Música religiosa

Motet

És una de les formes musicals més importants de la música polifònica des del s.XIII fins el s.XVIII. Al s.XIII i XIV, el motet constava d’una sèrie de variacions polifòniques sobre un Cant donat o Cantus Firmus. Aquest era una melodia ja existent d’origen generalment litúrgic i sobre el que es basava la composició polifònica. Sobre aquest cantus firmus de línia melòdica es contraposa una nova melodia amb un altre text, més amplia i variada, que es coneixia amb el nom de trops. Per tant, s’anomenava motet a la veu que feia contrapunt sobre un rígid esquema del cantus firmus. El cantus tenia un text curt, mentre que el motet tenia un text amb més paraules. El text estava escrit en llatí sobre un salm o passatge de les Sagrades Escriptures. Posteriorment el motet es va convertir en una obra vocal polifònica a capella, amb un caràcter dramàtic i imitatiu. Alguns compositors destacats van ser: Perotín, Orlando di Lasso i T.L de Victoria, fins arribar als compositors romàntics

Coral

Creat per Luther per la seva església. Textura molt menys contrapuntística, sentit més vertical i melodies de valors llargs dividits en versicles que cauen en un calderó. En alemany.

Policoral

A la Basílica de Sant Marc de Venècia la música coral fou d'un estil força diferent. Hi ha dues galeries d'orgue amb espai per a cantants i instruments, a la dreta i a l'esquerra. D'aquesta manera els compositors van tenir la possibilitat d'escriure música per a dos o més grups d'intèrprets separats i contrastants. Les obres d'aquest estil s'anomenen policorals. Un dels grans compositors en aquest estil fou Giovanni Gabrieli (1555-1612).

Partitures 1 / Partitures 2

Música profana

Romanços i Villancicos

(no ve de nadala sinó de villano, gent del poble), : textura homofònica, aire popular o de dansa

Madrigal (italià) i Chanson (França)

textura amb contrapunt complex, a quatre o cinc veus. Sol incorporar elements descriptius, llenguatge musical molt culte i refinat

Ensalada

barreja músiques d'estils diversos cantades en idiomes diferents, Pot ser popular o religiosa, contrapuntística o homofònica. Virtuosisme vocal i descriptivisme. Caràcter informal.

Escolta: "La bomba" de Mateu Fletxa el Vell (Studium Musicae Valencia. Hespèrion XX / Jordi Savall). Partitura.

Escriptura musical

Fixa't en l'evolució de l'escriptura musical:

"La notació del Renaixement queda distorsionada quan s'intenta traduir amb el detall de la notació actual, perquè es delimiten detalls d'una manera massa estricta i es traeix l'amplitud amb què calia interpretar la música d'aquella època[1]

Les composicions del Renaixement estaven escrites únicament en particel·les; les partitures generals eren molt rares. Les barres de compàs no s'usaven i les figures eren generalment més llargues que les usades actualment; la unitat de pulsació era la semibreu o rodona.

Com ja succeïa durant l'ars nova cada breu (quadrada) podia equivaler a dues o tres semibreus relació que es podria considerar com un equivalent al "compàs" modern, tot i que es referia a un valor de nota i no a un compàs. Així, igual que en la notació actual, una negra pot equivaler a dues corxeres o a tres, que s'escriurien com un treset. En la mateixa línia de raonament, es poden tenir dos o tres valors més curts als de la següent figura, la mínima (blanca) per cada semibreu.

Aquestes diferents permutacions es denominaven:

"Tempus perfecte o imperfecte" en el cas de la relació breu-semibreu,

"Prolació perfecta o imperfecta" en el cas de la relació semibreu-mínima.

A més a més, existien totes les combinacions possibles entre un valor i l'altre.

La relació 3/1 es va considerar la "perfecta" i la 2/1, "imperfecta". Per a les figures aïllades existien regles que reduïen a la meitat o doblaven el valor quan estaven precedides o seguides de determinades figures, realitzant una acció que "imperfeccionava" o "alterava" respectivament.

Les figures amb el cap negre (com les actuals negres) eren menys habituals. Aquest desenvolupament del mensuralisme és el resultat de la popularització de l'ús del paper, en detriment del pergamí, més feble i que no permetia l'esquinçat de la ploma per omplir les notes. L'escriptura musical d'èpoques precedents, s'havia escrit en pergamí i en color negre. L'ús d'altres colors, i més tard, pintar tota la nota de negre (ennegrir, van ser recursos per indicar imperfeccions o alteracions, i d'altres canvis de temps i deritme.

Les notes accidentals no sempre s'especificaven, com poden trobar en notacions actuals que indiquen les digitacions (tablatura). Probablement els músics del Renaixement serien molt bons coneixedors del contrapunt i posseïen la informació necessària per llegir i interpretar la partitura. (Vegeu: Musica ficta).

Un cantant interpretaria la seva part amb fórmules cadencials que sorgirien del seu pensament, i quan cantaven amb altres músics evitarien, per exemple, les octaves i les quintes paral·leles o canviarien la seva cadència en funció del que fessin els altres companys.[2]

És a través de les tablatures contemporànies que existeixen per a diversos instruments de corda (guitarra) que obtenim molta informació sobre quines notes accidentals deurien realitzar els intèrprets d'aquella època."

Tret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAsica_del_Renaixement

Els efectes de la reforma i la contrareforma en la música

"La reforma atorga a la música una presència molt més àmplia que la que tenia en el catolicisme. Luther inclou molts més cants a les celebracions i no té problemes per a fer-ho sobre melodies populars canviant les lletres profanes per salms religiosos. Vol que sigui tot el poble qui participi musicalment i no només els especialistes del petit cor situats al costat de l'orgue"

A la contrareforma sorgida del Concili de Trento (1545-1567) es va parlar de música:

"Per tallar els excessos de popularització d'aquesta art propugnada pel luteranisme, es van formular posicions molt extremes, fins i tot es va proposar treure tota la música de la missa. Finalment, però la Contrareforma va dictar unes normes de comportament fortament restringides cap a l'austeritat, propugna:

• l'ús de les quatre veus

• la claredat dels textos

• va prohibir els melismes (ornamentacions sobre una única síl·laba)

• va admetre l'ús de la nota "sensible"

• va canviar la denominació ut per do, o sigui, que va consagrar la nota tònica (repòs, final...) a Déu i d'aquesta manera el si s'hi pot recolzar (...ja no era tan pecaminosa)"

(Alsina i Sesé, 1994: 26)