clubs per complet, va afectar a la ràdio de forma espectacular i va tenir un efecte considerable a l’equilibri del poder de la indústria musical.

A finals del seu regnat havia nascut el senzill de 12 polzades i una multitud de noves tècniques d’estudi. Amb cançons estructurades especialment per a la pista de ball i discs utilitzats com a eines dels DJ, va sorgir una nova concepció del que podia ser la música popular.

La música disco va començar al voltant de 1974 com una música que es tocava a clubs privats, discoteques de Nova York i altres llocs. El més important d’aquest estil no era la melodia ni la instrumentació sinó el caràcter ballable del ritme.

Tot i que a mitjans dels 80 la múscia disco va començar a desaparèixer, la seva influència va formar part de les llistes d’èxit pop amb intèrprets com Pet Shop Boys.

A meitat dels 90, gràcies al renovat interès per ABBA, va tornar a figurar en diverses bandes sonores cinematogràfiques com “La boda de Muriel”entre d’altres.

Aquest estil de música va tardar poc temps a posar-se de moda a tota Europa i els artistes europeus, tant negres com blancs, van començar a fer gravacions.

Cal destacar estrelles com: Earth, Wind & Fire, The Jacksons, Labelle, Hot Chocolate, KC and The Sunshine Band i els Bee Gees.

Tot i que la música D.I.S.C.O. va ser un fenòmen que va implicar un nou estil de vida, actualment la concepció que es té d'aquest estil és bastant negativa.

El tractament de les cançons d'aquest estil de música quedava, en la majoria dels casos, reduït a allò més superficial: “barreja de footing i bars amb molta marxa i eufòria produïda per les drogues i l’espectacle de llums...”(segons un diari especialitzat dels Estats Units)

El rap és un estil nusical que sorgeix als barris negres de Nova York vinculat des de principis dels 80 als ambients de la cultura hip hop. Es desenvolupa sobretot per dues vies: trenca els seus llaços amb el funk i la musica disco de consum, accentua la seva relació amb el break dance alhora que radicalitza els seus signes d'identitat de la cultura del carrer, mitjançant formes autònomes i un llenguatge específic i combatiu.

En les seves primeres manifestacions, i seguint la pauta break, el rap va sorgir de les operacions que en les sales de ball executava un disc joquei utilitzant un o diversos temes, per tal d'aconseguir de les interrupcions i barreges resultants, una composició que servís com a vehicle sonor a la recitació del solista o, més sovint, a un nodrit conjunt d'intèrprets.

L’agulla del tocadiscs, en conseqüència, es convertia en un element fonamental dels temes rap i mitjançant les ràfegues breus i reiteratives, esquitxades d'arrossegades rítmiques, emfatitzant rimes que es nodreixen d'argots, efectes onomatopeics, bromes i consignes, es desencadenava un joc de rèpliques i contrarèpliques molt suggestiu, que al seu torn es complementava amb provocatives escenificacions.

Aquests trets essencials del rap, especialment tot el que es refereix a les seves lletres, tenen el seu origen en les fórmules publicitàries emeses per ràdio i televisió on dues o més persones conversaven col·loquialment sobre un producte, combinades amb les remescles de música disco que els joves negres, hispans i chicanos utilitzaven per ballar i divertir-se a l'aire lliure als ghettos.

Per això el rap va tenir en els seus començaments un àmbit limitat, ja que rares vegades penetrava en l'àmbit de les discoteques, copades per temes comercials també interpretats per negres.

El funk és un estul musical que sorgí als Estats Units durant els anys 70 com a resultat de l'evolució d'alguns elements del soul i del jazz. La seva popularitat s'estengué tan ràpidament que no tardà a consolidar-se com un estil propi, i des d'aquell primer moment marcà la història de la música de ball.

El funk es pot reconèixer amb facilitat pel seu ritme sincopat, les línies del baix molt marcades, una percussió molt destacada i un èmfasi quasi sexual en la interpretació vocal. El Funk va ser una veritable bocanada d'aire fresc a la música ensucrada per als afro-americans de llavors, i a més d'un rescat de l'herència del jazz i els ritmes afrocubans.

Alguns dels seus principals exponents són Jamiroquai, James Brown, Prince, Sly & The Family Stone, Maceo Parker i Stevie Wonder.